M’agraden les frases de personatges cèlebres. No pel que diuen, sinó pel que ens estalvien: pensar. O pitjor encara, entendre. Una bona frase és una idea comprimida, un resum amb prestigi. Si la diu algú amb nom, cognoms i una foto en blanc i negre mirant a l’horitzó, automàticament sembla profunda. I amb això ja en tenim prou. Assentim, la compartim i continuem com si haguéssim après alguna cosa. Sense haver entès res!
Els detalls —on realment passa tot— queden fora de camp. No molesten, no embruten, no obliguen a revisar res. El resum és còmode, net i fàcil de gestionar. I, sobretot, és prou superficial per no haver de tornar a passar per segons quins llocs. Ens agrada pensar que una frase pot substituir una experiència, que dues línies ben escrites poden ordenar el caos o, si més no, fer-lo presentable.
Perquè una frase no et resol res. Però et permet explicar-ho com si sí. I això, avui dia, ja és bastant. “I quan passi la tempesta, no recordaràs com la vas superar”, diu l’escriptor japonès Haruki Murakami. Impecable. Breu, elegant, concisa i absolutament inofensiva. D’aquestes frases que et fan sentir profund sense haver de passar per cap lloc incòmode.
Funciona. Fins que et toca. Perquè quan et trobes, de sobte, dins la teva pròpia tempesta, no hi ha cap intenció d’aprenentatge vital. No és cap procés. No és cap viatge interior. És supervivència. Ni tan sols busques una sortida digna. No és una metàfora, ni una lliçó, ni una història amb final incert que després podràs explicar amb aire interessant.
És una tempesta. I prou. Hi ha tempestes que no venen a ensenyar-te res. No et fan millor persona, ni et regalen cap saviesa exportable en forma de frase bonica. Et passen per sobre. I si no et trenquen del tot, ja ho pots considerar un èxit. Superar-les no et fa més savi. Et deixa cansat. Però molt. Físicament i psicològicament. Amb menys paciència, menys energia i menys ganes de repetir l’experiència.
Però això no agrada gaire. Ens autoenganyem dient-ne experiència. O, millor encara, resiliència. Una paraula que queda molt bé. Quan et trobes enmig de núvols, llamps, trons i una pluja que no negocia res, hi ets tu. Sol. Xop. I bastant menys rellevant del que t’havien fet creure. Sense forces. Sense música. Sense cap veu que et digui que tot això té sentit. Perquè no en té. I encara menys del que voldries. No ets el protagonista de res. No hi ha cap relat construint-se al teu voltant. No hi ha cap versió millor de tu esperant al final del procés. Hi ets perquè t’hi has quedat. I prou. Aguantant. Allargant-ho. Esperant que passi alguna cosa que no passarà.
Sense cap mena d’èpica. Això és el que no surt a les frases. I per això les frases funcionen tan bé. Dins la tempesta, la veritat és molt simple: estàs sol. No hi ha cap moment en què tot encaixi. No existeix. No hi ha cap instant en què pensis que estàs creixent.
Hi ha resistència, desgast i una acumulació de decisions que, vistes amb una mica de distància, costaria defensar. Però t’hi quedes. Sobretot si la tempesta és interna, perquè llavors no només resisteixes el que passa, sinó el que sents. I això esgota. La conversa interna és sempre la mateixa: Això no t’està fent bé, per què no pares un moment? Aquest “moment” és un autoengany.
No és temps.
És una excusa.
És allargar-ho perquè encara no vols assumir el que implica marxar. I així passen dies, setmanes i, si t’hi encalles, anys. “No recordaràs com la vas superar.” És clar que no. Perquè no hi ha cap “com” que quedi ben explicat. No hi ha cap estratègia ni heroisme. Només resistència i insistència. La pregunta no és si ho veus. És per què no marxes?
Sobreviure no té cap mèrit. És aguantar perquè sí, perquè ja hi ets, perquè sortir implica acceptar massa coses de cop. I això pesa més que la tempesta. Quan tot es calma —o sembla que es calma— tampoc arriba la pau. Arriba el dubte. El cel s’aclareix i no penses que ja ha passat. Penses quant durarà, què vindrà després, si això és real o només una pausa. Fins que un dia t’adones que ja no hi ha tempesta. El que hi ha és “xirimiri”.
Una pluja fina, constant, discreta. D’aquella que no impressiona ningú, però que, si t’hi quedes, també et deixa xop. I aquí s’acaba el relat. Perquè el “xirimiri” també et cala fins al moll de l’os. No hi ha intensitat que justifiqui quedar-s’hi. No hi ha caos que et permeti dir que és complicat. És evident. I quan és evident, ja no hi ha excuses.
Ja no cal tocar fons.
Ja no cal patir més.
Ja no cal continuar demostrant res.
Només cal marxar. I això és el que realment incòmoda. Perquè s’acaba la història que t’explicaves. La tempesta no t’ha fet millor. T’ha fet més selectiu: amb menys paciència, menys ganes d’aguantar i menys necessitat de demostrar res. I amb més claredat sobre què no vols. Perquè arriba un moment en què deixes de preguntar-te per què passa i comences a preguntar-te per què t’hi quedes. I aquí no hi ha frase que et salvi.
No era amor.
No era creixement.
No era destí.
Era costum. I això no queda bé en cap cita. La pròxima vegada que el cel s’enfosqueixi, no et quedaràs a veure què passa. No per saviesa ni per maduresa. Per cansament. Perquè ja saps com acaba. Perquè ja t’hi has vist massa vegades. I perquè hi ha una cosa que les frases mai expliquen: No cal entendre-ho millor, ni resistir més, ni tornar-hi per confirmar res. Cal, simplement, deixar de repetir-ho.
I això —encara que no sigui bonic, ni profund, ni gaire compartible— és l’únic que funciona.
*Toni Pons
Fes el teu comentari