La soledat no és el problema

-Jo: Kafka, una pregunta ràpida.
-Kafka: Les ràpides solen ser les pitjors. Digues.

-Jo: La teva frase  “l’aïllament és una manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos”… ho deies en to consell vital o en to condemna?
-Kafka: Les dues coses. La vida sempre ve amb doble lectura.

Kafka ho va deixar anar així, sense notes a peu de pàgina ni advertiments sanitaris. No va dir que fos agradable, ni terapèutic, ni “una experiència transformadora en deu passos”. Va dir aïllament. I punt. Com qui diu: queda’t sol i mira què passa. El que passa, normalment, és que el soroll baixa… i el caos apareix.

Vivim en una època que ha convertit estar sol en una anomalia. Si no tinc plans, si no contesto immediatament, si no estic disponible, sembla que alguna cosa falla. Com si m’hagués espatllat. La soledat queda com un error del sistema, un buit sospitós que s’ha d’omplir ràpidament amb estímuls, opinions, reunions, pantalles o qualsevol cosa que m’eviti haver d’escoltar massa fort què collons passa a dins.

Perquè dins el cap no hi ha silenci. Hi ha desordre.  I no un desordre poètic. Un sidral considerable. Pensaments rumiants, amuntegats com trastos vells. Preocupacions reciclades que no serveixen per a res però ocupen espai. Converses imaginàries que no passaran mai però que el cap reprodueix igualment, per tocar els collons. Tot obert alhora. Tot funcionant en segon pla. I després ens estranya anar capficats, cansats i amb aquella sensació permanent que tot ens ve gran. El problema no és que pensem massa. El problema és que no ordenem res. Anem tirant. I prou.

Parar, avui dia, sembla sospitós. Si dius que necessites estar sol, algú et mira com si haguessis dit una animalada. “Estàs bé?” No com a interès real, sinó com qui comprova si el sistema encara respon. Estar sol continua semblant un símptoma, no una decisió conscient.

Aquí és on Aristòtil posa el límit amb una elegància bastant punyent. Deia que qui no pot viure en societat o no en té necessitat, perquè és una bèstia o un déu. Traduït a llenguatge actual: els humans normals necessitem els altres. Però això no vol dir viure exposats constantment, ni disponibles a totes hores, ni amb el cap sempre ple de veus alienes.

Una cosa és viure en societat. Una altra és viure sense espai mental.

El que tenim avui no és comunitat: és soroll organitzat. I dins d’aquest soroll, el cap no té ni temps ni lloc per posar ordre. Així que no parem. Ens distraiem. Que no és el mateix. Música, pantalles, gent, opinions… qualsevol cosa abans que quedar-nos a soles amb el nostre cap.

Perquè el silenci no fa por. El que fa por és el que surt quan el silenci aguanta.

Quan finalment et quedes sol —sol de debò, no “sol, però fent scroll”— el cervell no s’eleva ni s’il·lumina. Fa neteja. I la neteja és lletja. Surten pensaments que hauries d’haver enviat a fer la mà fa temps. Bucles mentals inútils. Emocions mal aparcades. Tot allò que has anat deixant per a més endavant. Això no passa perquè siguis profund.  Passa perquè tens el sistema col·lapsat.

L’aïllament, en aquest punt, deixa de ser una qüestió filosòfica i passa a ser manteniment bàsic. Tancar aplicacions. Esborrar fitxers temporals. Guardar el que importa a la memòria de llarg termini. I, au va, de cop les neurones deixen de disparar com a boges i el cap baixa revolucions. No perquè tot estigui resolt, sinó perquè ja no tot està cridant alhora. I això, encara que no quedi gaire bé de dir, també cura. No en el sentit místic. En el sentit pràctic. Perquè posar ordre redueix el soroll. I reduir el soroll permet viure sense anar sempre amb el llumet d’avaria encès.

Kafka no parlava de fugir del món. Parlava de deixar de fugir de tu. I Aristòtil tampoc defensava viure tancat en una cova, sinó tornar als altres amb el cap una mica més endreçat i menys necessitat de dir qualsevol cosa per omplir silencis incòmodes.

Perquè no!

Això no és espiritual.
No és Zen.
No és cap il·luminació amb encens ni bols tibetans.

La soledat buscada, de vegades, també és necessària.
No perquè et faci millor persona, sinó perquè et fa menys col·lapsat.

És supervivència bàsica.
Manteniment mínim del sistema.
Com reiniciar abans que tot peti.

I sincerament: ja tocava.

*Toni Pons