A Europa se’n foten dels pagesos, pastors i pescadors. I el nostre govern ho consent. Saben quants diners guanyen els pastors, els pagesos i els pescadors, treballant amb els oficis que van aprendre dels seus pares i dels seus avantpassats? Alguns que jo conec no arriben ni als mil euros mensuals.
Saben quant guanya un d’aquests senyors “eurodiputats” que, des dels seus despatxos, dicten les ordres que ha de seguir la nostra gent que viu del camp i del mar? Cobren deu vegades més, amb viatges pagats, comoditats màximes i acompanyats de fartaneres de bons mariscs que ningú sap d’on arriben, a més de presents que reben dels seus defensors carregats de milions i de beneficis empresarials.
Això sí, saben xerrar molt i aconsellar encara més quan parlen dels nostres productors, i poden demanar molta paperassa burocràtica a la pobra gent que, per correspondre-la, tenen més feina encara, fins al punt que molts han d’assistir-se d’un gestor, que han de pagar amb part dels euros que reben de la subvenció. Ells no cotitzen impostos i els seus papers els omplen funcionaris que, malgrat xerrar menys, cobren tant com ells i viuen com a “reis”.
Les diferències resulten abismals! Sembla mentida que els polítics més significats, que diuen i haurien de defensar la democràcia, els drets de l’home i la igualtat entre les persones, des dels seus despatxos engalanats amb boniques banderes i sofàs de plomes, no s’adonin del mal que fan als sectors primaris, que consideren —com ja vaig advertir al meu darrer article publicat el diumenge passat— la darrera baula de l’engranatge.
Com poden obligar un pescador els dies que pot sortir a pescar durant l’any? És que aquest senyor i la seua família no tenen els mateixos drets que ells? Vaja democràcia! Vaja drets de l’home! I vaja igualtat de les persones!
Els que som grans i vam nàixer en els tristos moments de la guerra coneixíem què era l’estalvi, la carència de tot, la solidaritat i la necessitat de regular la vida per allargar durant tot l’any el cobriment de les necessitats essencials de la família. Vivíem del que collien els nostres pagesos —verdures, fruites, ametlles, avellanes i els productes elaborats del raïm o de les olives—. Només de tant en tant la gent podia comprar carn a les carnisseries, i quan algú hi anava, el veí li preguntava: “Qui tens malalt a casa?”.
Les famílies vivien de la carn de porc —matar lo bacó— que criaven a casa, de les gallines, els ous i els coloms del corral, i dels conills i llebres que caçaven als seus camps, i alguns propietaris de terra, del corder que els portava el pastor per deixar-lo entrar a pasturar les seues finques.
Els pagesos, pastors i pescadors anaven amb pantalons i camises apedaçades i calçaven avarques, que a l’hivern es lligaven amb trossos de sac per escalfar-se els peus. A les cases, les dones, mestresses de la família, ho aprofitaven tot. No es llançava res, i el que arribava per nodrir el porc o les gallines del corral eren les restes de les verdures i de les podes. Als gossos de caça, un cop havien acabat de menjar els amos, se’ls donaven els plats, que amb la llengua acabaven de netejar, menjant ossos, la mica d’oli i altres restes que els humans no podien aprofitar.
Avui hom pot anar al supermercat a comprar allò que necessita per menjar i cobrir les necessitats perfectament. Per això, les estadístiques ens diuen que més d’una quarta part del que mengem va a parar a la brossa. I és que els temps han canviat molt. El sector primari, que se’n recorda d’aquell trist passat, avui menja i fins i tot pot fer algun viatge amb l’IMSERSO, ben diferenciats dels eurodiputats que, legislant, poden obligar i arruïnar pagesos i pescadors, xerrar, imposar condicions burocràtiques, cobrar sous astronòmics i viatjar amb avions de primera classe, que són els mateixos que els de low cost emprats pels darrers de la baula.
Això és inaguantable! A Europa, amb el Mercosur, que permetrà als sud-americans importar-nos els seus productes sense control i a preus més barats, i amb les DUN dels pagesos, que s’han de correspondre per cobrar miserables subvencions per hectàrea de terreny conreat, “se’n foten del mort i de qui el vetlla”.
Estan guiats pels grans negocis i els grans empresaris, i legislen a favor seu, sense recordar que, si bé la societat d’avui viu principalment de la indústria, el comerç i el funcionariat, també existeixen els pastors, els pescadors i els pagesos, que conserven, guarden i protegeixen els camps, el medi ambient, els nostres paisatges i els nostres mars. Sense ells, la sostenibilitat se’n va in orris. Sense canvis, ajudes i llibertat d’acció, tot el que avui és natural quedarà transformat en una salvatgia.
Des d’ara menjarem principalment productes arribats de milers de quilòmetres lluny, sense tenir en compte la sostenibilitat, transportats amb energies fòssils i contaminants. Menjarem peixos congelats arribats de l’altre hemisferi i productes camperols i animals sense control sanitari, mentre que els nostres camps quedaran erms, transformant-se en selves impenetrables, i els nostres mars serviran només per al gaudi dels milions de turistes que arribaran de països forans.
Aquests són els canvis socials i econòmics que provocaran els nostres mandataris, sense adonar-se de les greus conseqüències mediambientals que ens aboquen a un futur més que incert, que ja el tenim al caure.
*Antonn Monner, Gandesa
Fes el teu comentari