El govern diu que dedicaran 20 milions d’euros per rehabilitar habitatges buits dels petits municipis. Ho trobo molt bé. Amb bones comunicacions per carreteres, que la ruralitat normalment no disposa, resultaria una bona solució disposar d’un habitatge al poble i anar a treballar a la capital. Creant un lloc on viure, subjectem el despoblament dels petits pobles i el nou habitant disposa de sou i d’habitatge. Però el fons de la qüestió, serveix per acontentar els Comuns amb la voluntat d’aprovar els pressupostos, encara que els socialistes també han de comptar amb el suport d’ERC. Una vegada més el PSC “fa volar coloms” i diuen el que faran sense poder-ho fer. Durant els darrers mesos quants milions han repartit a dojo, sense pressupostos?
Per tant, fer-nos “combregar amb rodes de molí”, no s’hi val. Com tampoc reunint centenars d’alcaldes de petits municipis; algú creu que el problema de la ruralitat ja el tenen arreglat posant 20 milions per rehabilitar habitatges sense tenir-los pressupostats? Aquest és un tema que s’ha de solucionar per facilitar on viure els que no disposen de casa i per consolidar la demografia dels pobles rurals, però donant feina a la mateixa població o a la del costat. I si són pobles agrícoles, com ho son pràcticament tots, sense solucionar el sector primari, novament “es fer una volada de coloms” del que “dia passa, any empeny”.
Els termes municipals s’estan ermant. Actualment hi ha més del 50% de terres abandonades arreu de Catalunya. Els pagesos no poden viure del que cullen i els pastors dels animals que pasturen. I és per aquí on han de començar els que dirigeixen els interessos de Catalunya. Si rehabiliten habitatges i no tenen bones comunicacions per sortir de casa i anar a treballar on en tinguin, de què serveix? La feina principalment s’ha de crear al mateix municipi reactivant el món de la pagesia i creant llocs de treball i reobrint establiments i menestrals que necessiten llurs habitants; ferrers, fusters, paletes, carnissers, pastissers, oficines bancàries …facilitant-los ajudes econòmiques de tota mena i exempcions fiscals. I que pagesos i pastors disposin d’un complement que els pagui la S.S. agrària i se’ls complementi els baixos preus dels fruits amb incentius per cada hectàrea de terra treballada per poder viure de la seva feina. Així, es treballarien les terres i evitaríem els incendis forestals i les grans inversions que necessiten el cos dels bombers per atendre els boscos quan es cremen.
L’acció correctora a la ruralitat ha de fer-se coral emprant diferents accions. Son dotzenes d’anys de total abandó dels pobles rurals. Catalunya té tantes necessitats per la manca de finançament de l’Estat que el poc disposat sempre s’ha invertit on existeix més població. I així les zones de l’interior s’han anat despoblant mentre que les urbanes guanyen habitants i és on s’inverteix. En canvi, un cop han acabat els estudis els joves marxen dels pobles i els seus pares s’hi queden cobrant les miserables pensions agrícoles, havent pagat les carreres, la manutenció i ara l’habitació per poder viure els fills a la capital. El món marxa al revés i per això l’acció correctora ha de ser conjunta i Catalunya necessita un finançament paral·lel al que aporta a l’Estat. Tants anys seguits aportant i no rebent, ens han relegat a posicions que no tenen raons de ser, malgrat que érem la primera comunitat productiva i som la primera exportadora de l’Estat.
Ja n’hi ha prou que Espanya ens assigni el paper de colònia. Volem parlar la nostra llengua, disposar dels diners que ens pertoquen i no haver d’estar claudicats a lleis alienes a la nostra idiosincràsia. Però com comento en molts dels meus articles, el problema bàsic radica que Catalunya forma part d’Espanya, i el binomi Espanya-Catalunya existeix de fa tres-cents anys per obligar-nos a ser espanyols, ja que tenim el nostre DNI identificats com a tals. Com a terra conquerida i amb la pretensió de colonitzar-la, només servim per pagar i per callar. I si ens queixem o preguntem al poble si volen la independència, automàticament ens envien la justícia i la policia, i ens expliquen per la via expeditiva que son ells els que imposen les lleis i nosaltres estem obligats a obeir-les. Vet aquí els exilis, les presons, l’afusellament, que han patit la majoria dels nostres Presidents. O “los secretos de Estado” que serveixen per amagar les malifetes d’uns i, si cal, crear hipotètiques malvestats d’altres, amb manipulacions i maquinacions, com amb la llei d’amnistia, aprovada a les Corts espanyoles, i no acceptades per jutges allunyats de Montesquieu, que afirmava “la Llei ha de ser com la mort i no ha d’excloure ningú”. L’exemple recent el tenim amb el president Pujol que per revenja volen que declari davant l’Audiència Nacional quan els metges forenses acrediten que no està en condicions per fer-ho. Espanya sempre té raó; així el Corredor del Mediterrani el fan passar per Madrid a tres-cents quilòmetres del mar, els trens de rodalies no funcionen i els treballadors no poden arribar a hora a la feina, les obres públiques no es realitzen, i el finançament necessari per pagar hospitals, escoles, serveis socials, els metges, mestres o assistents socials no ens els lliuren de forma suficient. Un desori total que ens demostren que uns manen i els altres han d’obeir necessàriament sempre sota l’amenaça de la xurriacada. I vet aquí que les inversions a Madrid sempre es multipliquen mentre que les catalanes mai arriben al 50%. O l’actual TV3 que el PSC-PSOE l’estant espanyolitzant irrefutablement. La llei de l’embut!, deia el meu pare, traspassat fa 35 anys, que els camions matriculats a Madrid podien transportar més tones que els matriculats a Catalunya. O quan el Barça va fitxar a Di Stéfano, i el general Franco no ho va permetre i el va posar al Madrid, “Como equipo favorito del Gobierno”.
Passats els anys, amb democràcia o amb dictadura tot segueix igual; els pobles petits cada dia ho son més i a les capitals no s’hi cap per concentrar-s’hi massa gent. Sense els diners que se’n van i no tornen, tot segueix igual.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari