A Espanya, mani qui mani, uns i altres, PSOE o PP, sempre actuen contra Catalunya. Uns dissimulant i els altres, a la descarada, van treballant per desmuntar-nos i desmantellar els nostres sentiments. I quan els convé saben com ajudar-se, manifestant-se plegats com va succeir a l’octubre del 2017, als judicis del 2018 i a l’exili del president. O, si cal, es donen suport electoral per apartar els independentistes del poder, malgrat guanyar les eleccions, com va succeir a l’Ajuntament de Barcelona. Als independentistes, ni aigua! I malauradament aquesta és la realitat d’una Espanya que fa tres-cents anys va guanyar una guerra, va anul·lar les nostres institucions, les més antigues d’Europa, va imposar-nos les seves, va carregar-nos d’impostos, va prohibir-nos la nostra llengua, va tancar els nostres jutjats canviant-los per jutges castellans i ens van sotmetre a les ordres d’un capità general per reprimir-nos, subjectar-nos i controlar-nos amb tractament de terra conquerida.
Han passat tres-cents anys i actuant a la descarada o dissimulant, no canvia res. Passen els anys, el món progressa i en cada moment saben com actuar contra nosaltres. Tot el poder és seu. Tenen l’exèrcit, tenen els jutges i tenen el govern. I per què succeeix això? Perquè disposen de la força amagada de la manipulació, la seducció i, fins i tot, la compra per dividir-nos com a poble. D’aquesta forma seccionen l’independentisme, i massa vegades ens fan barallar entre nosaltres, i cadascú marxem per un costat i ens fan criticar mútuament, fent-nos oblidar qui és el nostre enemic comú. Aquesta fórmula l’han feta servir durant els tres segles darrers. Sempre troben la forma per enfrontar-nos, manipulant, acusant i, si cal, servint-se de l’institut armat o de l’aparell judicial. I vet aquí que ara tenim el PSOE manant a Catalunya i tot son paraules, tot son promeses, reparteixen milions a diari que mai no arriben i així tenim els trens de rodalies amb retards i avaries continuades, ni les autopistes, ni les inversions necessàries no es fan, i el dèficit fiscal continua navegant entre taules de diàleg però la veritat es que mai el coneixem. La manca d’inversió durant anys dificulta el nostre creixement social i econòmic com a País. En això dels diners hi ha l’adagi castellà, que a la meva etapa d’escolar que teníem prohibir parlar el català, els professors ens deien “quien reparte se queda la mejor parte”. Per aquest motiu a Madrid s’inverteixen sempre el doble dels diners pressupostats per “Las Cortes” i a Catalunya mai no arriba la inversió ni a la meitat dels pressupostats.
Els catalans n’estem cansats de tants incompliments! És per aquest motiu que reclamem i hem fer valdre el referèndum de l’1 d’octubre i ens hem de declarar independents d’aquesta Espanya que ens manté asfixiats per exprimir-nos fiscalment, lingüísticament i imposant-nos sempre les seves voluntats. I quan ens emprenyem i ens revelem, carregats de raó davant de tantes injustícies, venen a repartir bastonades i maltractar-nos. En aquests moments els jutges juguen sempre a favor dels poders establerts fins i tot usant proves falses o mitges veritats.
Entenem, doncs, que el president Puigdemont té tota la raó de negar el suport a Pedro Sánchez havent incomplit els acords, que sempre s’allarguen per no concedir-los i al final imposen excuses i així passen els dies, les setmanes i els mesos; moltes excuses i cap realitat. Se’n foten del mort i de qui el vetlla igual de Junts com d’ERC. Per què ha servit la taula dels acords de Suïssa amb un mediador internacional reunits vint vegades? Per què ha servit la taula de negociació del dèficit fiscal? Per què ha servit el traspàs de rodalies si la majoria la té encara Espanya? Per què serveix demanar la llengua catalana a l’euro-parlament? Per què serveix l’amnistia si no la volen aplicar?
Malauradament Catalunya no pot avançar amb gent que ens pren el pèl a diari. I cada cop està més clar que només obtindrem promeses i mai realitats d’aquest “govern de tots”. Aconseguim la independència o sempre estarem sotmesos als interessos d’uns i altres i mai amb igualtat que la resta dels espanyols. El dilema actual és que el govern dissimula i ens la fot, però si entrava el PP, amb el suport de Vox, potser encara seria pitjor. No ens queda altre remei que la independència. PP i PSOE son enemics declarats amb un virulència inaudita, maltractant-se i acusant-se mútuament de corruptors i malversadors però quan han d’anar contra Catalunya s’uneixen irremissiblement.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari