Uso expressament el verb calcigar. I ho faig perquè “calcigar” no és d’ús habitual entre els parlants catalans. Es tracta d’un vocable gairebé dialectal, usat a zones determinades però poc expressat entre la majoria, malgrat estar autoritzat pel diccionari de la llengua catalana. Calcigar significa trepitjar, petjar, aixafar o paltrigar, però també violar, humiliar o menysprear.
I resulta molt trist que Espanya, des de fa segles, ens calciga, trepitja Catalunya, ens humilia i ens menysprea els seus ciutadans. I el més perniciós és que aquest maltractament es produeix premeditadament i amb la voluntat continuada de seguir-ho fent. Si només succeís amb el dèficit fiscal dels 23 mil milions anuals, podria tenir explicació, però el maltractament és i ha estat generalitzat durant segles. Catalunya ha estat el motor econòmic d’Espanya durant dècades. Som els que hem pagat més impostos, perquè l’empresariat i la societat en general treballen, produeixen i ho fan possible. Amb els impostos ha contribuït a fer funcionar un estat corrupte per naturalesa. En canvi, aquests diners, pagats per nosaltres gràcies a les iniciatives econòmiques i la productivitat pròpia de la nostra menestralia, els autònoms i la societat en general, no ens els retornen per atendre les necessitats de la nostra ciutadania. I quan reclamem, tots s’hi oposen, igual els polítics de dretes com els de les esquerres i, sobretot, la societat manipulada per la premsa madrilenya. Malauradament són tots els espanyols que gairebé unànimement ens qualifiquen d’insolidaris, aprofitats i malversadors. O sigui que el món l’entenen a la seva manera i, en definitiva, ens “tracten com a cornuts”, però per més ignomínia, “a sobre, els paguem el beure”.
Rodalies n’és l’exemple. Milers de catalans no poden arribar molts dies de l’any puntuals a la feina i algunes jornades els trens ni surten de les estacions. Els estudiants no poden acudir a les universitats, els malalts a les atencions dels metges i el descontentament i l’emprenyament són generals. Les empreses perden dies de feina, la qual cosa significa perdre productivitat, beneficis i PIB general. Segons la PIMEC, en un sol dia de la setmana passada es van perdre 9 milions d’euros. Quants milions els empresaris, els autònoms i la ciutadania en general perden durant un any? Són centenars de milions evaporats per l’irregular funcionament del transport ferroviari, que, havent-se d’acumular els viatgers al transport per carretera, les incidències es multipliquen i l’emprenyament es generalitza. I com que les carreteres tampoc no s’han dotat de les corresponents millores, ara també es troben col·lapsades, en perjudici per a tothom. Qui és el culpable d’aquesta situació tan anòmala? La manca d’inversió i de manteniment, i la voluntat de tractar Catalunya com una simple colònia, com a terra conquerida amb la força de les armes. S’imaginen, estimats lectors, si això succeís a Madrid? Allà, per cada euro que s’inverteix a Catalunya, se n’inverteixen cent. Aquesta és la realitat que defineix l’espoli i el maltractament!
Tant és així que els periòdics i la televisió espanyola n’informen tan poc com poden. Catalunya ha de ser tractada com una autonomia més, però “fotent-la” per tot arreu, sense tenir en compte l’augment de població i el que hom preveu per al futur, les mancances d’inversions en infraestructures, el finançament deficitari i l’abandó total. Les escoles no disposen del que necessiten, les vies dels trens estan abandonades, els metges tenen sous irrisoris, els serveis socials estan mal atesos… El descontentament és general, malgrat que el govern del PSC ens promet milions sense disposar de pressupostos, amb nous ponts, hospitals, escoles i residències d’avis, entre molts d’altres. Però, com que manen els seus companys de Madrid, el PSOE, no s’hi pot enfrontar per no molestar-los. Tantes incongruències, tantes malvestats, tants incompliments, tantes promeses no satisfetes, tot destrueix en conjunt Catalunya, que sembla l’objectiu premeditat dels governs espanyols.
I així tenim que el president Puigdemont no pot tornar de l’exili per malversació suposada, segons afirmen uns jutges prevaricadors que maltracten els polítics catalans amb informes inventats per les policies patriòtiques i amb documents falsejats, ajudats per una premsa madrilenya comprada pels poders de l’Estat. I així Rajoy, ni Aznar, ni Montoro, ni Fernández Díaz, malfactors demostrats, no se’ls jutja per les seves estafes, mentre que als polítics catalans, malgrat les amnisties, continuen culpant-los judicialment, amb proves inventades.
Com els catalans ho podem aguantar més, tanta indecència i tanta discriminació? La igualtat que demanem per la nostra llengua, pel dèficit i la gestió pròpia dels nostres serveis, des d’Espanya ens acusen que tot ho volem per a nosaltres i que som insolidaris. I el pitjor és que és un problema sense solució. Són molts segles que ens han espoliat, ens han bombardejat i han assassinat, empresonat i maltractat els nostres presidents i els nostres governs.
I així tenim, sense sortir del meu lloc de naixença, a Gandesa, on l’any 1995 van prometre construir la variant de la N-420 i encara avui, passats 30 anys, no tenim ni projecte redactat. Passen 600 camions diaris, molts d’ells carregats d’animals vius, pel mig de la població, amb la seva fetor corresponent, a més de milers d’altres vehicles que provoquen concentracions inconcebibles a l’encreuament de la Farola. Ens calciguen, ens humilien i, a sobre, volen tenir la raó. Des d’aquell 1714, que van conquerir les nostres terres, van imposar les seves lleis i van anul·lar les nostres, ens tracten com a terra conquerida. Catalunya ja no pot més i només ens queda la independència. O independència o destrucció continuada de Catalunya!
*Anton Monner, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari