Hi ha dies en què tot el que planifiques s’esmicola abans de començar. Et passes setmanes dissenyant un camí, fent llistes, visualitzant resultats, i la vida (amb el seu humor particular) et recorda que no és el teu assistent personal. Un correu que no arriba, un projecte que s’evapora, una persona que no torna. I tu, allà, amb el teu mapa perfecte i la brúixola sense nord.

Planificar és un esport de risc. Ens agrada pensar que tenim control, que si fem les coses bé el món també ho farà. Però la veritat és que la vida no entén d’agendes ni d’ordres de preferència. Quan finalment tot sembla quadrar, sempre hi ha una peça que decideix fer vaga. I aleshores et preguntes: per què planificar si mai res surt com voldries?

Aquesta és la part que no surt als llibres d’autoajuda: la decepció silenciosa que queda quan els plans cauen a terra com una tassa massa plena. Aquella sensació que, per molt que t’hi esforcis, alguna cosa sempre es clivella. No és drama, és estadística vital. De tants cops de realitat, un dia descobreixes que ja no pots recollir-ho tot. Que hi ha fragments que simplement es queden a terra. Potser l’art està en donar espai allò que realment importa, i no omplir-lo amb el que ja no aporta res. Tal vegada aprendre a viure amb el buit que ens queda, després de fer net, també és una forma d’ordre.

Anunci

Al Japó, quan una peça es trenca, no intenten amagar-ho. Hi posen or a les esquerdes i en diuen kintsugi. No reconstrueixen per tornar al que era, sinó per donar valor al que queda. Potser d’això va tot: de mirar els trossos i decidir quins mereixen ser daurats i quins poden marxar amb dignitat al poal de la història. A vegades, no cal entendre per què tot s’ha ensorrat. N’hi ha prou amb respirar entre la pols i dir-te que, tot i la ruïna, encara ets aquí. Segurament sense plans, però amb una estranya sensació de llibertat.

Quan res surt com vols, l’únic que pots governar és la mirada. No el caos, sinó la manera com el mires. Pots decidir deixar de veure fracàs i començar a veure un reajustament: un canvi de ruta, no un final. A vegades només cal reorientar, redibuixar el camí o, fins i tot, seure una estona entre runes amb la tassa de cafè i acceptar que el silenci també és part del procés. Amb el temps entens que la vida no demana control, sinó adaptació. Que no cal tenir-ho tot previst per avançar, només la voluntat tossuda de tornar a començar, encara que sigui amb les mans brutes, les idees trontollant i la paciència a mitges.

Les cicatrius que acumulem, són les línies del nostre mapa vital: ens recorden on vam caure, però també ens tracen el recorregut a seguir. Seguim vius, ens hem recuperat! Són cicatrius i brúixoles alhora, testimonis de la fragilitat i, paradoxalment, de la força que t’ha mantingut dempeus per seguir caminant, una vegada més, cap endavant. Potser planificar és només una manera d’imaginar que controlem alguna cosa, però darrere d’aquest autoengany amable hi batega una altra veritat: l’esperança. És ella qui ens empeny a posar el despertador, a fer plans que s’ensorren i a començar projectes sabent que potser no acabaran com voldríem. L’esperança és tossuda; no sap rendir-se! Encara que tot sigui fràgil i s’esquerdi fàcilment, ella és el motor que ens fa avançar entre runes. No brilla perquè sigui perfecta, sinó perquè insisteix. Perquè, fins i tot després del desastre, hi tornem (una vegada i una altra) com si fos la primera. És la forma més obstinada de coratge que tenim: continuar creient que pot sortir bé, tot i saber que la vida mai segueix el guió. Potser això és el que realment ens salva: no la certesa del resultat, sinó la fe callada en la possibilitat. L’esperança no ens promet res, però ens aixeca. Ens recorda que encara hi ha camí, encara que sigui tort, i que fins i tot una esquerda pot marcar la direcció cap endavant.

Al final, potser el kintsugi no és altra cosa que això: aprendre a viure amb els plans trencats, les expectatives caigudes i les il·lusions esquerdades. Perquè si la vida s’entesta a desmuntar-nos els plans, almenys que ens trobi amb la cola preparada, una mica d’or simbòlic i un somriure irònic que ens digui: “D’acord, no ha sortit com jo voldria… però mira com segueixo rodant igualment.”