Per començar, he de dir que aquest escrit només em representa a mi. Només es fa en nom de la indignació que sento, perquè, respecte a la base del conflicte, no en tinc opinió.
He pres l’opció de no esmentar el poble ni l’entitat on es van produir els fets que generen aquesta carta oberta. No crec que sigui un tema de l’interès general de les Terres de l’Ebre i aquells que el llegiran, si no han perdut la seva capacitat per fer-ho, ja sabran si els interpel·la o no.
Des que vaig conèixer el meu amic, i durant el procés de forja de l’amistat que ens uneix, sempre, invariablement, he observat en ell les característiques que més li admiro. Aquestes característiques han estat, sense dubte, la vocació de servei a la comunitat, la immensa humanitat que encomana i la seva capacitat per estimar. Hi reconec, sense dubte, una persona. Ja entendreu més endavant per què el qualifico així…
Érem molt joves quan el seu pare, el del meu amic dic, va facilitar, entre d’altres, la construcció dels que serien els gegants del poble i, per raó de la nostra joventut, va assignar a un home molt més gran que nosaltres la vigilància de 6 o 7 marrecs que els fèiem ballar. Aquell home gran i assenyat que ens vigilava, va mostrar la seva voluntat de limitar-nos a treure els gegants per la Festa Major. Però vet aquí que aquells marrecs van triar el seu propi cap de colla i van començar una feina que va culminar en aquelles enyorades trobades geganteres amb 40 parelles de gegants ballant pel poble.
Hi ha algú del poble d’una certa edat que no les recordi?
Hi ha algú que dubti que allò requeria una feina immensa? Doncs la fèiem una colleta de xiquets de 20 anys, amb l’ajuda discreta i més aviat malfiada d’algun adult amb menys senderi que nosaltres.
Però ell no es va limitar a això. Va fomentar la creació dels grallers, i dels diables i va introduir-nos a la Comissió de Festes.
Com tot, l’edat va arribar a limitar-nos. Aquestes activitats, tal com estaven plantejades, per l’energia física que requerien, eren cosa de joves. És cert que ens ho vam passar molt bé, mentiria si dic que tot allò va ser un sacrifici, però també és veritat que, estant oberts a tothom, pocs eren els que prenien la responsabilitat, per divertit que resultés. Al respecte, hi ha una veritat irrefutable. Si avui el poble té gegants i grallers, no dubteu que en el meu amic hi trobareu el motiu últim de la seva existència.
Més tard, quan vam passar el relleu d’aquesta activitat, el meu amic va entrar a l’Ajuntament com a tinent d’alcalde. I va fer créixer la meva admiració quan ens trobàvem i ens explicava els projectes i idees que volia desenvolupar amb els seus companys de govern. Obviaré si jo estava d’acord amb l’opció política que va triar o amb els projectes que impulsava. La seva única opció política ferma ha estat la defensa acèrrima del seu país i el servei a la societat, i aquesta, la compartim.
Ara fa uns mesos, em va explicar que agafaria les regnes d’una entitat del poble. Confesso que li vaig desaconsellar. Els morts, malgrat que algú diu que ressusciten, són morts, i la meva lectura va ser clara. Els finats, al cementiri…
Però ell no entén de vius ni de morts, ni li han fet mai por els reptes. Ell tenia una idea per salvar l’entitat, i va començar a treballar per salvar-la.
No entraré en la conveniència de fer-ho com ell defensa. Francament, no tinc prou elements de judici, i aquesta entitat i el poble que l’ha creada, a hores d’ara, me la porten fluixa, perquè tot i haver viscut intensament els meus anys de joventut i haver participat activament en moltes de les seves entitats, avui no reconec la pàtria petita on vaig néixer, o, com a mínim, he deixat d’entendre-la pel camí que ha triat.
Les diferències de criteri, els enfrontaments polítics, les enemistats personals o qualsevol mena de conflicte s’han de tractar entre persones, parlant i escoltant, sense entrar en desqualificacions, acusacions infundades ni difamacions.
Si es tracta de política, i com ja he expressat la meva indiferència pel que fa a l’entitat i el poble, ja us imaginareu el que m’importa, més enllà de veure-la de lluny i de no prendre-hi part per cap motiu. Que un, malauradament, per raons familiars, coneix la insatisfacció personal que en deriva, sobretot per qui la practica amb voluntat de servei. No val la pena més que per aquell que s’hi dedica…
Així doncs, ni m’importa la polèmica ni m’importen els motius. El que m’importa és que no es respecti a un amic, com a mínim, pel currículum de servei que ostenta.
Segurament, els que xiulen i els que bramen, sobretot si ho fan des de la barrera, per fer-ho amb propietat i dret, deuen tenir un currículum de servei, com a mínim, tan brillant com el del meu amic. Però estic confós i dubto al respecte, perquè, normalment, qui xiula i qui brama, qui no permet la paraula sense donar alternativa vàlida i treballada, és poc capaç de fer-ho per més que instint concupiscent.
Les persones som persones perquè pensem, perquè som capaços d’expressar coherentment els nostres pensaments i, sobretot, perquè som capaços d’estimar. Sé que el meu amic és capaç de fer tot això i, per tant, el considero persona. No sé com qualificar a qui crida sense pensar en positiu, a qui brama i a qui xiula, i a qui, fent gala d’una manca total d’empatia i d’amor pel proïsme, no deixa ni parlar a qui busca solucions, per equivocades que presumeixi que són.
Si alguna altra cosa caracteritza el tarannà del meu amic, és que escolta, sempre escolta… Després ell fa el que creu convenient, però mai deixa d’escoltar. Entenc, per això, la seva frustració i decepció per no ser, ni tan sols, escoltat.
M’ha arribat que una dona del poble, a qui admiro pel seu senderi, per la seva prudència i per la seva feina, va reclamar que es deixés parlar, que hom escoltés al meu amic. Aquesta acció, per qui la va protagonitzar, ja em deixa clar, sense més ni més, qui tenia raó.
I no em refereixo a la raó en la causa de la discussió, a l’encert de la solució plantejada, que repeteixo, com no visc al poble, no tinc criteri i no m’hi puc posar, sinó a la manera que es va dur a terme.
He de dir-vos amb tristesa que, tot i que encara hi reconec persones que m’agraden, m’avergonyeixo d’on he nascut. Tot i avergonyir-me’n, em veig en l’obligació de presentar disculpes davant del meu amic per les accions d’altri, perquè aquesta vergonya que sento no deixa de ser aliena.
Finalment, i per no donar peu al dubte, signaré amb els dos cognoms, per tal que ningú em confongui amb el meu pare, perquè reconec que les meves pobres paraules no són dignes del seu prestigi periodístic.
*Anton Monner i Català
Fes el teu comentari