L’octubre de 1945 es va signar la Carta de les Nacions Unides com a instrument per prevenir un altre conflicte de la magnitud de la II Guerra Mundial. L’article 2.4 de la Carta estableix que els estats no poden utilitzar la força contra la integritat territorial o la independència política de cap altre estat. Així mateix, el dret internacional especifica que interferir en assumptes aliens a través de la força militar constitueix un crim d’agressió. Si no fos així, s’obriria la veda perquè qualsevol país pugui envair-ne d’altres o enderrocar governs segons els seus propis interessos.
En aquest sentit, els bombardejos dels EUA contra Veneçuela i el segrest del president Maduro suposen un crim internacional d’agressió i una violació de la Carta de l’ONU. De fet, constitueix el mateix crim d’agressió que la Rússia de Putin va cometre en envair Ucraïna. No obstant això, aquests atacs il·legals de l’administració Trump contra Veneçuela molt probablement no seran sancionats pel Consell de Seguretat de l’ONU per la capacitat de veto de Washington i per la doble moral de part de la comunitat internacional. Encara més, si els EUA no s’enfronten a cap sanció per aquesta agressió, s’estableix un perillós precedent perquè tercers països portin a terme operacions militars contràries al dret internacional. En aquest sentit, és obvi que la Xina pot aprofitar l’oportunitat per intervenir a Taiwan.
Obertament, Trump assegura que els EUA “prendran el control” de Veneçuela fins a “garantir una transició segura”, que “tindran presència pel que fa al petroli” exigint “accés total” al país, i ha advertit d’una possible “segona onada d’atacs”. Una sincera declaració d’intencions on també ha menystingut l’oposició veneçolana, deixant palesa que l’objectiu de la intervenció militar no té res a veure amb la democràcia i els drets humans, sinó més aviat amb els interessos econòmics pel control estratègic de l’energia i el domini de la regió, foragitant la Xina i Rússia.
La nova Estratègia de Seguretat Nacional dels EUA queda inaugurada amb un retorn a la doctrina Monroe, a l’imperialisme i al neocolonialisme en una regió que Washington considera el seu pati del darrere. Aquesta ambició per l’adquisició de recursos energètics i el control territorial també s’ha manifestat en les pretensions sobre Groenlàndia, tractant nacions i territoris com a simples actius en un tauler de joc mercantilista.
La deriva dels EUA a actuar a través de la seva supremacia militar per fer caure o modificar governs i aliances perquè estiguin al servei dels seus interessos econòmics, geoestratègics i polítics erosiona encara més les actuals institucions multilaterals de governança global i aprofundeix en la deconstrucció de la legalitat internacional. Una situació en què la Unió Europea actua dividida, gairebé paralitzada i sense una reacció política contundent que condemni aquesta deriva i la posicioni com un actor global amb interessos propis, no subordinats a uns EUA de Trump que la voldrien desfer per tornar a una Europa dels estats, encara més fàcils de sotmetre.
En definitiva, assistim a la substitució de la força del dret pel dret de la força. Si el marc de les Nacions Unides esdevé un simple decorat que les grans potències ignoren a conveniència, la seguretat de la humanitat deixa d’existir. Ens endinsem en un escenari on la sobirania és un privilegi reservat només als qui tenen la capacitat militar per defensar-la, deixant la resta del món a mercè de l’arbitrarietat. La impunitat que avui veiem a Veneçuela o a Gaza no és una anomalia, sinó l’ascens d’un nou ordre on el dret internacional és sacrificat a l’altar dels interessos geoestratègics dels poderosos.
Per Jesús Gellida, politòleg i investigador social
Fes el teu comentari