“Generació X”

Vivim en una societat hiperconnectada. Ho diem amb orgull, com si fos la culminació evolutiva de la humanitat. Tenim internet a la butxaca, podem parlar amb algú a Tòquio en tres segons i, si ens avorrim una mica al sofà, podem trobar una possible parella en un radi de tres quilòmetres mentre s’acaba el cafè. És realment impressionant tot el que podem fer amb la tecnologia.

La humanitat ha resolt molts problemes complexos: la comunicació global, la logística instantània, la intel·ligència artificial… i, finalment, també ha aconseguit convertir l’amor en una mena de catàleg interactiu. El procés és molt elegant. I molt ràpid.

Obres una aplicació.
Apareixen persones.
Les examines.

No massa estona, tampoc ens precipitem: aproximadament 1,3 segons per imatge. Prou temps per decidir si aquella persona pot formar part del teu futur sentimental o si és millor enviar-la educadament al buit digital.

Dreta: acceptable.
Esquerra: gràcies per existir.

El més irònic de tot és que jo, en teoria, hauria d’entendre perfectament aquesta societat en la qual visc. Sempre m’ha fascinat la tecnologia. Soc d’aquells que s’emocionen amb una nova aplicació, que actualitzen el mòbil amb entusiasme i que poden passar una tarda sencera mirant comparatives absurdes de gadgets que ningú necessita. Un friqui, vaja!

Per això intento entendre-ho. De debò. Llegeixo articles, observo el fenomen amb curiositat sociològica i miro d’adaptar-me a aquest ecosistema sentimental basat en perfils, matches i converses que desapareixen amb la mateixa rapidesa amb què han començat. Però últimament tinc una sospita inquietant. Si fins i tot a mi, que sempre he defensat la tecnologia, això ja em sembla una mica absurd… potser no és que m’estigui fent gran.

Potser és que soc de la “Generació X”.

Una generació que va néixer aproximadament entre 1965 i 1980 i que va créixer en una època bastant curiosa. Ens van tocar crisis econòmiques, inflació, reestructuracions industrials i aquella agradable sensació que el futur era una cosa lleugerament incerta. Els nostres pares van començar a treballar tots dos, els divorcis es van normalitzar i nosaltres vam desenvolupar una habilitat bastant útil: espavilar-nos sols. La psicologia en diu autonomia precoç. A casa en deien: busca’t la vida (BLV). Ja t’ho faràs.

Vam créixer entre canvis socials, televisors amb tres canals i les primeres computadores personals que feien un soroll que semblava el motor d’un tractor. Vam veure néixer internet, els mòbils, el correu electrònic i tota la revolució digital. Per això, en teoria, hauríem de ser els més preparats per entendre el món actual. I en molts aspectes ho som. Però hi ha una cosa que encara em desconcerta. La facilitat amb què hem començat a tractar les relacions com si fossin productes de consum.

Coneixes algú.
Funciona una estona.
Quan deixa de funcionar, en busques una altra.

Exactament com amb qualsevol altre producte. Aquí és on apareix el sociòleg Zygmunt Bauman amb aquella lucidesa una mica incòmoda. Bauman parlava de l’amor líquid, una forma de relació perfectament adaptada a una societat que desconfia profundament de qualsevol cosa que pugui solidificar-se. Les relacions líquides flueixen mentre són agradables. Però quan apareixen complicacions —és a dir, quan l’altra persona comença a semblar un ésser humà real— el sistema ofereix una solució elegant:

Hi ha mil persones més a la següent pantalla. És un model extraordinàriament eficient. També és una mica còmic. Perquè, si ho penses bé, hem aconseguit una proesa fascinant: reduir la complexitat d’un ésser humà a tres fotos, una frase amb emoji i una decisió que dura menys que triar un croissant a la fleca.

Persones convertides en productes.
Relacions convertides en experiències temporals.

Bauman deia que això és la conseqüència natural d’una societat dominada pel consum i l’individualisme. Cada persona és una mena de projecte personal dedicat a maximitzar experiències agradables i minimitzar qualsevol dependència emocional potencialment incòmoda. El compromís, en aquest context, sembla una mica sospitós. Comprometre’s vol dir limitar opcions. I limitar opcions és gairebé una tragèdia en una cultura obsessionada amb la possibilitat infinita. Sempre hi ha alguna cosa millor.

Una mica més interessant.
Una mica més atractiva.
Una mica més nova.

Així que preferim relacions lleugeres. Històries agradables però reversibles. Converses simpàtiques que poden desaparèixer sense massa explicació. És l’amor en versió prova gratuïta. I aquí és on apareix el meu petit problema personal. Perquè jo miro tot això i, sincerament, hi ha una cosa que no acabo d’entendre. No és que sigui moralista. Ni especialment romàntic. Ni un defensor fanàtic del passat. És només que em sorprèn la naturalitat amb què hem començat a tractar les persones com si fossin objectes intercanviables.

Un perfil més.
Una opció més.
Una experiència més.

Potser això també és una cosa de la “Generació X”. Vam créixer en un món que ens va ensenyar a adaptar-nos a gairebé tot. Però potser encara ens costa adaptar-nos a una cosa molt concreta: una cultura on les persones semblen infinites… però els vincles cada vegada són més fràgils. Perquè, al final, hi ha una cosa que encara em costa processar. Hem creat una societat capaç de connectar milions de persones en segons… I, així i tot, sembla que cada vegada ens costa més entendre què passa quan una persona deixa de ser substituïble.

Aquella cosa estranya que abans anomenàvem química.

Ara, pel que sembla, és només un error de l’algoritme.

*Toni Pons