Una de les coses més boniques que té la història és escoltar les batalletes i historietes de la gent gran, una cosa que mai s’ha de perdre i que sempre hem d’escoltar i respectar. Unes narracions sempre molt interessants i d’on es treu sempre alguna cosa positiva. A més, en les dates que ens apropem ara, totes i tots trobem a faltar que ens les conten aquelles i aquells que ja no hi són. Això també és patrimoni, i està a l’abast nostre cuidar-lo.
Una de les entitats de casa nostra que des de fa més de trenta anys promou i cuida el nostre patrimoni és Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa. Preparant la darrera Diada de l’entitat, quan tocava parlar del barri del Rastre, Vergés Paulí, a Les Espurnes de la Llar, ens explica que el 24 d’agost de 1873, treballant a les muralles del Rastre, cau Nemessio Grifoll, de la família dels «Lluquets», que morí a la mitja hora. De seguida ho vam poder relacionar amb les Lluquetes i tornar a despertar l’interès per la recerca i promoció d’este patrimoni nadalenc tan nostre.
Tal com explicàvem l’any 2018, Lluquet era el malnom de Josep Jacint Grifoll i Castells, que va nàixer a Tortosa el 5 de setembre de 1826. Després de veure com un italià desenvolupava la venda ambulant a Tortosa de figures de Betlem, es va posar a modelar figuretes per a pujar la seua família, composta per deu fills. Després de treballar al barri de Santa Clara, va establir el seu obrador al carrer Providència, 18, del barri del Rastre. Va elaborar uns motllos propis que exposava en vidrieres en època nadalenca. Tot i així, i degut a la seua feina principal de mestre de cases, dues de les seves filles, Pepa i Francesca Grifoll i Puell, van agafar el relleu de son pare.

Francesca es feia càrrec de modelar, mentre que Pepa era l’encarregada d’encarnar-les. Les dues van agafar gran fama a Tortosa i van treballar fins a ser ben grans (81 i 79 anys respectivament). Moreira les entrevista i els dedica un article al seu llibre Costums, ballets, pregàries, tradicions, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. En aquell temps, moltes caixes de l’obrador eren enviades a Saragossa, Barcelona, Reus i fins i tot a Amèrica.
De l’estil de l’obrador de les Lluquetes, es poden distingir dos tipus. El primer: les figuretes porten indumentària pròpia de la zona de l’Ebre, on el referent són les pageses tortosines amb gipó, mocador al cap, faldilles llargues i acampanades, i ells amb faixa, jupetí i calces amples. A la segona època s’imposa la vestimenta hebraica, on es reprodueixen pastors, aiguaderes i escenes bíbliques. Molt sovint aquestes figures portaven ornamentació vegetal natural o diferents materials manufacturats com el cotó, el cordill o el filferro.
Les figuretes són d’argila cuita, fetes amb motlle i pintades després de ser cuites. La majoria porten a l’interior fils de plom per reforçar les extremitats. També configuren diferents escenes on s’imita la roca i la figura és acompanyada per gerros, calderes, canterelles, olles… Els mateixos estan encolats a l’escena. Els colors no són vius i sols apareix el daurat en les corones dels Reis. La majoria d’escenes creades són representacions de la vida quotidiana: escenes domèstiques, agrícoles, la vida del camp, els animals de corral i de treball, molt vinculades a la vida i la gent de Tortosa i les zones pròximes.
L’obrador va estar en funcionament fins al 1936, moment en què la majoria dels motllos van ser destrossats durant la revolució anticlerical. Tal com expliquen diferents testimonis escrits de l’època, quan s’aproximava el Nadal, el taller de les Lluquetes estava ple de clients: tothom hi anava a comprar la seua figureta.
A partir de la Diada, on va col·laborar l’Associació de Veïns del Rastre, vam fer cap a casa Ana Amaré Espinós, una dona de 92 anys, de tota la vida del barri. Ella i la seua filla Anna ens van rebre amb molta alegria i vam parlar de moltes coses, totes interessants, entre elles de les Lluquetes. Ens va treure una caixa de cartró on hi havia bastantes figures fetes pel taller de les Lluquetes, inèdites per natros fins al moment. La veritat, va ser com un viatge en el temps. Quina sorpresa més bonica! Ana ens va explicar que entre la seua família i el taller de figuretes hi havia parentesc, a més que eren veïns.

