—Actitud, et puc preguntar una cosa? —Ui, ja tremolo. Què vols ara?
—Per què sempre fas el que et dona la gana? Jo intento mantenir-me estable, tenir un caràcter coherent, i tu arribes i em canvies l’ànim en un segon.
—És que soc així: una mica “drama queen”. Sense mi, la teva personalitat seria un avorriment.
—Si et soc sincer, a vegades preferiria l’avorriment a l’espectacle que em muntes.
—Sí, però reconeix-ho: quan tot se’n va a la merda, qui et fa riure entre llàgrima i llàgrima? Soc jo! I no, no em donaràs mai les gràcies.
La lluita eterna entre personalitat i actitud és tan absurda com inevitable. La personalitat és com el teu cos: vingui amb més o menys “defectes de fàbrica”, és el que hi ha. L’actitud és la roba amb què intentes dissimular-ho. Pots posar-te negre per semblar més prim, estampats per cridar atenció o directament un sac de patates quan ja has renunciat a tot. El cos no canvia gaire, però la roba pot fer-te semblar elegant… o convertir-te en un maniquí oblidat en un racó qualsevol.
No sé què en penses tu, però jo començo a estar fart de sentir el mantra “tot depèn de l’actitud”. Sí, clar, i amb un somriure et desapareix el mal de cap, la hipoteca es paga sola i el banc t’aplaudeix! Les frases motivacionals queden molt boniques a les tasses, però quan la vida et colpeja de debò, el que realment funciona és no enfonsar-se! Pots repetir com un robot totes les frases positives i motivadores que vulguis, però igual acabaràs amb cara de pomes agres, aquell dia que tens una reunió interminable per videotrucada, que et faria més servei com a correu electrònic o quan el Wi-Fi et falla just quan més el necessites. Potser l’actitud no ho és tot, però és el filtre que decideix si el que vius es converteix en un mur insalvable o en un repte amb sentit.
La personalitat, per altra banda, és més complexa. No és un “filtre d’Instagram” que et poses i ja està. És allò que et defineix de veritat. Si ets una persona desordenada, no et faràs ordenat d’un dia per l’altre. Si ets orgullós, per molt que t’ho empassis, l’ego sempre et trairà. La personalitat és com el sistema operatiu del teu ordinador: pots actualitzar-lo, però sempre serà el mateix. Windows, Linux o Mac… cadascú amb els seus errors i manies.
L’actitud és com aquella aplicació que sempre vols actualitzar pensant que ara sí, tot anirà millor. A vegades funciona i sembla que tot rutlli a la perfecció; altres vegades peta i només et venen ganes d’esborrar-la per sempre. Però sense aquest petit marge de joc, la vida seria una condemna. Imagina’t viure cada drama amb la mateixa rigidesa de ferro: seria insuportable. L’actitud té la capacitat de transformar un dia gris en una història per riure amb amics, cervesa en mà.
Això no vol dir que sigui fàcil. Ni tan sols realista, esperar que sempre tinguem una actitud positiva. Som humans, i això inclou moments baixos, esgotament i llàgrimes que no ens fan febles, sinó simplement reals. Jo mateix a vegades m’ensorro, no perquè sigui fràgil, sinó perquè m’he cansat de ser fort. Però paciència, tot passa: respiro, surto a córrer o em canvio de samarreta i me’n poso una de negra, d’algun grup de música que m’encanta, i és com si em tornés a posar l’armadura per seguir lluitant. I és aquí on l’actitud fa la seva jugada més curiosa: no et dona poders màgics, però et deixa disfressar el dolor. És aquell somriure que portes enganxat per no haver de confessar que estàs al límit. És com la màscara de Batman: no et converteix en un superheroi, però et recorda que, com a mínim, pots sobreviure i anar fent.
Ull, una cosa que també hem de tenir molt present! L’actitud és com un virus, també és contagia. Compartir la vida amb una parella “vitamina” que et carregui les piles pot fer miracles en aquells dies grisos, quan tot sembla un caos absolut. Quan et sents abatut i a punt de llençar la tovallola, tenir algú que et recordi que no ets completament inútil i que tot és passatger, pot ser un autèntic salvavides emocional. Aquesta persona és qui et fa veure el costat bo de les coses, fins i tot quan tot al teu voltant s’està ensorrant, i aconsegueix contagiar-te una energia positiva que ni el cafè doble d’espresso podria donar-te. Per això cal triar molt bé amb qui comparteixes la vida: la parella no només t’acompanya, sinó que pot influir directament en el teu estat d’ànim, fent que t’alcis amb ganes de conquerir el món… o amb ganes de llençar el despertador per la finestra i seguir dormint.
L’actitud pot ser una arma de doble tall… o fins i tot una trampa sense sortida. De vegades, ens veiem obligats a somriure com si tot anés bé, mentre que per dins estem fent malabars amb un caos total. I aquí és on la ironia fa festa: som tan bons actors que acabem aplaudint-nos a nosaltres mateixos mentre la vida ens passa per sobre, amb una banda sonora dramàtica de fons.
I, mentrestant, la teva personalitat sempre hi és, observant-te! És com una veu que et recorda: “Ei, no t’enganyis, aquí no hi ha res a fer! Tu ets com ets!. Pots provar de ser un altre per un temps, però al final sempre tornes a ser tu mateix”. I això no és dolent; simplement vol dir que pots canviar la teva manera d’actuar, però no pots canviar qui ets de veritat. El problema és que la societat et fa sentir culpable per això. Et diuen que si les coses no et van bé, és perquè no ets prou positiu. Com si la vida no tingués els seus propis plans, independentment de quantes cares somrients posis.
Escolta, no passa res si avui tot sembla anar malament, eh? A fer punyetes: deixa anar quatre crits i digues-te a tu mateix “ja n’hi ha prou per avui”. Prou, ja m’he cansat de fingir i de portar el somriure postís. I si pots, fes alguna cosa que t’esvaeixi i et desconnecti, encara que sigui només una estona. Tots tenim dies dolents; això també és ser humà. I saps què? Després d’aquests moments, sovint emergeix la millor versió de tu: la que diu “endavant”. La vida té dies de tots colors: blaus, verds, grisos, negres… Però ets tu qui decideix si la seva història serà un drama etern o una comèdia amb algun capítol difícil. Al final, potser l’única cosa que realment controlem, és quin paper volem interpretar a la nostra pròpia vida.
I si tot acaba sent un nyap? Bé, doncs que sigui un nyap amb gràcia, i si pot ser, amb crispetes i una coca-cola. I demà, serà un altre dia!
*TONI PONS
Fes el teu comentari