Durant els darrers 150 anys, la ruralitat ha canviat totalment. Hem passat d’una societat essencialment de subsistència, a una de consum. I des d’aquestes pàgines pretenc historiar al món actual com hem hi hem arribat. La dona pagesa, ha estat essencial pels canvis, dins un context familiar que res té a veure a l’actual. A principis de la dècada del segle XX, la família vivia del que en el seu conjunt produïa i estalviava per passar tot l’any, que es superaven per l’esforç i el sacrifici. L’home anava al camp per produir el blat i transformar-lo en pa, per la subsistència diària familiar. Sembrava l’ordi per nodrir els animals de carga o destinats al sacrifici. Produïa oli com aliment complementari, i quan ja havia servit per cuinar i refregit, el feien servir per il·luminar la casa amb utensilis coneguts per llumenera, llàntia o llum d’oli. Treballava l’hort per disposar de verdures de consum diari per la família i els animals, criava el bacó per disposar de proteïnes animals, que mataven pel Nadal o Cap d’any, fent-ne el mondongo, les botifarres i les salsitxes que guardaven en gerretes d’oli per conservar-lo tot l’any. Tenien la cabra o les cabres per disposar de llet i formatge, i també en mataven alguna per complementar els embotits del mandongo. Els gossos resultaven necessaris per obtenir la carn de la caça del conill quan anava a treballar la terra, els gats per matar les rates que furgaven els habitacles i robaven aliments essencials per la subsistència. Entraven a les cases per la gatera, un forat rodó situat a la part baixa de la porta d’entrada. La llenya era necessària per cuinar i per escalfar la casa i cada dia, de bon matí s’encenia el foc per preparar els nodriments dels fills i dels pares i sogres que vivien sota el mateix sostre. Els iaios disposaven dels lloc més propers a la llar de foc. A la golfa es criaven els conills, els coloms i l’aviram. A l’estable hi vivien, la mula, el porc i les cabres, on per la comuna hi feien cap els excrements.
El diner no corria. Havien d’estalviar del raïm, ametlles, blat o oli que no consumien. La roba era molt escassa. Les camises i els pantalons dels pagesos s’apedaçaven. Els xiquets i xiquetes disposaven dels mínims abrics d’hivern per tapar-se i portaven un tronquet de llenya a l’escola per escalfar l’aula. Calcaven avarques, fabricades de pells i de restes de rodes de goma dels vehicles de motor fabricades pel baster del poble. Els llençols s’apedaçaven i els habitacles només disposaven de portes exteriors tancades per un forrellat o picaport. A l’interior tenien cortines gruixudes que servien de portes per evitar el pas del fred i l’aire. Tot era escàs i no es llançava res. Quan la roba ja no es podia aprofitar es venia a algun passavolant a canvi de fils i d’agulles, així com també les pells del conills, però si l’animal havia mort amb l’escopeta de caça no es comprava perquè els perdigons l’havien foradat i no era útil per reaprofitar-se.
La dona era essencial pel sosteniment familiar i, fins i tot, per la cohesió social a nivell municipal. Perquè a més, la majoria havien de conviure amb la sogra, les àvies o les germanes del marit. La competència en aquest sentit era molt gran i la convivència difícil quan es disputaven l’autoritat familiar i les discòrdies personals. La roba es rentava als safarejos públics amb el lleixiu que elles mateixes fabricaven amb cendra de closca d’ametlla. Un cop repassada al segon safareig l’estenien per eixugar-se pels voltants, sobre les ginestes, els coscolls i els arnots. Els safarejos era una fugida per la dona pagesa. Allí s’hi passava l’estona parlant i assabentant-se de xafarderies municipals.
Les festes es vivien amb intensitat. Es feien els cossos que eren carreres a peu dels joves més àgils de la població, curses se sacs i de rucs. I a vegades també venien corredors de fora poble. L’agutzil portava una llança on es penjaven els trofeus pels guanyadors. Portava dalt un pollastre, un conill, i altres trofeus. També al guanyador se’l recompensava amb deu o quinze pessetes. Els balls a la plaça es celebraven cada vespre, en honor al Sant Patró. En deien la dançada, o la jota i les pageses anaven engalanades amb el millor vestit que disposaven. Allí bevien calmants que eren una barreja de cafè i aiguardent i la gent marxava a casa contenta i esperant el dia següent per tornar a gaudir de la festa que durava quatre dies.
La dona també ajudava el marit en moments de la recollida dels fruits, sobretot al veremar i a les olives. La recol·lecció olivarera era molt pesada i les dones patien molt fred. Vestien unes faldetes gruixudes i les olives, que ja havien caigut a terra, s’arreplegaven una a una. A vegades amb tot el dia, la parella del marit i la muller, o els xiquets i xiquetes de casa que els podien ajudar en recollien quatre sacs; uns 80 quilos que moltes al molí representaven 18 litres d’oli.
Vet aquí la diferència que existia entre la dona pagesa per antonomàsia i la dona de casa bona. La de casa bona eren propietaris i les finques eren treballades pels jornalers o pels mitgers. La diferència entre la pagesa sense terra i la terratinent era molt diferent. Els homes propietaris que disposaven de jornalers no treballaven i passaven el dia a la taberna o al cafè jugant a les cartes o al dominó, mentre les dones es quedaven a casa i a l’hivern s’escalfaven amb un braser que el situaven davall la taula camilla, i les minyones cuidaven la casa. Aquestes també conegudes per criades eren provinents de famílies humils de pobles veïns. Arribaven a servir quan tenien onze o dotze anys i quan es casaven les dotaven d’aixovar. Durant anys menjaven, les vestien, tenien un petit sou.
Vet aquí, doncs, el món de les dones pageses de no fa tants anys. En temps de la dictadura franquista, que hagué molta fam, discriminació i pobresa, les joves pageses s’ho van passar malament. Pels anys 60 moltes anaren a fer de minyones a Barcelona i moltes d’elles s’hi van casar. Les coses anaren canviant. Avui tot és diferent.
*Anton Monner és cronista de Gandesa
Fes el teu comentari