La pell és el primer lloc on es queda tot. Abans que el cap entengui què passa, abans que el cos es queixi amb dolor, la pell ja ho ha registrat. És l’òrgan més gran que tenim, el límit viu entre el món i nosaltres. Protegeix, alerta, reacciona. Però també acumula. Tot allò que no marxa, tot allò que no s’afronta, tot allò que es tolera massa temps, acaba quedant-s’hi a sobre. No és una brutícia visible. No fa olor ni deixa taques evidents. És una brutícia fina i persistent, que s’adhereix amb el temps. Dies mal digerits, tensions normalitzades, silencis sostinguts, silencis incòmodes. La pell ho absorbeix tot, com una esponja, perquè és la seva funció: fer de frontera. Però quan ningú neteja, quan tot es deixa passar, la pell s’embruta.
Una pell bruta no sempre es nota de seguida. Al principi només està una mica més rígida, una mica menys sensible. Tu ni ho notes. Però a poc a poc entra en una mena de mode «standby.» Resisteix. Aguanta. Arriba un punt que s’endureix i es torna insensible per protegir-se. Perd capacitat de sentir per no haver de reaccionar constantment. Però aquest mecanisme té un límit. Quan la pell deixa de sentir amb precisió, ja no protegeix: només suporta. I arriba un moment que passar-hi aigua per sobre ja no serveix. L’aigua sola rellisca. No entra. No arrenca res. La pell ho sap. I demana una altra cosa.
Demana escatar.
Escatar és rentar a fons. Fregar. Insistir. Llevar la brutícia acumulada fins que la pell torna a respirar. No és delicat ni estètic. És necessari quan la neteja superficial ja no funciona. No va de quedar bé, va de quedar net. Tot procés d’escatat comença mullant la pell. L’aigua no neteja encara, però prepara. Estova la crosta, desperta la superfície, fa evident l’estat real. La pell seca es defensa; la pell mullada ja no pot fingir. Aquí no hi ha judicis, només reconeixement. Acceptar que estàs brut és el primer pas per deixar d’estar-ho. Després arriba el gel. No qualsevol gel. Gel aromàtic. Del que no només refreda, sinó que entra pel nas i et posa al lloc. L’olor arriba abans que el pensament. Et recorda on ets. Et fa present. El fred talla la respiració, activa els receptors, obliga el cos a reaccionar. Durant uns segons no hi ha discurs, només sensació.
El gel aromàtic no neteja, però ordena. Refreda la inflamació acumulada, talla l’excés, fa callar el soroll. I l’aroma —eucaliptus, kiwi, vainilla, menta— obre pas, aclareix, connecta. El cos entén que això va de límits. Que la pell no és un magatzem infinit, sinó una frontera viva. Quan el cos ja ha acceptat el fred, quan la pell ja no pot amagar res sota la tensió, arriba el sabó. I aquí comença la neteja de veritat.
Netejar o escatar? Si el que vols és eliminar tota la brutícia que tens acumulada, no n’hi ha prou amb passar la mà per sobre. Cal fregar amb força i decisió. Escatar! Ensabonar i rascar una vegada i una altra pels llocs on s’hi ha quedat més càrrega: el coll, l’esquena, el pit. Zones on la pell ha guardat el que no li tocava: ràbia continguda, por antiga, cansament normalitzat. Silencis, massa silencis sense resposta. La brutícia no marxarà sola. Cal fer-la fora. El sabó ajuda a desenganxar, però el que neteja de veritat és la insistència. Escatar fa que la pell es torni sensible. Cou. Però no és un dolor de lesió; és un dolor net. El dolor de quan una crosta cedeix. L’escuma baixa carregada i s’endú el color tèrbol, el regust antic, la tensió enganxada. I sota tot això apareix pell viva. No anestesiada. No protegida per capes falses.
Quan ja no queda res més a escatar, cal esbandir. Deixar que l’aigua s’endugui tot el que ha estat desenganxat. Sense presses. Aquest pas és clau. Si queden restes, la brutícia només canvia de forma. L’aigua clara confirma que la neteja ha estat profunda. El que ve després no és eufòria. És alleujament. El cos pesa menys perquè ja no carrega cap capa innecessària. El soroll intern baixa. El rancor, si hi era, queda refredat, mossegant-se la llengua, sense força per imposar-se. La pell torna a sentir amb precisió.
Una pell escatada queda més receptiva, més exposada. I això pot fer respecte (a algunes persones) Perquè la pell neta absorbeix ràpidament. Torna a interactuar i a impregnar-se amb el món sense filtres artificials. La pell torna a estar viva, sensible. Per això la neteja no és un final, sinó una condició. Ara cal criteri. Decidir què o qui toca aquesta “pell neta”. Què s’hi queda impregnat i qui ja no! I sí, tornarà! Cal estar alerta, perquè la brutícia sempre torna. Perquè vius, perquè toques coses, perquè el món no ve amb manual d’ús ni servei de neteja inclòs. La diferència és que ara ja no t’enganyes a tu mateix. (Ni ganes!)
Ja no li diràs “procés”, ni “moment”, ni “aprendre’n”.
No faràs veure que tot això t’està fent millor persona. És merda. Punt!
Quan la pell s’endureixi,
Quan la pell perdi sensibilitat,
No cal dubtar. S’ha d’escatar.
Sense dubtar, perquè ja n’hi ha prou.
No per quedar bé.
Per continuar sencer.
Per Toni Pons
Fes el teu comentari