A Espanya tenim dues justícies. La justícia menor i ordinària exercida per la gran majoria dels jutges, que funciona. Coneixem les dificultats, les muntanyes de carpetes de causes parades per manca de personal i, com succeeix a la majoria dels sectors de la societat catalana, per no disposar de prou finançament. Però, amb errors que en el món dels humans existeixen, el gran públic qualifica la justícia com a normal i equànime. Hauria de ser més ràpida i més àgil, però amb evidents dificultats, funciona, gràcies a la dedicació del funcionariat dels jutjats i la bona feina dels jutges, malgrat les deficiències estructurals.
Existeix però una altra justícia: l’alta justícia. Aquella que implica directament els polítics i que la gent la qualifica de polititzada. Representarà un petit tant per cent de les causes, però són les mediàtiques, les que es comenten com a sectàries i polititzades a les taules dels bars i entre les famílies i amistats quan es reuneixen. Són, en definitiva, les que fan un mal extraordinari al món de la democràcia. I el problema comença arran que els alts magistrats són elegits pels partits polítics majoritaris, sobretot el PP i el PSOE, qualificats els uns de conservadors i els altres de progressistes. I quan jutgen, les sentències es decanten a un costat o l’altre (molts cops usant la mentida, les mitges veritats o la manipulació), sempre a favor del nombre de magistrats que formen part dels tribunals, siguin del PP o del PSOE. Això fa trontollar la democràcia i el desprestigi en ella mateixa. En un estat de dret, i per tant democràtic, això és inadmissible.
Quan el poder legislatiu, per tant PP i PSOE, s’encarreguen del nomenament dels jutges escollits per formar part dels alts tribunals, posen els que són de la seva corda i del mateix pensament ideològic. I com que se’ls paga més que als mateixos polítics, saben que allunyar-se de l’equanimitat no se’ls tindrà en compte i que, al final, quedaran exonerats de les possibles culpes pels polítics que els han escollit. Consegüentment, estem jugant contra la llibertat i contra la democràcia. Els governs lliures depenen dels acords que estableixen els equilibris, però mai jugant a favor d’uns o en contra dels altres. I als ulls de la gent, els alts tribunals sentencien arbitràriament.
Moltes vegades, com que els magistrats elegits depenen de la ideologia política, suspenen causes molt greus contra els polítics o contra les personalitats que els han elegit. Tenim exemples a dotzenes, començant pels tribunals del procés. Tots els encausats independentistes foren condemnats per la seva ideologia política contrària a “la unidad de España”. O, ara mateix, al judici contra la família Pujol, al fons de la qüestió se’ls està jutjant com escarment nacional. Pujol va passar de “personaje del año” a “enano, habla castellano”. Poden haver-hi suposades irregularitats comptables d’alguns dels seus fills, però el MHP se’l jutja per haver estat el personatge més sobresortint de Catalunya durant dues dècades com a president del Govern, i se l’obliga a comparèixer al judici com a revenja, amb les facultats minvades, com acrediten els metges especialistes. Això és molt greu!
Com és que personatges del govern d’Espanya com Rajoy, alguns dels seus ministres i els “policías patrióticos” no se’ls asseu a la banqueta dels acusats per casos molt més greus? El seu pare, Florenci, que mai no volia que el fill fos president de la Generalitat i que coneixia, per l’experiència dels presidents de la Mancomunitat i de la Generalitat, com se’ls havia tractat anteriorment per Espanya, havia dipositat part dels seus diners a l’estranger per al manteniment de la seva esposa i dels fills, per prevenir el que podia passar i ja havia succeït als seus antecessors. No eren diners per enriquir, Jordi Pujol i Soley.
El ministre Montoro va trobar un llistat de més de 800 dipositaris espanyols que tenien diners a Suïssa. Quants n’han estat jutjats d’aquests senyors? O el mateix Rajoy per “l’operación Cataluña”? La conclusió de la gent del carrer és que la justícia és “un cachondeo”, i això és el que fa més mal a la democràcia i a la llibertat de les persones. Aquest maltractament judicial desanima la gent, i acaben deduint que tots els polítics són uns aprofitats que es beneficien personalment dels càrrecs que ocupen.
Això és el pitjor que pot succeir en un país qualificat de demòcrata. I vet aquí com els joves, que no coneixen les dictadures, els cops d’estat i “los manifiestos” de generals revoltats durant els darrers dos-cents anys, manifesten equivocadament que optaran per votar a les extremes dretes. Els culpables són el PP i el PSOE per les contínues acusacions de corrupteles dels uns contra els altres, algunes falses i altres vertaderes.
Les baralles entre PP i PSOE sobre el fiscal general de l’Estat fan un gran mal a la democràcia. Això mai hauria de succeir, perquè irromp la bona marxa dels governs, siguin de dretes o d’esquerres. Quan els polítics perden el respecte vers els seus adversaris, perden també la seva credibilitat. Els polítics estan per servir els votants, encara que només siguin els seus. Però tractar-se de corruptes a les Corts i maltractar-se mútuament és un espectacle impropi de la democràcia i de la serietat.
On arribarem, senyors lectors, amb aquesta alta política polititzada?
*Anton Monner –Cronista de Gandesa–
Fes el teu comentari