3-3-3

Ens agrada creure que l’amor és un misteri. Una força inexplicable, imprevisible, caòtica. Una mena de fenomen còsmic que desafia la lògica i converteix adults aparentment racionals en persones capaces d’analitzar durant quaranta minuts el significat ocult d’un simple “ja et dic alguna cosa”.

L’amor, ens han dit sempre, no s’entén: es viu. I si no l’entens, encara millor, perquè això vol dir que és profund. Com més confusa és una situació sentimental, més probabilitats hi ha que algú la descrigui com a “complexa”. I tots assentim amb cara seriosa, perquè admetre que potser és simplement una mala relació seria massa vulgar. I ja se sap que el drama sempre queda més elegant que la realitat.

És una narrativa molt romàntica. També és, en gran part, una excusa.

Perquè l’amor no es pot expressar en una fórmula matemàtica, però tampoc és física quàntica. No cal un laboratori del CERN ni una equació diferencial per entendre la majoria de situacions sentimentals modernes. De fet, moltes relacions actuals són extraordinàriament clares. Tan clares que hem hagut d’inventar paraules noves per evitar dir el que realment passa.

La més famosa és “ghosting”.

Una paraula elegant, gairebé sobrenatural, per descriure una pràctica molt menys mística: desaparèixer sense dir res. Evaporar-se. Convertir-se en espectre digital després d’haver enviat emojis entusiastes dos dies abans. El concepte és modern; el comportament, no tant. Abans algú desapareixia i ja està. Ara desapareix, però continua existint a Instagram, pujant històries des del gimnàs mentre tu encara esperes la resposta al missatge de dimarts.

El romanticisme contemporani consisteix, sovint, a ser ignorat amb una connexió Wi-Fi impecable. El gran miracle tecnològic d’aquesta societat hiperconnectada és aquest: la capacitat de no respondre tot i tenir el mòbil a la mà. Una habilitat que alguns practiquen amb una disciplina gairebé olímpica.

Davant d’aquest caos sentimental, tan sofisticat com emocionalment confús, fem el que els humans sempre hem fet quan no entenem gaire bé què està passant: inventar regles. O, si més no, algun GPS emocional que ens indiqui cap on anar abans d’acabar perduts en un laberint de missatges llegits i silencis estratègics.

I aquí apareix una vella idea filosòfica que, sorprenentment, també podria aplicar-se a les relacions: la navalla d’Ockham. Segons aquest principi, formulat al segle XIV pel frare franciscà Guillem d’Ockham,.

«L’explicació més simple i suficient és la més probable, encara que no necessàriament la vertadera». 

Dit d’una altra manera: quan tens diverses explicacions possibles per a un fenomen, la més senzilla acostuma a ser la correcta. Aplicat a la vida sentimental, això provoca un petit terratrèmol. Perquè moltes de les interpretacions romàntiques que construïm són extraordinàriament complexes. Potser l’altra persona està molt ocupada. Potser té por del compromís. Potser està emocionalment confosa. Potser necessita temps per entendre els seus sentiments. La navalla d’Ockham acostuma a oferir una resposta bastant menys literària: potser simplement no hi ha tant d’interès.

No és una teoria gaire popular, perquè té un inconvenient important: és massa simple. I els humans tenim una fascinació gairebé artística per complicar allò que, en el fons, és bastant evident. Enmig d’aquest embolic sentimental, va bé tenir alguna regla. Un petit GPS emocional que ens ajudi a no convertir cada cita en una novel·la russa de mil pàgines. Una de les més populars és la famosa regla 3-3-3 per a les cites: tres cites, tres setmanes, tres mesos.

No és una teoria filosòfica profunda. Tampoc és un algoritme infal·lible per trobar l’amor. És més aviat una versió domèstica de la navalla d’Ockham aplicada a la vida sentimental: deixa passar una mica de temps i observa què passa abans de construir una història èpica al teu cap. La premissa és senzilla: observa què passa després de tres cites, comprova la dinàmica després de tres setmanes i decideix si això té sentit després de tres mesos. És, en essència, un intent molt civilitzat de posar una mica d’ordre en el caos sentimental contemporani.

