Ploure i plorar no només s’assemblen: es reconeixen. Comparteixen el cansament acumulat, el límit superat, aquell instant fràgil en què ja no queda espai per retenir res més. El cel aguanta fins que no pot. Els ulls també. I quan finalment cauen, no ho fan per excés, sinó per necessitat. El que cau no és el que sobra, és el que feia massa temps que pesava.
Abans que caigui la pluja, el cel es torna estrany. No és encara tempesta, però tampoc és calma. Hi ha una lluentor apagada, una mena de vidre tens, com si els núvols s’haguessin tornat transparents de tant contenir-se. Amb els ulls passa igual. Abans de plorar, es tornen vidriosos. Brillen d’una manera incòmoda. No és llum, és acumulació. És aigua que ja no sap on posar-se. I aleshores, sense avisar, regalimem. Igual que el cel.
Els ulls vidriosos són núvols baixos. Anuncien el que vindrà, encara que facis veure que no. Pots parpellejar fort, mirar cap a un altre costat, empassar saliva. Pots fingir que és cansament, que és el vent, que no passa res. Però l’aigua hi és. I quan el límit es trenca, cau llàgrima avall com la pluja pels vidres d’una finestra. Lenta al principi. Després sense control. No és un fracàs. És gravetat emocional. Després de ploure, tot es queda suspès en una calma melancòlica. L’asfalt brilla com uns ulls acabats de plorar. Els fanals es reflecteixen als bassals amb una lluentor tremolosa, com mirades que encara no s’han assecat del tot. Les voreres fosques semblen cansades, però alleugerides. Tot fa olor de terra mullada, de coses que han estat regades fins al fons, encara que no ho demanessin.
Caminar per Tortosa aquests dies de pluja, és com mirar algú amb els ulls encara humits: saps que ha passat alguna cosa, però no cal preguntar. Tot és més sincer. Més despullat. Menys defensiu.
La pluja despulla els carrers.
El plor despulla les persones.
I aquesta nuesa incòmoda neguiteja, perquè no es pot controlar.
Ens han ensenyat a evitar la pluja. A aixecar paraigües ràpid, a eixugar-nos els ulls abans que algú noti aquella lluentor sospitosa d’uns ulls tristos. A no deixar que els ulls es tornin massa brillants, massa transparents. Ens han dit que aguantar és fortalesa, que no regalimar és maduresa. Però la pluja no entén de voluntat. I els ulls tampoc. Quan s’omplen, s’omplen. I quan ja no poden més, deixen anar l’aigua com poden. Les llàgrimes tenen memòria. No són netes. Cada regalim porta enganxada una escena, una absència, una por antiga. Cauen de totes les vegades que vas sostenir la mirada quan els ulls ja et tremolaven. De totes les frases que no vas dir per no trencar res. Són salades perquè conserven. Com el mar. Com els records que no vols perdre, encara que et facin mal als ulls de tant mirar-los.
Quan plou fort, Tortosa baixa el ritme. Els cotxes frenen, la gent camina més a poc a poc, el soroll s’apaga. Quan plores, el món interior fa el mateix: el cap calla, les presses desapareixen, i només queda la respiració irregular i aquesta sensació d’ulls cansats, enrogits, com si haguessin mirat massa temps una veritat que crema.
Hi ha pluges fines, persistents, que no fan soroll, però ho xopen tot. I hi ha ulls així: sempre una mica vidriosos, sempre a punt de regalimar. No esclaten mai. No fan escàndol. Però viuen en estat de tempesta continguda. Són els plors que no arriben a caure del tot, els que s’assequen abans d’arribar a galta, però deixen rastre. Cansen més que una tempesta.
I després hi ha els plors que cauen sencers. Sense filtres. Sense dignitat aparent. Ulls que ja no brillen: desborden. Fan por. Descol·loquen. Però són honestos. Millor uns ulls vermells que una mirada seca per sempre. Millor regalimar que esquerdar-se per dins.
Vivim en una cultura que glorifica la sequera emocional. Ulls secs, cares fermes, mirades que no tremolen. Com si això fos fortalesa. Però tot el que no es rega, s’asseca. I fins i tot els ulls, quan no ploren mai, perden profunditat. L’aigua no és una feblesa: és un cicle. Neteja la mirada. Aclareix el que estava entelat. Quan la pluja s’atura, el món no és eufòric. És net. Quan el plor s’atura, els ulls no somriuen de seguida. Però miren diferent. Més clars. Més cansats, potser. Però més vius. Alguna cosa s’ha alliberat. Alguna cosa ha deixat de pressionar des de dins cap enfora.
Plorar és fer lloc. És deixar que els ulls deixin de ser contenidors i tornin a ser finestres. No cal justificar-ho. Ningú li demana explicacions a la pluja quan rellisca pels vidres. Ningú li exigeix sentit. Simplement s’accepta. Perquè se sap que després, el paisatge es veu millor. I encara que ara sembli lluny, la pluja no és eterna. Els ulls tampoc poden regalimar per sempre. Arriba un moment en què el cel s’aclareix. En què la mirada deixa de brillar per excés d’aigua i comença a reflectir llum. El sol torna sense presses. I ho fa sobre un món encara humit, però preparat.
Després de plorar, arriben els somriures. No grans. No triomfals. Arriben com arriba la claror després de la pluja: suaus, tímids, possibles. I la vida continua oscil·lant d’un extrem a l’altre, com sempre. Entre núvols i clarianes. Entre ulls vidriosos i mirades obertes.
Tot xop, segueixo caminant pels carrers.
Amb les galtes encara humides.
Amb els ulls cansats, però nets.
Mirant de no perdre el rumb.
*Toni Pons
Fes el teu comentari