Els darrers dies hem sentit crítiques de tota mena sobre l’actuació del Govern davant la borrasca Nils. I confesso que algunes sorprenen, no per la seva duresa, sinó per la seva extraordinària capacitat de dir una cosa i la contrària amb només quaranta-vuit hores de diferència.
El dijous 12 de febrer, amb una previsió de risc màxim (6/6) a bona part del país, el Govern va actuar amb prudència i va enviar l’ES-Alert, limitant activitats i mobilitat. El resultat va ser una víctima mortal i 86 persones ferides, algunes d’elles molt greus. Davant d’aquesta realitat, alguns van considerar que s’havia exagerat. És legítim preguntar-se, doncs: quina xifra de víctimes hauria estat acceptable per als qui ara critiquen la prudència? Deu morts? Quinze? I si alguna hagués estat un infant en un dels centres educatius que es van tancar, què dirien avui els qui ara trivialitzen les mesures?
La meteorologia no és una ciència exacta, i precisament per això la responsabilitat institucional obliga a actuar amb prudència i a prioritzar la seguretat per davant de tot. Són molts els opinadors professionals que avui emeten judicis des de la comoditat de no haver de prendre decisions ni assumir-ne les conseqüències, alguns dels quals, precisament, van tenir en el seu moment responsabilitats polítiques i haurien de saber millor que ningú què significa haver de decidir en situacions d’incertesa. La seva ara és una posició extraordinàriament còmoda: no han d’activar emergències, ni coordinar serveis, ni donar la cara davant les famílies quan les coses fallen. Només han d’escriure una columna i opinar.
Curiosament, quan dos dies després el vent va ser més intens en alguns punts de les Terres de l’Ebre, les crítiques van ser les contràries: aquesta vegada es qüestionava que l’alerta no hagués estat general. Potser el que es retreu al Govern no és actuar amb excés o amb defecte, sinó actuar. Perquè governar implica decidir amb la informació disponible, que és exactament el que es va fer. Les previsions indicaven un fenomen més localitzat, es va alertar els ajuntaments —que tenen competències i plans propis— i, quan la situació va empitjorar per sobre del previst, es va activar l’ES-Alert i es van mobilitzar tots els recursos necessaris.
Cal recordar, també, que els serveis d’emergència són del conjunt del país. Limitar la mobilitat no és cap caprici, és una manera de reduir riscos i garantir que bombers, SEM i protecció civil puguin actuar allà on més se’ls necessita.
És intolerable sentir que el Govern ha deixat soles les Terres de l’Ebre. No és cert, i ho saben. Els mateixos que un dia critiquen que es tanquin escoles, l’endemà retreuen que no es tanquin prou aviat. Aquesta crítica canviant potser és còmoda, però no salva vides.
Nosaltres ho tenim clar. Sempre estarem al costat de la prudència. Perquè governar no és escriure articles des de la barrera. Governar és protegir la gent. I això, encara que alguns no ho entenguin, és la nostra principal prioritat.
*Lidia Ferré. Diputada del PSC i Units per Avançar al Parlament de Catalunya
Fes el teu comentari