I si…?

Decidir és un esport de contacte brutal que practiques sense haver signat cap consentiment. No surt a cap assegurança, no té cap tutorial a YouTube, ni cap coach amb samarreta ajustada i somriure de PowerPoint s’hi acosta, perquè aquí no hi ha “èxit assegurat”: hi ha cops de bastó, errors i conseqüències. I, per si no fos prou incòmode, no és opcional. Encara que facis veure que no jugues, que això no va amb tu, el partit continua.

Aquí ve la part que no agrada a ningú —tot i que és sorprenentment còmoda—: no decidir no et deixa fora del joc. Quan algú no decideix, està decidint igualment. No triar és optar perquè el temps mani per tu, perquè la inèrcia faci la feina bruta, perquè les coses passin sense que tu hi intervinguis. No és una pausa neutra ni una abstenció elegant; és una elecció silenciosa que avança sola, sense demanar permís ni donar explicacions.

A partir d’aquí, t’autoenganyes amb frases boniques per justificar-te: “encara no ho tinc clar”, “m’ho he de pensar millor”, “ara no és el moment”. Potser sí. O potser és temor disfressada d’intel·ligència emocional. Perquè mentre tu teoritzes, algú —o alguna cosa— decideix per tu. I no ho fa delicadament, ni demanant permís.

Decidir no és fàcil per una raó tan simple com antipàtica: decidir implica renunciar. Cada “sí” porta enganxat un “no” com una ombra tossuda. Si tries un camí, els altres no desapareixen per art de màgia; es queden allà, observant-te amb cara de “jo també podia haver estat una bona opció”. I això pesa. Pesa més del que voldríem admetre. Ens han venut que triar és guanyar, però no ens han avisat del dol silenciós que acompanya cada elecció.

I per si no n’hi hagués prou, decidir implica una altra paraula que ens posa nerviosos: equivocar-nos. No hi ha garanties. No hi ha segells de qualitat ni devolucions amb el tiquet a la mà. Decideixes i ja està. Sense previsualització. Sense espòiler previ. Sense saber com acabarà la pel·lícula. Aquesta incertesa inquieta fa temor. I la temor ens paralitza perquè sempre proposa la mateixa solució mediocre: no facis res.

Llavors la ment entra en “mode standby”. El pensament es dispara i comença el festival dels “i si…?”. I si trio això i em surt malament? I si l’altra opció era millor? I si m’equivoco i després m’he de mirar al mirall amb cara de “què collons has fet”? I si…? I si…? Fins que ja no estàs decidint: estàs rumiant. Donant voltes al mateix punt com un hàmster existencial amb excés de cafeïna. Au, prou romanços: pensar no és avançar.

Busquem la seguretat com si fos un objecte que es pogués trobar sota el sofà. Volem la decisió perfecta: la que no fa mal, la que no té costos, la que no ens exposa ni ens deixa cicatrius. Però aquesta decisió no existeix. És un unicorn emocional. I mentre la perseguim, ens quedem quiets, paralitzats, convençuts que no decidir és una opció neutral, asèptica, sense conseqüències. Quan, en realitat, és una decisió molt concreta: deixar que la inèrcia mani.

No moure’s és triar que el temps decideixi per tu. I el temps no és un ésser compassiu. No pregunta si estàs preparat ni si tens temor. Passa. Avança. T’arrossega una mica i després et mira amb aquella indiferència elegant de qui diu: “ah, no volies decidir? Doncs ja ho he fet jo”. La immobilitat no és prudència; és temor disfressada d’anàlisi profunda. És quedar-se a la vora del trampolí mirant l’aigua, calculant la temperatura, la profunditat, l’angle, el possible ridícul… fins que tanquen la piscina. I llavors no és que no t’hagis mullat: és que t’has quedat fora de joc, sec, amb la sensació estranya d’haver perdut alguna cosa que no saps ni com anomenar.

Ens han ensenyat a creure que equivocar-se és un fracàs monumental, una taca permanent al currículum vital. Però equivocar-se és, en realitat, informació. Dades en brut. Experiència. És l’única manera honesta d’aprendre alguna cosa que no surti d’un llibre ni d’un post motivacional amb fons de posta de sol.

Decidir fa temor perquè ens exposa. Ens obliga a acceptar que no ho controlarem tot, que la nostra elecció pot sortir malament, que ens podem fer mal. Però també és l’única manera que ens passin coses reals. No simulacions mentals repetides fins a l’avorriment, no vides imaginades a força de “i si…?”, sinó vida de veritat, amb pols, amb errors i amb alguna alegria inesperada pel camí. Com diu la dita: la mustela és més viva que la gana —o t’hi poses o et passa per davant.

No decidir sembla còmode, però té un cost altíssim: la sensació de vida en pausa. De ser espectador de la teva pròpia història, assegut a la grada, mentre els minuts passen i el partit continua sense tu. I això, a la llarga, pesa molt més que qualsevol decisió equivocada. Prou d’acumular “i si…?” com qui guarda bosses de plàstic “per si mai fan falta”. No fan falta. Només ocupen espai. El cap no és un traster emocional i tu no has vingut fins aquí per viure en mode esborrany permanent.

Actua. No li donis més voltes com si pensar fos una prova d’intel·ligència emocional. No ho és: a partir d’un punt és noméstemor ben redactada. Llança’t. No perquè sigui fàcil ni perquè ho tinguis tot clar, sinó perquè quedar-te on ets ja s’ha convertit en una feina a temps complet i no t’està portant enlloc.

Arrisca’t. Encara que et tremolin les mans. Sobretot si et tremolen. Això vol dir que no t’és igual, que no estàs anestesiat, que encara hi ha vida dins teu. La calma absoluta abans de decidir sol ser un mal senyal: acostuma a arribar quan ja has renunciat.

I si t’equivoques? Doncs no passa res. De debò. No s’obre cap esquerda a l’univers, ningú et retira el carnet de viure ni sona cap sirena existencial. Ens han fet creure que equivocar-se és caure al buit quan, en realitat, és fer un pas mal calculat i recol·locar el peu.

La vida no funciona amb línies rectes ni manuals d’instruccions plastificats. Funciona més aviat com el Google Maps: tu tires, t’equivoques de sortida, i una veu calmada —que no et jutja— et diu: recalculant ruta. I ja està. Sense drama. Sense humiliació. Sense “t’ho vaig dir”. Però perquè la ruta es recalculi, t’has de moure. Si et quedes quiet esperant la decisió perfecta, no passa res. Literalment: no passa res. I això és el pitjor que pot passar.

Així que deixa de confondre pensar amb avançar. Pensar és útil, sí, però només fins a cert punt. Després toca decidir. Triar. Fer el pas. Encara que els arbres no et deixin veure el camí. Encara que més tard hagis de recular.

Perquè viure no va d’encertar-la sempre ni de fer carrera com a persona assenyada que mai no va molestar ningú. La vida va d’atrevir-se abans que la temor ens posi en “mode demo”: tot sembla funcionar, però no pots tocar res. D’equivocar-te sense fer un PowerPoint explicatiu, de rectificar sense demanar permís al comitè intern dels i si...?

Perquè del que sí que ens penedim —sempre— és d’haver-nos quedat quiets.

Una opció molt digna, molt prudent, molt correcta.

Mentre la vida avançava, sense ni tan sols mirar enrere.

*Toni Pons