Pedro Sánchez viu moments difícils per poder continuar governant i, obligadament, ha de solucionar el finançament “singular” promès. Al final, la gran promesa de “la singularitat” es convertirà en un augment irrisori que serà mal vist i criticat per la resta d’autonomies. El PSOE farà i predicarà sengles elucubracions i prometiments per tornar-nos a enganyar. No serà un fet nou; és el que ve succeint mentre Catalunya li dona suport.
L’Espanya constitucional, en morir el dictador, es va muntar sota la base de l’estat de les autonomies i del “café para todos”, i quan es tracta de Catalunya, manipulada per una justícia acomodada als procediments feixistes anteriors, se la tracta com una terra de conquesta, sense tenir en compte la nostra idiosincràsia. Un muntatge segons el qual tots som espanyols, sota “la sagrada unidad de España”. Tots hem de parlar castellà, i la vara del poder ha de continuar repartint-se entre la monarquia i la seva cort, integrada per les famílies preponderants madrilenyes, siguin de dreta o d’esquerra.
Sense tenir en compte que Catalunya, abans del cop d’estat de Franco, ja tenia autonomia, i que abans de reglamentar l’actual Constitució, el president Tarradellas ja havia aconseguit restablir la Generalitat, abans d’implantar-se les que ara funcionen. I per cops d’estat, “pronunciamientos” i guerres dinàstiques, de fa segles, van anul·lar les nostres lleis i suprimir els nostres privilegis, més antics i democràtics que els seus. Per tant, si es pretén solucionar el nostre finançament, s’hauran de repartir diners a dojo per a tothom, fins i tot per a aquells que reben més del que aporten; i, malgrat això, si a Catalunya arriba un cèntim de més, armaran “la mari-morena”. Per tant, m’atreveixo a afirmar que “la singularitat” serà una nova presa de pèl, com totes les anteriors.
Les autonomies es van muntar per acontentar Catalunya i també el País Basc, que des de feia anys disposaven de governs i de singularitats específiques. Però, per establir homogeneïtats amb la resta de territoris que mai no n’havien gaudit, es van crear les autonomies fictícies. Actualment, tal com està muntat, si Pedro Sánchez vol augmentar els ingressos a Catalunya, significarà que haurà d’enfrontar-se a la resta de governs autonòmics. Per tant, el seu gran maldecap és que, si no enreda prou la troca amb promeses que mai no arribaran a complir-se, no disposarà dels suports d’ERC per aprovar lleis i pressupostos. I molt menys dels de Junts, que ja l’ha advertit que el trencament és definitiu després de tants enganys, enrenous incomplerts i paraules que se les emporta el vent.
Els presidents autonòmics, en els discursos de Nadal, han manifestat el visceral anticatalanisme referent al finançament. Quan Catalunya demana quelcom als governs estatals per al seu desenvolupament i per atendre les moltes necessitats existents, la resta dels governs salten contra nosaltres i ens ataquen d’insolidaris. Ja no es tracta només dels governs autonòmics del PP, que seguint les instruccions dels seus dirigents dirigeixen la fòbia habitual contra Catalunya, sinó també dels governs del PSOE, que reaccionen igual. Catalunya, des de sempre, ha estat el centre de les crítiques quan ha reclamat millores o reformes a l’Estat, malgrat les iniciatives de progrés dels seus empresaris i el fet d’haver estat el motor econòmic estatal durant segles. Per tant, és un acte reflex d’atac ancestral: en veure’ns diferents i més avançats, mai no ho poden evitar i reaccionen amb intolerància visceral.
Són contraris a les iniciatives dels nostres empresaris i a les nostres singularitats bàsiques, heretades d’Europa. Pretenen convertir-nos en allò que ells desitgen, seguint els passos de poder i domini dels monarques de la Casa d’Habsburg i dels Borbons, que ens han imposat les lleis de Castella i mai no ens han volgut entendre, fins a incorporar-nos per la força de les armes com a “una región de la España Imperial”. Això continua i continuarà mentre siguem membres d’aquest Estat, que no vol reconèixer-nos diferents per la llengua, la idiosincràsia i les lleis.
Aquesta reacció es manifesta entre els presidents autonòmics, amb virulència sectària per part d’alguns, com el president d’Aragó, parlant de les pintures de Sixena com a exemple d’insolidaritat i sense valorar fets històrics, ni entendre que es van recuperar, se’n va pagar la restauració, pertanyien a la diòcesi de Lleida i van ser incorporades al bisbat d’Osca pel general Franco. I el mateix ha passat, per raons polítiques: un jutjat ha ordenat que siguin retornades a Sixena i la Guàrdia Civil, amb metralleta a la mà, es va emportar objectes del Museu de Lleida. Espanya és això: si les pintures i les obres d’art no estiguessin a Catalunya, ningú no les reclamaria. Però quan la qüestió és Catalunya, tot canvia de dalt a baix. Les raons històriques no compten, ni com van ser recuperades de la destrucció, ni com en vam pagar la restauració, ni com pertanyien a una diòcesi catalana. L’excusa política i judicial sempre la tenen muntada. I el mateix succeeix amb el finançament, al qual també s’hi oposen dirigents del PSOE, com el president de Castella-la Manxa.
Escric aquest article abans de la reunió entre Junqueras i Sánchez. No sé quins acords es prendran sobre el finançament. Suposo que seran com els signats sobre Rodalies, que fa més d’un any que havien de funcionar; o com l’amnistia, que s’havia d’aplicar i que, per culpa de la togacràcia, tot queda en aigua de borraines. Taules de diàleg, acords signats com les balances fiscals, que no s’atreveixen a publicar, o com repercutir el 100% de l’IRPF. Tot promeses que se les emporta el vent, i el president Illa i el seu govern fent de repartidora de milions a les comarques catalanes, la majoria impossibles de realitzar sense pressupostos ni diners per aplicar-les.
Personalment, desitjo que la reunió dels dos líders sigui profitosa i no acabi en promeses que mai no arribaran a complir-se. Encara que sabem que, tant si manen els uns com els altres —uns amb oposició ferma i reaccionària de catalanofòbia, i els altres amb raspallades i bones paraules—, plegats, quan els convé, s’ajunten, com van fer amb el 155, despullant-nos de tot i desposseint-nos de l’administració i empresonant els nostres dirigents. Quelcom semblant al que ha fet Trump a Veneçuela, apoderant-se del poder polític i administratiu i engarjolant el seu president. Procediments dictatorials emparant-se en la Constitució, que els jutges apliquen convenientment, com van fer amb l’Estatut, font dels conflictes que hem viscut els darrers anys.
*ANTON MONNER, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari