Avui m’he despertat amb ganes de tu… Amb aquella sensació tan concreta que no necessita explicacions, perquè neix sola, s’imposa sola i, d’alguna manera, em posa el món al seu lloc. No és un impuls adolescent ni un desig capritxós; és una calma fonda que em diu que el teu record m’acompanya fins i tot quan no hi penso.
M’he aixecat pensant en la manera com has entrat a la meva vida sense fer soroll, però deixant-ho tot lleugerament millor. Hi ha persones que arriben com una tempesta i ho remouen tot; tu has arribat com una brisa que refresca i dona sentit a coses que abans ni tan sols em mirava ni m’importaven. Potser és això el que anomeno “ganes de tu”: aquesta harmonia nova que em desperta ganes de cuidar, de construir, de quedar-me. I entre aquests pensaments m’ha vingut al cap una escena tendra, gairebé infantil, com si el meu cor busqués metàfores per explicar el que no sé dir del tot amb paraules. M’he imaginat dos xiquets disfressats. Tu, amb els ulls oberts de curiositat, em preguntes directament “Què som?” I jo amb una innocència desarmant, només et sé respondre: “Tu? No ho sé! Jo soc Batman!”
Hem somrigut pensant en el diàleg sense sentit, espontani i innocent, que s’ha creat entre nosaltres dos. La complicitat de dos xiquets que encara no saben expressar amb paraules les seves emocions. I m’he adonat que, d’alguna manera, també em sento així amb tu: mig confós per la pregunta de què som? Mig fascinat per la senzillesa amb què la vida em presenta davant teu. Sense etiquetes, sense presses: només la certesa que, quan estàs aquí, tot es manté millor. Avui m’he despertat amb ganes del teu somriure tranquil, d’aquesta manera teva de mirar-me, com si entenguessis una mica més del que dic. Amb ganes de la teva presència, que no demana res, però ho transforma tot. Amb ganes d’aquest espai que creem sense pensar-hi, com si sortís naturalment, com si haguéssim estat buscant-nos durant molt de temps sense saber-ho.
A mesura que el matí avançava, m’he adonat que feia molt de temps que no em sentia així: no només desig, sinó també agraïment. Agraïment per la manera com em recol·lectes quan els meus pensaments es dispersaven, per com fas que fins i tot el més difícil d’admetre em sembli fàcil, i per fer-me sentir que no he de córrer per arribar enlloc, sols cal anar xino-xano al teu costat i el temps ja decidirà. He notat que em venia de gust compartir amb tu coses senzilles: un cafè llarg (sense sucre), per assaborir el gust amarg que em desperti, un passeig sense rumb per la platja, una conversa que comença en qualsevol lloc i acaba on la confiança ens porti. És estrany adonar-me que el temps amb tu no és una escapada del món, sinó una manera diferent d’habitar-lo. Més serena. Més honesta.
Avui m’he despertat amb ganes de tu… De la teva manera de parlar-me quan em vols dir més del que sembla. De veure com se t’il·luminen els ulls quan alguna cosa t’emociona i et tremola la barbeta amb uns moviments rítmics involuntaris, fruit de la tensió del moment. D’aquell punt de vulnerabilitat que només deixes entreveure quan et sents insegura, i que per a mi és un privilegi immens. També m’he despertat amb ganes de donar-te coses que no es poden comprar: temps de qualitat, presència real, una espatlla estable on recolzar-te quan les teves forces vacil·lin. No perquè ho necessitis, sinó perquè em surt. Perquè em neix natural aquesta voluntat de ser-hi, de no marxar corrents quan la vida es complica, de posar atenció als detalls que realment importen.
I potser és aquí on torna aquella imatge dels xiquets disfressats, té tot el sentit, la pregunta innocent, la resposta despistada. Potser encara no cal definir-ho tot, potser no cal saber exactament “Què som?”. Potser, simplement, ens hem trobat. I això és suficient. A mesura que ho pensava, he entès que aquestes ganes de tu no tenen res d’efímer. No són fogonades que s’apaguen amb el primer gest de distància. Són ganes d’un present que no cal definir, però que té prou solidesa perquè el pugui imaginar sense temor.
Avui m’he despertat amb ganes de tu, de caminar al teu costat, amb la tranquil·litat del qui ja no busca l’impossible, de compartir plans senzills i paraules que no pesen, d’anar a poc a poc, amb consciència i amb profunditat. I potser el més sorprenent és això: Avui m’he despertat amb ganes de tu, però també amb ganes de la millor part de mi que apareix quan tu hi ets.
*Toni Pons
Fes el teu comentari