Un caos que sovint ens costa d’entendre per què avui conviuen tants tipus de relacions, definicions i estats sentimentals que, francament, hem acabat perdent l’oremus. Entre situacions, quasi-relacions, relacions obertes, relacions complicades i persones que “estan veient què passa”, de vegades sembla que necessitem un manual d’instruccions només per saber en quin punt de la història ens trobem.

El més curiós és que la regla no intenta explicar l’amor. Intenta explicar els humans, que són bastant més previsibles del que ens agrada admetre. Ens entusiasmem massa ràpid. Projectem fantasies ridículament optimistes sobre persones que coneixem des de fa quaranta-vuit hores. I després passem setmanes interpretant senyals que, objectivament, serien evidents fins i tot per a un cactus.

La primera fase és la més optimista: les tres cites. Sobre el paper, tres trobades haurien de ser suficients per detectar si hi ha química, interès i una mínima compatibilitat. A la pràctica, és sobretot una representació teatral.

La primera cita és una audició.
La segona és una versió millorada del personatge.
La tercera és quan apareixen les primeres fissures en el decorat.

En la primera cita encara no has conegut la persona real. Has conegut la seva versió promocional, aquella en què tothom és interessant, emocionalment equilibrat i casualment també li encanta viatjar com a tu. Tot són coincidències!

Durant tres cites és extraordinàriament fàcil semblar fascinant. Només cal dormir prou, evitar temes delicats i no explicar cap trauma familiar abans del cafè. Mentrestant, el cervell està ocupat amb el seu còctel químic habitual: dopamina, novetat, excitació. Per això la regla introdueix una idea sorprenentment revolucionària: potser abans d’imaginar un futur junts seria convenient comprovar si l’altra persona recorda que existeixes l’endemà. Després de tres setmanes, la realitat comença a infiltrar-se. Les respostes de WhatsApp ja no són immediates, les agendes comencen a existir i descobreixes que l’altra persona no està permanentment fascinada per tot el que dius.

És en aquest punt quan moltes relacions modernes mostren el seu esport preferit: la confusió. La relació no avança del tot, però tampoc desapareix. Hi ha interès… però amb pauses misterioses. Missatges entusiastes un dia i silencis de quaranta-vuit hores l’endemà. És l’hàbitat natural del ghosting progressiu: una desaparició lenta, elegant, gairebé artística.

Quan només una persona mostra interès, no estem davant d’una història complicada. Estem davant d’un monòleg emocional amb cobertura mòbil. Al cap de tres mesos la realitat ja no demana permís. La relació ha sortit de la fase turística: ja no hi ha només cites agradables i converses brillants, sinó cansament, petites tensions i algun moment en què algú està de mal humor. És aquí on es veu tot.

Si després de tres mesos encara tens ganes de compartir temps amb aquella persona quan està cansada o de mala lluna, potser hi ha alguna cosa sòlida. Si no, probablement el que t’agradava era l’efecte especial, no la història. Potser aquesta és la veritable utilitat de la regla 3-3-3. No és una fórmula per trobar l’amor, ni tampoc un manual d’instruccions ni el prospecte d’un medicament sentimental. És només una petita guia de supervivència per no anar completament perduts en aquest ecosistema de relacions digitals, apps de dating, converses eternes per WhatsApp i desaparicions amb cobertura.

La regla del 3-3-3 no resol el misteri de l’amor. Però, com a mínim, ajuda a detectar els fantasmes. I en el món actual de les relacions, això ja és bastant més útil del que sembla. Perquè al final la regla és bastant simple.

Quan algú vol estar amb tu, apareix.
Quan no vol, desapareix.

I si desapareix sense dir res…

Tranquil·litat: no és un enigma emocional profund.

És només un fantasma amb cobertura mòbil… i probablement amb les notificacions activades.

*Toni Pons