Diu la cançó de Joan Dausà que ara m’ha posat Alexa: “No em deixis caure”…. I em fa gràcia la ironia. M’ha fet recordar que abans el vent de nord era la banda sonora de les meues aventures; ara necessito un altaveu intel·ligent perquè em recordi el que un dia vaig saber sense que ningú m’ho cantés. Perquè, quan era un xiquet, no necessitava que ningú em diguera que no em deixaren caure. Queia igualment. Amb entusiasme. Amb una fe imprudent en la gravetat i una confiança cega en què el món era una mena de parc d’atraccions sense assegurança obligatòria.
Quan era un xiquet no hi havia temor. No existia la paraula conseqüència. Existia el vent. Existia l’arbre. Existia l’impuls. I això era suficient.
Jo, a l’hort, m’enfilava entre les branques al damunt la séquia, que per a mi era un gran riu. Aquell fil d’aigua humil es transformava en frontera salvatge, en abisme prou profund perquè la imaginació hi fes arrels. No era una séquia: era una aventura. No era una branca: era un trampolí cap a la glòria. Sempre a dalt de tot. Mai a mitja alçada. Perquè els xiquets no tenim vocació de prudència; tenim vocació de límit. Em descordava els botons de l’abric. En feia ales. Omplia els pulmons d’aire. I deixava caure el cos.
I volava. Almenys per uns segons.
I si no volava tant, “tant se val”.
Aquella expressió era una manera d’entendre el món. “Tant se val.” Prova-ho. Salta. Si no ix perfecte, no passa res. Quan era un xiquet no analitzava escenaris, no feia càlculs de risc, no projectava el pitjor desenllaç possible. No hi havia temor en saltar. No hi havia temor en volar. El cos decidia abans que el cap. Després venia la realitat. La branca no sempre sostenia l’èpica. El vol era breu. La gravetat, disciplinada. I jo acabava amb els genolls pelats i sagnat, descobrint que el terra sempre guanya.
“Avisa la iaia, m’he fet sang aquí a la cama.”
I la iaia aplicava el protocol universal: primer l’aigua fresca, després l’aigua oxigenada. Aquell líquid que feia bombolles com si la ferida estigués bullint per dins. Picava. Cremava. Feia mal de veritat. Jo serrava les dents mentre ella deia: “Ja passa, ja passa.” I després venia un beset dolcet d’aquells que tot ho curaven. No perquè fora màgia —encara que en aquell moment ho semblava— sinó perquè algú et deia sense paraules: no passa res, estàs viu, això també forma part del joc.
Quan caure no feia mal.
O sí que en feia, però no m’aturava.
Ara, d’adult, “no em deixis caure” ja no és una frase poètica. És una petició amb pes específic. No em deixis caure del projecte. No em deixis caure de la relació. No em deixis caure del lloc que m’ha costat anys construir. I aquí apareix la gran diferència: abans saltava i després descobria les conseqüències. Ara analitzo totes les conseqüències abans de moure un peu.
Escenari A. Escenari B. Escenari C. Cost emocional. Cost econòmic. Cost reputacional. Hem convertit el salt en un informe tècnic. Ens hem tornat especialistes en anticipar el desastre. Experts en prudència. Doctors en “i si…?”. Quan era un xiquet, la por no governava. Governava la curiositat. El desig. L’impuls. Ara la por és sofisticada: no crida, argumenta. Té estadístiques. Té memòria. Té arxiu.
Abans la sang era visible i netejàvem la ferida sota l’aigua freda i aigua oxigenada per desinfectar-ho tot. Ara les ferides són invisibles i les disfressem amb paraules adultes: “aprenentatge”, “replantejament”, “procés”. Traducció: m’he estampat, però ho explicaré amb elegància. El vent de nord encara bufa. Però ja no m’enfilo a cap arbre. Consulto la previsió meteorològica. Comparo riscos. Miro si em compensa. He après a protegir-me. I sí, és intel·ligent. Però també és una mica trist! Ara no hi ha emoció! Tot és prudència per no fer-nos mal.
Perquè hi ha alguna cosa viva que només s’activa quan deixes caure el cos sense tenir totes les respostes. De xiquet, la séquia era un gran riu perquè jo la mirava així. Ara d’adult, potser el riu és immens i jo el redueixo mentalment a séquia per no haver d’atrevir-me a creuar-lo. I tanmateix, aquelles bombolles d’aigua oxigenada sobre la pell oberta eren una lliçó silenciosa: el dolor crema, però neteja. Pica, però cura. I després d’això, tornes a córrer.
No és que abans no fes mal caure. És que el mal no tenia dret a vot.
I potser créixer no és deixar de saltar. És saltar sabent que hi ha conseqüències… i, de tant en tant, tornar a dir —encara que sigui en veu baixa—: “Tant se val”. Perquè en algun lloc, molt endins, encara sabem deixar caure el cos.
I encara recordo que hi va haver un temps en què la séquia era un riu.
La branca era un trampolí.
I caure, simplement, formava part de volar.
Toni Pons
Fes el teu comentari