Aquelles Lluquetes eren com un tresor, pels records familiars i pel valor que amb els anys han agafat, sobretot perquè el pas de la Guerra Civil va esborrar moltes coses com aquestes. Per això, quan Ana ens parla del conflicte encara s’emociona. Ens conta que ella vivia al carrer Providència, davant dels Serveis Territorials d’Educació i dels Reials Col·legis, que quan el conflicte bèl·lic fou quarter militar. Ens conta que un dels seus germans va haver de marxar al Front de Terol i l’altre a Pàndols, mentre la seua mare, vídua, anava a netejar roba als safaretjos que hi havia al barranc del Rastre. Per cada cistella li donaven tres pessetes.
Quan passava la Pava, volia dir que venia un bombardeig i s’havien d’amagar al refugi de la Pujada de Sant Josep de la Muntanya. Els seus germans podien anar sols, però ella, encara menuda, havia d’anar amb la seua mare, que la duia en braços. Abans de marxar, moltes vegades feien just de temps, ja que havien d’apartar el menjar del foc i el carbó perquè no es consumís.
Ens conta que durant l’infern viscut de la guerra, un dia les bombes van arribar abans i no van poder sortir de casa. Van tenir molta sort, ja que al baixar es van trobar un home mort per l’impacte d’una bomba que no va explotar. Amb paraules d’Ana: “allò va ser un miracle!”.
Així mateix, on està l’Escola de la Mercè, ens diu que hi havia la Creu Roja, llavors seu de la Fàbrica de Gas. Un dia, de camí al refugi, van trobar un soldat amb la cama oberta des del genoll fins al peu. Ella es va quedar a fer-li companyia mentre la seua mare anava a buscar ajuda. “Una xiqueta de quatre anys mai ha pogut oblidar aquella imatge”, ens diu.

També ens explica que la cuina del quarter dels soldats estava al Col·legi dels Josepets, on hi havia una lletera, i els donaven panets del seu esmorzar. Al poc temps, com moltes famílies tortosines, van marxar a Fullola per refugiar-se millor d’aquella barbàrie. “No hi he tornat més, ni ganes”, ens diu Ana.
A més, ens conta que la figura de la Verge de la Providència, guardada en alguna paret d’algun edifici del Rastre durant la guerra, misteriosament a la postguerra desapareix. Aquesta figura es va haver de reemplaçar per una altra, una imatge que mai passa de la muralla cap a dins ciutat, ja que un cop ho va fer i va portar desgràcies a aquella família.
En definitiva, va ser una tarda molt profitosa, sorprenentment interessant, de reivindicació per un dels barris del nostre nucli antic. Sobre el tema que ens pertoca, les Lluquetes, vam descobrir una miqueta més aquesta part del nostre patrimoni que, amb els anys, creiem que hem anat donant a conèixer. Diferents escrits a la premsa així ho demostren. També us animem a visitar el Museu de Tortosa aquests dies: hi ha dues col·leccions d’aquestes figures. Una crida que des d’aquest equipament cultural fem: tothom que en tinga o en sàpiga alguna cosa, que hi acudeixi o ens contacti.
Des de l’entitat, fem la proposta de fer un pessebre amb totes les figures de les Lluquetes que es puguin recollir, almenys en diferents espais fer-ne ressò, o, per què no, recuperar la feina de les figuretes: unes figuretes made in Tortosa, típiques de casa nostra i que cal donar a conèixer. Per exemple, Mariah Carey està molt bé, però tenim tradicions locals molt boniques, com també la cançó Sant Josep va a buscar foc, que cal conèixer, cuidar i cantar.
Xaleu molt d’estos dies màgics de Nadal, aprofiteu per escoltar i preguntar les historietes de casa. Estos moments són los millors! Que ens formen com a persones, com a societat.
Ana i família, moltes gràcies per la vostra atenció!

Bon Nadal i bon any nou! Bones festes!
Ramon Ruíz Fons (president d’Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa 2015-2019)
Jordi Mulet Baubí (president d’Amics dels Castells i del Nucli Antic de Tortosa 2019-actualitat)












Fes el teu comentari