Des de fa segles Espanya ha treballat per eliminar la llengua pròpia del nostre país. Fa tres-cents anys, pel Decret de Nova Planta, guiats per la victòria borbònica per la força de les armes. En aquell moment, els jutges, des de les ordres emanades pel rei Felip V —que no sabia ni parlar l’idioma que imposava a Catalunya—, els magistrats de l’Audiència de Barcelona obligaven que els judicis es fessin en castellà. Quina incongruència, quan a Catalunya ningú sabia parlar el castellà! Jutjaven gent sense entendre l’idioma amb el qual els jutges dictaminaven els judicis. Succeïa el mateix que als “virreinatos” espanyols: jutjaven els maies i els inques quan se’ls acusava d’alguna falta dictada per una justícia forastera que ells no coneixien, malgrat haver-los exterminat com a pobles, haver enderrocat les seves cultures i espoliat les riqueses que arribaven a Espanya per construir catedrals, palaus i corrompre “los validos”, com Olivares, que no sabien on guardar els tresors que s’apropiaven, i, de tant robar, “El Imperio Español” va fer fallida sense poder pagar ni els sous dels seus “tercios”.
En aquell moment els jutges rebien ordres. Ara ja no cal que els diguin com han de jutjar, perquè tenen la “paella pel mànec” i obren en conseqüència. A Catalunya, per la Llei de Normalització Lingüística, els judicis s’haurien de fer en català i les sentències s’haurien de redactar en el nostre idioma. Sembla que només un 7% compleixen aquesta obligació emanada per la llei. Per tant, si els jutges dicten les lleis i no compleixen el que mana la llei, l’assumpte el tenen resolt. El mateix succeeix a les notaries, redactant les escriptures en castellà sense haver preguntat prèviament als clients si ho volen en català o en castellà.
Tot ve marcat de fa segles. Felip V va ser el primer de marcar obligacions lingüístiques contràries al sentit comú, però els seus successors van continuar igual. Altres exemples són Primo de Rivera o Franco, que prohibien ensenyar el català a les escoles i obligaven a escriure en castellà les actes dels ajuntaments, llengua que ningú usava col·loquialment. Els meus estudis els vaig fer tots en castellà per la llei imposada del general Franco, qui va restablir la monarquia borbònica sense demanar-ne ni l’opinió i la va imposar dictatorialment al seu gust.
El tracte d’Espanya a Catalunya, doncs, és colonial. Entenen el furor victoriós que som terra conquerida: “guanyo la guerra, et sotmeto, t’obligo segons les meves lleis imposades sense respectar les teves, has de pagar els impostos que et mano i has de callar”. La justícia és dels qui manen i la poden interpretar segons el seu criteri amb absoluta llibertat, malgrat haver-se aprovat una Constitució democràtica. Fa cinquanta anys va entrar en vigor el Pacte de Drets Civils i Polítics aprovat per les Nacions Unides el 1966. El seu article diu que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”, que inclou la facultat de decidir lliurement l’estatus polític, econòmic, social i cultural com a principi jurídic bàsic del dret internacional. Aquesta llei va ser signada per l’Estat espanyol amb l’obligació de respectar-ne i garantir-ne els drets. Però les lleis, inclús les signades davant les Nacions Unides, poden passar-se-les per alt si així els convé.
A Espanya, governs, tribunals i periòdics, seguint les lleis colonials, obliguen els polítics a exiliar-se, com el president Puigdemont, que, malgrat que l’amnistia estigui aprovada pel Congrés, no pot tornar perquè alguns jutges, saltant-se el dret internacional, dictaminen segons les seves voluntats. Però el problema no és de Puigdemont. Ho va ser de Companys, Tarradellas i molts altres personatges. La catalanofòbia actua a tots els nivells. I en aquest moment succeeix amb la llengua catalana a l’escola. Ens imposen un 25% d’ensenyament en castellà, amb un clar desacord amb el professorat, que són els professionals i els coneixedors de les necessitats dels escolars catalans. Saben, coneixen i fomenten que l’ús del català es va perdent dia a dia als carrers, als comerços i a les escoles. Ho saben, però ells han de ser executors darrers que, a la fi, és l’objectiu que busquen: espanyolitzar-nos! Per això el cognom Garcia obliguen a registrar-lo en castellà, omplen el camp de l’Espanyol al partit de futbol de “La Roja” de milers de seguidors ultres abillats amb banderes espanyoles (alguna amb gallina inclosa) que, cridant com a bèsties, prodiguen l’odi, i els socialistes catalans s’abstenen al nostre Parlament de votar a favor del català a les escoles.
Com en un país democràtic i normal, poden arribar funcionaris de qualsevol part d’Espanya sense conèixer el català? I la resposta és clara: tot és perquè ens volen igual que ells i, conseqüentment, ens volen fer perdre la nostra llengua ancestral tan antiga com la seva. Hem de perdre la nostra idiosincràsia i hem de seguir les seves lleis impositives al preu que vulguin. Aquesta és la veritable realitat. Hem de pagar més que ningú, els diners que necessitem per a les escoles, la sanitat o les infraestructures no arriben i tenim un dèficit fiscal brutal amb el qual cada dia podríem construir un gran hospital o la variant de la N-420 de Gandesa, que fa 30 anys que està parada per falta de pressupost. Quina vergonya! I ens hem d’aguantar!
En democràcia, el català a l’escola no es pot tocar, malgrat que els jutges diguin el que vulguin, contraris a qualsevol llei divina i humana, amb voluntat d’aniquilar-lo. Catalanofòbia en poden tenir, però Catalunya lluitarà per preservar la seva llengua ancestral i pròpia de fa més de mil anys.
Anton Monner – Gandesa –
Fes el teu comentari