Darrerament escric les meves col·laboracions sobre temes polítics, i alguns lectors ja m’han dit que calia canviar de fulla, perquè tants desastres com els que estan succeint al nostre món català, de tan reiteratius, es fan pesats. Enrenous de Rodalies, hores perdudes als ferrocarrils, els diners dels impostos que se’n van i no tornen, preses de pèl a dojo, carreteres saturades, escoles rurals que no disposen de conserges ni d’administratius, els polítics que reparteixen milions d’obres que s’han de fer i que la majoria mai arriben, els pagesos que fugen de les terres, els pastors que no poden viure dels ramats, malgrat el necessaris que són pels camps, els joves que estudien carreres universitàries i desapareixen els relleus generacionals; mestres, metges, professors i sanitaris estan en vaga. Manquen paletes, fusters i menestrals de tota mena per satisfer les necessitats socials. Les empreses no troben treballadors per complir les produccions. Tot funciona així!
Aquest és el cost d’obligar-nos a ser espanyols i tractar-nos a l’estil colonial, escanyant-nos i no complint els compromisos establerts i necessaris per al bon funcionament. Ens envien de secretari d’Estat de Transports a Catalunya un tal J. Antonio Santano Clavero per solucionar el caos ferroviari que patim. “De fora vingueren i de casa ens tragueren”, diu un antic adagi. No poden deixar-nos el control dels trens catalans perquè personalitats catalanes com Joan Amorós, president de FERRMED, o Pere Macías, coordinador de Rodalies, no en deuen saber prou. I, a més, han deixat d’invertir en les millores necessàries durant anys perquè els catalans som els dolents i sempre ens queixem. Al meu darrer article ja preguntava: “Funciona alguna cosa a Catalunya?”.
Per això avui escriuré sobre un tema del passat que ha perdut l’hàbit, però que era ben comú cinquanta anys enrere. Era una tasca anual dels pagesos. I se’n deia “Mata’l bacó”, vocable dialectal terraltí pronunciat, tal com sona, per referir-se a la matança del porc. A l’article d’avui ho explicaré als meus lectors; als grans només caldrà recordar-los-ho. Però els joves, si no els ho ha explicat algú, no saben res de com era la vida de cinquanta anys enrere o abans. El requisit de la gent era que tot s’havia d’aprofitar; no es podia llençar res perquè el diner corria poc, les butxaques estaven buides i “qui no guardava quan tenia, no disposava quan ho necessitava”.
Els pagesos compraven, després de veremar, un garrinet o mamelló, que pesava menys de 20 quilos, i el criaven a casa. L’alimentaven amb les restes de la verdura de l’hort. Poques coses, o no res, anaven a la deixalleria. Les altres sobres se les menjaven els gossos, els porcs, els conills, les gallines i els coloms. Era molt important disposar de proteïna animal a casa i d’ous per no haver d’anar a la carnisseria, si era possible, en tot l’any. Tant era així que, quan algú hi anava a comprar, si no eren els acomodats de cada poble —com el metge, el farmacèutic, els comerciants, funcionaris i alguns menestrals—, se li preguntava: “Que teniu algun malalt a casa?”. Els gossos s’ocupaven de caçar conills i el pagès, als moments lliures, parava llosetes i trampes per agafar tords, merles, grives i petits “pardalets”, com en dèiem a la Terra Alta dels ocellets.
Per les voltes de Nadal, segons el pes del bacó, preparaven la matança. Cridaven els matadors, que portaven la taula de matar, i els cobraven 25 pessetes per la feina. També sacrificaven una cabra per fer-ne botifarres i xoriços. Durant l’any munyien la cabra per disposar de llet i, quan arribava el moment, la sacrificaven juntament amb el porc per allargar la proteïna. Alguns pagesos les portaven lligades al darrere del carro, i altres cada matí les soltaben al carrer; anaven al corral on el pastor tenia el bestiar i pasturaven amb el conjunt del ramat, i al vespre la cabra tornava sola a casa de l’amo. Els cabrits, els pastors els regalaven als pagesos a canvi de deixar-los pasturar les finques, i es feien grossos al ramat.
M’explica Josep Maria Borràs, de ca la Bienvenida, que ell en matava uns noranta bacons cada any dels pagesos. El seu pare, carnisser i pastor, abastia dels animals que la seva mare venia a la carnisseria. Feien el mondongo dos cops per setmana i tenien dues o tres “mondongueres” que els feien la feina. Els bacons dels pagesos es mataven al carrer, davant de casa. Les dones de la família, i també les veïnes i la parentela, els ajudaven. Quan el “matarife” clavava el ganivet al coll de l’animal, que el subjectaven tres o quatre homes per immobilitzar-lo, segons el pes que feia (entre 150 i 200 quilos), dues dones remenaven la sang que tiraven dins un cubell per evitar-ne la solidificació. De la sang en feien les botifarres d’arròs o de ceba (baldanes). La pell de l’animal la netejaven cremant argelagues i, un cop net, l’anaven seccionant i triant les peces. Els budells es netejaven per fer les botifarres i les salsitxes, i únicament llençaven “la bufeta”, que la quitxalla inflava fent-ne un gran globus per jugar-hi. Els xiquets i xiquetes de la parentela, quan ja s’havien fet els embotits, anaven a “apamar” i les padrines els donaven un tros de botifarra per al gaudi de tots ells.
Les peces del porc les seleccionaven, i de cada cosa en feien el que calia per conservar-ho i disposar de carn durant tot l’any. De les cuixes, “los cuixots”, els salaven i disposaven de pernil durant tot l’any, que només es menjaven en dies assenyalats. Les peces dels lloms es conservaven a “la gerreta”, amb oli d’oliva. La cansalada la salaven i els embotits se’ls anaven menjant amb prudència per allargar-los el més possible. Com que no existien les neveres, aquests aliments els guardaven en un lloc fresc de l’habitacle o als rebosts, on no hi tocava ni l’aire ni la claror. Era el tresor que es menjava durant tot l’any i, conjuntament amb la resta de proteïnes animals, es combinava amb els altres aliments extrets de la terra de les propietats, evitant al màxim haver d’anar a la botiga a comprar, perquè de diners en tenien pocs i no es podia malbaratar res. Tot era diferent del que ara coneixem. El principi bàsic de la societat pagesa (no la dels propietaris terratinents aposentats) era l’estalvi i no malversar res.
*Anton Monner, cronista de Gandesa
Fes el teu comentari