Hi ha un moment que arriba sense fer soroll. No és una derrota clara, ni un col·lapse visible. És més subtil. És el moment en què continues fent el mateix… però ja no saps per què. Empenys, insisteixes, repeteixes. No perquè hi creguis, sinó perquè parar fa massa temor.
És llavors quan t’adones que estàs cansat. No és un cansament físic. És un cansament més profund, més silenciós: el d’empènyer una pedra que sempre torna a caure. El d’aixecar-te cada dia amb la sensació que tot depèn de tu, que si afluixes fracasses, que si pares desapareixes. Perquè mentre lluites, encara hi ha identitat. Ets el que resisteix. El que aguanta. El que no es rendeix. Lluitar et dona forma. Et dona un relat. Et manté dret encara que faci mal.
Però quan la força s’acaba —no de cop, sinó a poc a poc—, quan el cos i el cap ja no poden sostenir el mateix gest, queda el buit. Un buit incòmode, difícil d’habitar. I dins d’aquest buit apareix la pregunta que no vols fer-te: Qui soc quan ja no puc més?
No és una pregunta estúpida. Tampoc té una resposta ràpida. És una pregunta que desmunta, perquè posa en dubte tot allò amb què t’has definit fins ara. Si ja no empentes, si ja no resisteixes, si ja no aguantes més… què queda?
Dins la mitologia grega, Sísif era un home conegut per la seva intel·ligència i la seva astúcia. Tant, que va arribar a enganyar els déus més d’una vegada. Va desafiar l’ordre establert, va intentar escapar del destí imposat, va creure que podia controlar allò que no es controla. I els déus, que toleren malament aquest tipus d’orgull, el van castigar. No amb la mort. No amb el dolor immediat. Sinó amb una tasca eterna.
Va ser condemnat a empènyer una roca enorme muntanya amunt fins al cim. Cada cop que hi arribava, just quan semblava que l’esforç havia valgut la pena, la pedra tornava a caure rodolant fins a la vall. I aleshores havia de baixar, recollir-la i començar de nou. Sense descans. Sense final. Sense possibilitat d’acabar mai la feina.
No és el pes de la pedra el que el condemna.
És la repetició.
És l’absència absoluta de sentit.
Segles més tard, l’escriptor i filòsof francès Albert Camus va veure en aquest mite el símbol perfecte de l’absurd: actuar incansablement sense que l’acte transformi res. No qüestionava l’esforç —l’esforç és noble—, sinó el perill de convertir-lo en una rutina buida. Empènyer per empènyer. Resistir per no sentir. És un esforç absurd. Deixa de tenir sentit.
Quantes vegades vivim així? Continuem lluitant no perquè tingui sentit, sinó perquè no sabem fer una altra cosa. Ens han ensenyat que parar és fracassar, que rendir-se és perdre, que afluixar és ser dèbil. I així, sense adonar-nos-en, quedem atrapats en una coreografia de gestos que ja no ens porten enlloc. El drama no és perdre una batalla. El drama és no permetre’s perdre-la.
Perquè quan no guanyes, arriba el judici. La veu interna que no descansa. La que repassa cada error, cada decisió, cada límit. La que et diu que si la pedra ha caigut és perquè no has empès prou fort. I tornes a baixar a la vall. I tornes a començar. I cada vegada pesa més. Ens parlem amb una duresa que no aplicaríem mai a ningú que estimem. Allà on oferiríem comprensió, amb nosaltres despleguem exigència. I així, el fracàs deixa de ser un fet i es converteix en identitat. No he fallat, sinó soc jo el que falla.
Aquest moment no arriba com una revelació amable. Arriba quan ja t’has fet prou mal. Quan les mans no només estan cansades, sinó buides. Quan empènyer ha deixat de tenir res de valent i tot d’automàtic. Quan continues no per convicció, sinó per por de parar. És llavors quan cau la mentida: no tot esforç és digne. N’hi ha que no construeixen res, només erosionen lentament. I seguir, en aquests casos, no és avançar; és anar desapareixent sense fer soroll.
Atura’t. Mira la pedra. Mira’t a tu. I admet, sense dramatismes, que potser aquest esforç titànic ja no té sentit. No és abandonar-ho tot. És abandonar la violència cap a un mateix. És deixar de confondre dignitat amb patiment.
Sísif no fracassa perquè la pedra caigui. Fracassa si creu que la seva única opció és empènyer-la eternament sense qüestionar res. I nosaltres no fracassem quan perdem, sinó quan ens condemnem a repetir el mateix gest per por d’escoltar què ens diu el cansament. Hi ha una rendició que no és derrota. És lucidesa. Rendir-se, aquí, no és desaparèixer. És deixar de fer-se mal en nom de la constància. És acceptar que no tot depèn de tu, que no tot es resol amb més força, que no tota perseverança és saviesa.
Potser has empès massa temps.
Potser la pedra no era teva.
Potser aquesta muntanya no era el camí.
Però per fi te n’has adonat! I això ja és una esquerda a l’absurd. No totes les batalles es poden guanyar. Ni tots els esforços transformen. Però sempre pots decidir com et tractes mentre la pedra cau rodolant. I, de vegades, deixar rodolar la pedra és l’única manera de recuperar-te a tu mateix.
Aturar-se.
No empènyer.
Respirar.
I, per primer cop en molt temps, no baixes corrents a buscar la pedra. No per cansament, sinó per claredat. Perquè ja ho veus clar (ja era hora!): empènyer un altre cop la pedra no et faria més fort, només més buit. No és una derrota. És un gest lúcid.
Ara has decidit deixar rodolar la pedra i et quedes quiet. Respires. Et permets existir sense haver de demostrar res.
I en aquest silenci nou, sense pressa ni condemna, comences a entendre que triar no continuar també pot ser una manera d’avançar.
*Toni Pons
Fes el teu comentari