1. Dues dades que ajuden a entendre la situació a l’Iran. Un 70% de la seua població ha nascut després de la revolució islàmica. Aviat en farà mig segle, i és normal que les joves generacions s’hi sentin més aviat poc vinculades.
2. L’altra xifra… Un 40% dels habitants del país pertanyen a minories que se senten oprimides, però no per cap consideració econòmica o religiosa. És per qüestions nacionals o ètniques, culturals i fins i tot sexuals.
3. És un barril de benzina que espera que hi passi un misto encès. El llumí podria dir-se Donald Trump, ja que no oblidem que allí hi ha petroli. Pobre Iran, si ha de dependre d’això.
4. “Horeca” és l’acrònim del sector format per l’hostaleria, la restauració i les cafeteries. A data d’avui representa el 6,4% del PIB espanyol, de forma directa. Arriba al 12% si hi sumem el seu impacte indirecte. No estem parlant de poca cosa.
5. Però, tot i la digitalització d’alguns hàbits de consum en aquest àmbit, la tecnologia hi pesa poc. Compten més els costums dels usuaris, la “improvisació” i les decisions d’última hora, i uns intangibles que ara s’anomenen “relació”, però que vindrien a ser la fidelització de tota la vida.
6. Dit d’una altra forma… El bar de la cantonada potser no té futur a llarg termini, però de moment navega molt millor que la cafeteria d’especialitat més moderna que ens tirem a la cara. Inclosa la moda de no poder-hi pagar amb efectiu.
7. Naturalment, no és el mateix a una ciutat que a un poble. A les ciutats s’estan esdevenint fenòmens comercials en aquest àmbit relacionats amb el turisme o amb els expats, que és difícil que arribin a la Catalunya buidada. A comarques no hi ha, ni de bon tros, tants nòmades digitals o teletreballadors disposats a pagar consumicions cares perquè el bar els faci de coworking.
8. Per a universos a banda, les cadenes de fleques amb servei de cafeteria. Proliferen a les ciutats grans, pel seu model de negoci, però comencen a arribar a ciutats mitjanes i petites. La guerra comercial entre franquícies, i entre aquestes i els forns tradicionals, fa feredat. Properament n’explicarem més coses.
9. Un altre concepte modern és la “llibertat financera”. Què deu voler dir? Que no depenguem del banc? Que tinguem ingressos a banda del salari? Que tindrem una bona jubilació, i no únicament per tenir la pensió? Fins i tot que ens podríem arribar a jubilar “joves”?
10. I això, és clar, com s’aconsegueix? Hi ha qui hi ha posat números, segurament molt optimistes. És poder estalviar 500 euros al mes. Difícil per a un salari mínim, tot i el seu increment en els darrers anys. Però és més: caldria una vida laboral de 35 anys, amb aquest nivell d’estalvi, per fer-se un racó d’uns 200.000 euros. Això, sense comptar la inflació acumulada. Els miracles, a Lourdes.
11. Hi ha coses, fins i tot dades, que poden resultar enganyoses. Tu dius que les persones de més de 65 anys són el 20% de la població, però que posseeixen el 40% del patrimoni net del país… i això no vol dir que lliguin els gossos amb llonganisses.
12. És més, cal plantejar-se què passarà d’aquí a dues o tres dècades amb les pensions de jubilació i amb un altre indicador. Avui, el 70% del patrimoni dels jubilats és immobiliari (la casa de tota la vida, no ens enganyem tampoc). Què passarà amb unes generacions que no poden arribar ni a un lloguer?
*Toni Gallardo












Fes el teu comentari