L’Ajuntament de Tortosa ha fet un reconeixement a les dones que, el 1985, van promoure una acampada feminista i antimilitarista. Potser arriba tard, però benvingut sigui.
Recordem breument els fets. Dones tortosines i d’arreu del país van voler manifestar-se contra una de les idees lluminoses de les que sovintegen, encara ara, al sud de Catalunya. Era la creació a la ciutat d’una acadèmia militar femenina. Hi havia, a més, un rerefons d’oposició a la permanència d’Espanya a l’OTAN.
El que va viure’s a Tortosa en les setmanes prèvies a aquella protesta, i en el mateix cap de setmana en què va celebrar-se, forma part dels episodis més negres de la història local. Una onada d’intolerància extrema, adobada amb greus amenaces signades per col·lectius fantasmals, va intentar impedir aquella acampada. Part de la “moguda” no era precisament anònima…
Per descomptat, van explicar-se molts sopars de duro, que quatre dècades després continuen provocant vergonya aliena. I passat el pitjor de la tempesta, una colla de gent que s’havia cobert de glòria van voler dissimular. Sé de què parlo perquè servidor anava, com a periodista, en el tren feminista que venia des de l’Estació de França. I baixar-ne, una vegada a Tortosa, em va permetre veure l’estampa que hi havia a l’andana, des d’una posició molt privilegiada.
L’arribada va ser terrible. Ja molt abans de l’estació era una pluja de pedres des dels carrers propers. Trepitjar l’andana no va ser agradable, per dir-ho fi. Els pocs homes que anàvem al tren, tots periodistes, vam ser blanc d’invectives esborronadores. Imagineu-vos les dones, alguna agressió inclosa.
Com a tortosí, vaig sumar a la vivència algunes decepcions amb persones que eren molt d’esquerres i que en aquell moment no és que no ho semblessin, sinó que es comportaven com a energúmens irreconeixibles.
Però, a la vegada, es produïa un fenomen que no esperava: hi havia tanta o més gent defensant les feministes, o si més no la llibertat d’expressar-se i manifestar-se. I és que aquell dia va aflorar una Tortosa digna. Minoritària, però digna.
Algun mitjà de comunicació amb pretensions progressistes va dir que la Transició havia acabat a Tortosa… Fot-li fort. Només cal passar pel pont de l’Estat per veure que, en algun aspecte, la tal Transició ni ha començat. Era quelcom diferent: unes quantes dones ens havien salvat la cara.
És important recordar-ho, perquè és el millor record que va quedar de jornades tan tristes. Va passar una cosa i va passar l’altra. I potser la part positiva havia quedat en un cert oblit.
Permetin-me acabar amb unes paraules dedicades a les dones tortosines reconegudes i que s’ho mereixen sobradament. Quan va acabar aquell cap de setmana, elles es van quedar a Tortosa… I només elles poden explicar el pes que els va representar el seu coratge.
Tortosa continua atrapada en un passat que no deixa enrere i s’ofusca sovint davant un futur poc prometedor. De tant en tant, com el 1985, es demostra que hi ha una altra Tortosa que podria ser, tot i que no acabi de ser mai.
*Toni Gallardo
Fes el teu comentari