1. S’arrosseguen encara serrells de la pandèmia, en concret d’ajuts a empreses d’aquella època que han estat revisats a posteriori per l’Administració. El problema afecta bàsicament la prestació per cessament d’activitat i els casos en què no s’han justificat adequadament les pèrdues patides.
2. Van ser 1,7 milions de prestacions concedides, unes 150.000 de les quals s’han revisat. Un 60% ja s’ha resolt, en el sentit que sigui. Queda un 40% per resoldre, la major part d’autònoms (uns 60.000), que són els casos més conflictius. Molts acabaran en judicis, que difícilment arribaran abans de 2027.
3. El Tribunal de Comptes ha assenyalat que l’enorme tasca de gestió dels ajuts pandèmics va comportar deficiències. Apunta que hi va haver resolucions contradictòries, incongruents i duplicades, o fins i tot autoritzades per òrgans que no eren competents.
4. Caldria plantejar-se, potser, si aquelles circumstàncies tan excepcionals no fan necessària alguna mena d’“amnistia” que ho tanqui. Segur que hi hauria gent que se’n beneficiaria injustament, però si hem elegit oblidar, fins i tot allò que podria ser útil per al futur…
5. I consti que això no té res a veure amb aquelles administracions que, per color polític, al matí estaven contra l’estat d’alarma i a la tarda aprofitaven les facilitats que els donava en la contractació pública. Matí, tarda o amb hores intercanviables… Quan es fa fosc, fins i tot.
6. Recordem una de les compres de mascaretes més corruptes que hi va haver, realitzada a la ciutat de Madrid, que ho il·lustra. L’operació es va fer a través de l’empresa municipal de serveis funeraris —un mal presagi, potser?—. Però és més: va aprovar-se en una reunió del consell d’administració d’aquesta societat pública, celebrada a mitjanit i en un xat de WhatsApp.
7. Oi que en aquelles circumstàncies extremes les formes semblaven acceptables, fins i tot normals? El que resulta sospitós és que en suquessin uns parents de les autoritats implicades. De debò no hi havia ningú més per subministrar material sanitari, que fos obligat recórrer a comissionistes que mai havien treballat en aquest sector?
8. És més, es signaven compres que se sabia que podien ser una estafa o que el material servit fos inútil. Per exemple, el Tribunal de Comptes va picar el crostó a la Generalitat per una operació per import de 35 milions d’euros. Tot i que el material va sortir bo, el tribunal apuntava que s’havia assumit un risc enorme, contra tota prudència. El govern català de llavors va respondre que la situació era desesperada i no en quedava altra.
9. Ara bé, si vam ser tan laxes en aquestes qüestions, fins i tot amb raó, perquè les urgències eren fora mesura, cal discutir si un autònom va cobrar 100 o 200 euros de més? Perquè estem parlant de xifres com aquestes, no de milions d’euros.
10. Part d’aquestes seqüeles econòmiques provenen del fet que la trompada econòmica provocada per la covid va ser grossa de debò. Tanmateix, la recuperació va ser ràpida, més del que tothom pensava. Algunes decisions preses en els pitjors moments potser no haurien calgut en la mateixa extensió, però quan es van adoptar no podia saber-se.
11. Recordem casos d’ajuntaments que, en aquell moment, van amortitzar deute i van rebre pals a cor què vols per no destinar aquests diners a ajuts socials. Els municipis van defensar-se amb l’argument que s’havien de guardar un marge financer per poder recórrer als bancs si allò s’allargava. I que alguns serveis públics essencials, com la neteja o el subministrament d’aigua, s’havien de poder mantenir fins i tot en cas d’hecatombe.
12. Sona dramàtic? Sí, però és que en els primers dies i setmanes de la pandèmia hi havia moltes coses dramàtiques. Som afortunats d’haver-ho deixat enrere, a banda de les seqüeles sanitàries —incloses les de salut mental—. Però les qüestions merament administratives haurien d’estar més que tancades, si cal amb una mica de generositat.
Fes el teu comentari