Gràcies Altadill. Dankon dit en esperanto, perquè tu vas abraçar dos llenguatges universals, la música i l’esperanto, i, a més a més, vas fer tot el que vas poder per escampar-los arreu. En un temps ja molt endarrerit, vaig comprar-te els meus primers vinils al teu santuari del carrer Santa Teresa. D’aquella freqüentació va sortir una amistat i d’aquella amistat bones xarrades, on me vas explicar vivències colpidores. Sempre recordaré aquell vespre al carrer Sant Blai quan, parlant de la guerra civil -que tu vas patir i recordaves perfectament- me vas contar com, llençat a una cuneta, vas veure la cara del pilot que metrallava la gent que fugia de la guerra. O com acabada la guerra incivil, anaves amb ta mare a recollir metralla per sobreviure pels escenaris de la recent batalla de l’Ebre.
Música i esperanto. Recordo el teu somriure tan característic, i també com me referies les teues xarrades per ona curta amb radioafeccionats d’arreu del món, en la llengua que es va inventar el doctor Zamenhof. I l’estrella verda de la teua gorreta, el símbol esperantista per excel·lència. La Verda Stelo de cinc puntes pels cinc continents i el color de l’esperança de la fraternitat universal. I la música, el ritual dels vinils, quan te demanava de sentir un disc i m’allargaves els auriculars i amb expectació primer sentia el crepitar que precedia la música i després els compassos de la música clàssica o els estàndards de jazz. Sí, no ens trobarem per a comentar-ho, però el teu record no s’esvanirà.
*ROC SALVADÓ POY
Fes el teu comentari