Aquesta frase és una de les últimes proclames que Aliança Catalana, per boca d’Orriols, ha llençat a l’espai públic. Ho va fer en un esmorzar al Fòrum Europa Tribuna Catalunya, el passat 17 de febrer, en un intent més d’atiar l’odi, fent servir una pràctica antiga i recurrent en la història que es fonamenta en el concepte de supremacia; és a dir, la idea que algú, des d’una posició superior, es creu amb dret a situar-se per sobre dels altres.
Aquesta frase és una rèplica en negatiu d’aquella famosa de l’expresident Jordi Pujol quan, apressat per molts moviments socials i partits polítics d’esquerra als anys vuitanta, va dir: “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Un partit, Convergència, i un president, Jordi Pujol, que va intentar al llarg dels seus anys de govern a Catalunya patrimonialitzar les institucions fins al punt que, quan Convergència va perdre les eleccions, van ser famoses les expressions per part de Marta Ferrusola, dona de l’expresident, que deixaven entreveure que els “havien fet fora de casa”, en una sensació de pèrdua de control i d’influència després de dècades de poder.
Dècades que van marcar els temps posteriors a la dictadura i la construcció de l’autogovern de Catalunya. I també anys en què la pràctica del poder es va allunyar, i molt, d’aquella frase que un dia va pronunciar l’expresident; anys en què, des del poder, es repartien carnets de catalanitat, en aquest cas, entre les persones migrades d’altres llocs d’Espanya a Catalunya.
Aquelles persones que havien deixat la seva terra, els seus llocs d’origen —Andalusia, Extremadura, Galícia, Múrcia—, amb el dolor que això representa, obligades per la pobresa i la misèria, i que volien teixir, amb el seu esforç i el seu treball, un futur millor.
Persones que es veien confrontades amb un “els que no són d’aquí”, “els que no són dels nostres”, provinent d’un poder polític que repartia —com deia— carnets de catalanitat i feia calar en la societat que hi havia ciutadans de primera i ciutadans de segona, per a l’orgull dels primers i la tristesa profunda dels segons.
En aquells anys va ser necessari molt treball, molts esforços col·lectius i molta responsabilitat, especialment de les forces polítiques d’esquerra i de les associacions i els col·lectius compromesos amb la societat, per aconseguir la normalització d’una situació que, durant més d’una generació, va estar assenyalada per aquells i aquelles que, des de la seva supremacia, volien “dominar” el taulell de joc i, en realitat, el poder.
I és gràcies a aquesta feina sostinguda en el temps, i compromesa per tantes i tantes persones de la societat civil i de les forces polítiques d’esquerra, que vam poder veure —amb molta alegria per aquells que lluitaven per la igualtat i els drets humans, i el recel dels qui es creien salvadors de l’essència del catalanisme— com els fills i les filles d’aquestes persones que havien vingut d’altres llocs d’Espanya formaven part dels balls populars de pobles i ciutats, de les festes més tradicionals de cada municipi; com, a l’escola, aprenien el català i això els ajudava a penetrar en ambients i espais socials, a sentir que formaven part d’alguna cosa més gran que el seu nucli familiar; i com vam ser capaços d’integrar-nos, entre uns i altres, formar noves famílies compartides i albirar un futur esperançador.
No és estrany que avui això torni a ser una arma que l’extrema dreta vulgui esgrimir. I que molts i moltes pensàvem que era una etapa ja superada, gràcies a aquesta història recent que, amb esforç, però també amb èxit, va aconseguir una convivència integrada i pacífica. Potser, per a uns, encara no perfecta; i potser, per a altres, massa imposada. Però la realitat va donar la raó a un treball incansable de l’escola pública i de tantes entitats socials compromeses amb la igualtat i els drets humans.
Ara, després d’escoltar les proclames dels partits polítics d’extrema dreta i el silenci còmplice dels de la dreta, sembla que de nou se’ns gira feina. Perquè és sabut que el concepte de desarrelament és l’arma més poderosa que hi ha per desproveir una persona de l’esperança de futur i situar-la en una posició de submissió en relació amb aquells o aquelles que sí que esgrimeixen un arrelament com un pedigrí que t’atorga un estatus determinat i, alhora, crea una “tribu” capaç de tot per preservar la seva prevalença.
Per això, les persones que creiem en els drets humans, en els valors de la fraternitat, la igualtat i la llibertat, i en el principi de solidaritat com a far per garantir una convivència pacífica, tornem a ser interpel·lats.
Hi ha una batalla diària que hem de lliurar, i de la qual no podem defugir.
Perquè, més enllà de néixer, viure i treballar, hi ha un arrelament que té a veure amb la dignitat de les persones, que fa que algú pugui “sentir-se a casa” més enllà del seu color de pell, religió i origen, i que anheli formar part de quelcom més gran que el seu propi nucli familiar, que el seu entorn més immediat, i que es diu Catalunya.
I quan això es produeix, hem lliurat la batalla on tots i totes hem guanyat.
*Abigail Garrido, senadora del PSC
Fes el teu comentari