Hi ha un moment (no saps ben bé quan arriba), en què ets conscient del pas del temps i t’atreveixes a mirar enrere sense nostàlgia, però amb consciència. No per idealitzar el passat, sinó per entendre’l. I és allí on tot pren sentit. Perquè descobreixes que res no és fruit de la casualitat, sinó del camí que algú va obrir abans que tu. D’unes passes prèvies, sovint silencioses, que van marcar la direcció sense fer soroll. En aquest camí, el pare i la mare no són només l’origen: són els fonaments. Són els murs de contenció que han aguantat empentes, esquerdes i temporals perquè tu poguessis créixer sense ensorrar-te. Però, sobretot, són la clau de volta. Aquella pedra central que no sempre es veu, però que ho sosté tot. La peça exacta que concentra les tensions de l’arc, les equilibra i evita que les altres pedres caiguin. Sense ella, tot s’esfondra. Amb ella, l’estructura resisteix el pas del temps.
I és aleshores quan entens que el que ets no s’ha construït només amb decisions pròpies, sinó sobre una arquitectura emocional que algú va aixecar abans. Amb errors, amb encerts, amb cansament i amb amor. I que encara avui, quan el pes apreta o la vida empeny, hi ha alguna cosa dins teu que aguanta. No perquè siguis més fort, sinó perquè algú, un dia, va saber posar bé la clau de volta.
Amb els anys aprens que no tot allò important fa soroll. Que moltes de les coses que t’han construït no venen de grans frases ni de lliçons solemnes, sinó de gestos repetits, de silencis ben col·locats, de maneres de fer que s’han anat quedant dins teu sense demanar permís. Quan era xicotet, jo no sabia que estava aprenent a viure. Simplement mirava. Observava. I absorbia. Com fan els xiquets. Mirava com parlaven, com resolien els problemes, com s’aixecaven cada matí encara que el dia no prometés res de bo.
Ara, d’adult, m’adono que aquell xiquet encara em surt sovint. Apareix en decisions quotidianes, en reaccions que no he pensat gaire, en maneres d’estimar, de discutir, de demanar perdó. Perquè el que veus quan creixes no desapareix mai del tot. Es transforma en criteri, en intuïció, en una veu interna que t’acompanya encara que no sempre sàpigues d’on ve.
He comès errors. Molts! He pres camins equivocats, he insistit on potser tocava girar cua, i he dubtat quan hauria d’haver confiat més. Això és viure! Però fins i tot en els moments de més desordre, quan tot semblava improvisat, hi havia alguna cosa que em feia tornar a un lloc conegut. Una manera de recol·locar-me. Un reflex après. I això no m’ho he inventat jo. Això ho he après mirant.
De la mare he après una valentia dura, forjada a força de resistir i avançar. No és una valentia que s’exhibeixi, és la de qui no s’atura ni quan el terreny es torna hostil. M’ha ensenyat a plantar cara, a no fer-me petit davant les dificultats, a seguir caminant encara que el cos i el cap vagin carregats. D’ella he après que lluitar no sempre és cridar, sinó mantenir-se dret, decidir i actuar. I també a parlar clar, sense esquivar conflictes ni amagar el pensament, perquè la paraula directa, encara que incomodi, és una forma de lleialtat amb un mateix i amb els altres. La seva lluita no ha estat mai exagerada ni teatral. Ha estat constant. Tossuda. Com una força que no fa escarafalls, però que no s’atura. Una empenta que no crida, però que hi és cada dia. Encara recordo quan m’ensenyava a llegir. Aquells moments tranquils, amb paraules balbucejades, amb el dit seguint les lletres. Jo pensava que només m’estava ajudant amb els deures, però ara entenc que m’estava ensenyant molt més: m’estava donant eines per entendre el món. M’estava ensenyant a no quedar-me a la superfície, a voler saber, a no tenir por de preguntar.
Del pare he après una altra manera de fer. Més pausada. Més reflexiva. He après la capacitat de raonar quan tot sembla complicat, de no deixar-me arrossegar pel primer impuls. Ell m’ha ensenyat que els problemes no desapareixen sols, però es poden entendre. I que entendre’ls ja és començar a resoldre’ls. He après a mirar les situacions com qui desmunta un rellotge: peça a peça, amb paciència, sabent que tot té una lògica encara que no sigui evident d’entrada. Si la mare era empenta i avançar, el pare era pausa, reflexionar per entendre la realitat, per trobar la millor direcció. Entre tots dos em van ensenyar a caminar sense perdre l’equilibri, a fer de funambulista per la vida. A saber quan toca parlar i quan toca pensar. A combinar el cor i el cap. I aquesta combinació, amb els anys, esdevé una herència invisible però imprescindible.
Entre tots dos em van donar vint-i-tres cromosomes cadascun. ADN, biologia, ciència. Però em van donar molt més que un codi genètic. Em van donar una manera d’estar al món. Una forma d’afrontar els dies difícils. Uns valors que no sempre s’han verbalitzat, però que han estat sempre presents. Valors que no pesen, però sostenen.
Ara que soc adult, i encara més ara que soc pare, tot això pren una altra dimensió. Entens, de cop, que ser pare o mare no és una etapa que passa. És una condició que t’acompanya sempre. No hi ha manual. No hi ha certeses absolutes. Estimes com pots, amb el que tens, amb els errors inclosos. I és llavors quan mires els teus pares amb uns altres ulls. Amb més comprensió. Amb més respecte. Amb una gratitud que no sempre saps com expressar-la.
Ara entenc el cansament. Les pors. Els silencis. Entenc que moltes decisions es prenen sense saber si són les correctes. I que, així i tot, s’han de prendre. I entenc, sobretot, la importància de ser-hi. De no marxar. De sostenir encara que no tinguis respostes. Intento passar aquest llegat als meus fills. No com una còpia exacta, sinó com una continuïtat adaptada al seu temps. Intento ensenyar-los a ser valents, a anar endavant, a parlar clar. Però també a pensar, a escoltar, a raonar abans d’actuar. Intento que vegin en mi el que jo vaig veure en els meus pares: coherència, presència, compromís. I sé que moltes de les coses que faig, les faig perquè abans algú les va fer per mi.
Sovint, sense adonar-me’n, repeteixo gestos. Frases. Maneres. I lluny de preocupar-me, això em reconcilia amb qui soc. Perquè vol dir que aquell llegat continua viu. Que aquell nen que aprenia a viure mirant encara té veu. I que tot allò que vaig rebre no s’ha perdut.
Res d’això seria possible si aquelles dues persones no haguessin fet el que van fer amb mi. Si no haguessin estat allí, dia rere dia, sense garanties, sense reconeixement, simplement educant, estimant i sostenint. Soc el que soc perquè algú em va ensenyar a ser-ho. I això no s’esborra amb el temps. Això continua. Com un fil invisible que passa de generació en generació. Que no es veu, però que ho aguanta tot.
*Toni Pons
Fes el teu comentari