1. Si d’alguna cosa pot sentir-se realment orgullosa Espanya és del seu sistema de trasplantaments. El millor del món, en tots els sentits: des de les donacions fins als resultats finals. I especialment per ser un sistema just i equitatiu, com cal esperar d’un servei públic de veritat.
2. No importa que no tinguis diners, com passaria, per exemple, als Estats Units. El sistema abocarà en tu els recursos que calgui per salvar-te la vida. Costa de creure quan veus el que passa en llocs d’aquí mateix on la sanitat està privatitzada, en la pràctica. I només cal recordar què va passar durant la pandèmia a les residències geriàtriques.
3. Ho recordeu, oi? A Madrid, els residents que tenien assegurança privada van ser traslladats a hospitals i, gràcies a això, un 45% va sobreviure. Els altres? Molts van morir, ja no sols, sinó espantosament.
4. Com deuria ser la cosa que, encara avui, una tercera part dels militars i policies que van “entrar” a les residències necessiten, cinc anys després, tractament psicològic. Estrès posttraumàtic a l’engròs. Professionals acostumats a veure morts —morts esparracats inclosos— i a entomar desgràcies de tota mena…
5. De moment, el sistema de trasplantaments resisteix, i és necessari i imprescindible que continuï sent així. Perquè l’alternativa, d’acord amb els punts anteriors, seria terrorífica. No estaria de més recordar-ho a l’hora de votar. A més, que no ens enganyin amb històries d’immigrants i delinqüència, o de violència de gènere que no ho seria, o de terrorisme climàtic: tot plegat és un only business.
6. Tornant al tema matriu de la secció d’avui… L’orgull de país en aquesta matèria no és tan sols per l’organització, sinó sobretot per la solidaritat dels donants. Perquè és de pa sucat amb oli que sense donants, no hi ha trasplantaments.
7. És curiós que un estat tan egoista, insolidari i incívic en pràcticament tot sigui líder mundial en donació d’òrgans. Per pessigar-se. Més encara, quan subsisteixen tabús al voltant de la mort i fins i tot dubtes negacionistes sobre la donació.
8. Disculpeu la derivada personal… No tenim cap mèrit especial, però quan ens vam encarar amb la pèrdua d’un ésser que no podia ser més proper, i duríssima per ser contra tota llei de vida, no vam dubtar. Va ser molt reconfortant pensar que el nostre drama va donar una oportunitat de sobreviure a altres persones.
9. Penseu que la major part de donacions no serien possibles sense la mort del donant. Però hi ha òrgans que poden donar-se en vida, la qual cosa implica una generositat afegida. El 2024, el 37% dels trasplantaments de ronyó van ser de donants vius. De ronyons en tenim dos, però amb un poden funcionar el donant i el receptor. I com que el fetge es regenera, tot i que en treguis un tros, les donacions d’algú viu ja són el 23%.
10. Per posar-hi xifres generals, siguin per la via que sigui: entre 2023 i 2024, els trasplantaments van créixer un 10%. I no serà perquè sigui una novetat, perquè Espanya és des de fa 33 anys líder mundial en la matèria.
11. Per precisar-ho: és el 23% dels casos de la Unió Europea i el 5% del món. Recordeu que la població espanyola és l’11% de l’europea i el 0,62% de la mundial. Queda clar, oi?
12. 6.454 persones trasplantades el 2024 poden semblar poques, però és la diferència entre la vida i la mort. Només que en salvessis una, ja hauria valgut la pena. Recordeu-ho a tothom que diu que per què hauria de pagar impostos si tal o qual servei públic no el fa servir. Recordeu-li que és “de moment” i millor per ell o ella, i que si un dia li cal, ja ens ho explicarà llavors.
13. Perquè un trasplantament “barat” pot costar uns 60.000 euros i arribar a 1,2 milions si és “complicat”. Això, sense comptar la medicació immunosupressora posterior, que pot disparar-ho molt. La grandesa del sistema és que tot això no importi i que tothom tingui dret a salvar-se.
14. És més, un trasplantament pot ser més econòmic que un tractament crònic, més enllà de la supervivència del pacient. Per exemple, trasplantar un ronyó queda amortitzat en dos o tres anys del cost de la diàlisi.
15. En el pitjor dels casos, aneu als Estats Units i demaneu-ho a preus de mercat. Si sou contraris a la idea d’una Seguretat Social com la coneixem a Europa, ja us ho trobareu. Allà, pagant, Sant Pere canta.
16. Les circumstàncies capitalistes fan que allà la broma costi entre vuit i deu vegades més. Queda clar que la salut és un negoci? Però l’autèntic factor diferencial és que la calerada surti de la vostra butxaca, sense cap solidaritat dels contribuents.
Fes el teu comentari