Hi ha moltes formes de desconnectar de la realitat. Algunes són cares, altres il·legals, i després hi ha aquesta opció brillant: pagar voluntàriament per patir en una bicicleta que no et portarà enlloc… però que, curiosament, et deixa exactament on volies estar: fora de tu mateix.
Entres a la sala i ja ho notes. Aquell ambient dens, carregat d’humitat anticipada i decisions discutibles. Bicicletes alineades com si fossin una cadena de muntatge. Tot està preparat. Fins i tot el mirall al davant, imprescindible. Perquè aquí no n’hi ha prou amb patir: cal supervisar el procés. T’asseus. Ajustes el seient. Encara ets una persona. Tens pensaments, criteri, una certa identitat funcional. Tranquil. És una fase transitòria.
Apareix Simona.
Amb aquella energia que fa sospitar que o bé ha trobat el sentit de la vida… o bé ha decidit que fer patir gent és una vocació amb horari fix.
—Arriba, abajo… atrás!
I aquí comença l’espectacle. Sense preàmbuls. Sense escalfament emocional. Sense cap intent de fer veure que això serà mínimament agradable. Arrenca la música. O això en diuen música. En realitat és un mecanisme bastant ben dissenyat per anul·lar qualsevol intent de pensament coherent. Un ritme repetitiu, insistent, gairebé hipnòtic, que deixa clar —per si encara tenies dubtes— que avui el cervell no farà cap falta.
Pedales. Obeint. Al principi tot sembla sota control. Et mires al mirall. Bona postura. Cara digna. Encara pots fingir que això és una activitat saludable i no una decisió clarament qüestionable.
—¡Más fuerza!
I aquí s’acaba el relat optimista. Gires la resistència i, de cop, els teus quadríceps passen de ser músculs a ser una queixa estructural. Es tensen amb una determinació sospitosa, com si estiguessin reconsiderant la seva relació amb tu. La pedalada es torna densa, pesada. Ja no és moviment: és una obligació.
La suor apareix sense consultar. Primer tímida, després amb una franquesa incòmoda. No és una reacció física: és un sistema que ha decidit que ja n’hi ha prou de mantenir les formes. El cor accelera. No metafòricament. Literalment. Taquicàrdia amb banda sonora. Els pulmons treballen com si els haguessin assignat una feina que no havien acceptat.
—Arriba… abajo… atrás!
Obeixes, sense pensar…. Pedalant. Esbufegant. Amb aquella sensació molt concreta que el cos està col·laborant per pura inèrcia. I llavors passa. Arriba aquell punt —precís, inevitable— en què deixes de ser una persona funcional. El cervell es retira. No per drama. Per eficiència. Ha entès que no hi ha res a aportar aquí. Pensar, analitzar, reflexionar… tot això queda fora per falta d’ús. I és llavors quan et converteixes en el que realment ets en aquesta sala: Una màquina obedient amb potes.
Simona parla. Tu executes.
La música marca. Tu segueixes.
El dolor apareix. Tu el gestiones com pots, que és bàsicament ignorar-lo.
No hi ha alternativa. És un sistema simple. Molt simple. I, precisament per això, funciona. Perquè fora d’aquí ets un ésser complex. Penses massa. Dubtes. Et muntes pel·lícules. Repasses converses absurdes com si fossin importants. Aquí no. Aquí tot això és soroll innecessari.
Aquí només hi ha una tasca: pedalar.
—¡Más fuerza! I tu dones més força a la bici.
Sense qüestionar. Sense entendre. Sense especial entusiasme. Però ho fas. Perquè la lògica ja no hi és. Va marxar discretament fa estona, probablement en el moment exacte en què vas decidir que això era una bona idea. Mires el mirall. I el que veus és bastant clar. Una versió de tu que no intenta agradar, ni millorar, ni entendre res. Només mantenir-se en moviment. Cara suada, mirada buida, cames en tensió constant.
No hi ha relat. No hi ha justificació. Només realitat física en estat pur. I sí, el patiment és evident. Però també ho és una altra cosa: el gaudeixes. No perquè sigui bonic —no ho és—, sinó perquè, per fi, no has de pensar res. No has de decidir res. No has de ser responsable de res.
Durant 45 minuts, no ets ningú en particular. I això, sorprenentment, alleuja. Perquè mentre estàs aquí, no existeix res més.
Ni problemes.
Ni converses pendents.
Ni aquella sensació persistent que alguna cosa no acaba d’anar bé.
Tot queda fora. No per resolució, sinó per saturació. Quan el cos està prou ocupat, la ment calla. I això —sense necessitat de disfressar-ho— és descans.
—Arriba… abajo… atrás!
Segueixes. El temps deixa de tenir gaire sentit. Només hi ha una seqüència repetitiva de pedalades que, en algun moment, s’acaba.
La música baixa.
Silenci.
Simona somriu.
Amb aquella tranquil·litat de qui sap exactament què ha provocat. I tu, destrossat… també somrius. Pares. De cop, tornes. El cervell reapareix lentament, com algú que arriba tard i no pregunta res. El cos està esgotat, suat, lleugerament enfadat… però també estranyament satisfet. Baixes de la bicicleta. I sí, la realitat continua allà. Intacta. Sense haver fet absolutament res per millorar-se. Res no ha canviat. Excepte una cosa. Durant 45 minuts no hi eres.
No has resolt res.
No has entès res.
No t’has il·luminat.
Has pedalat. Has patit. I, en aquest procés bastant absurd… has deixat de ser tu durant una estona. I, curiosament, t’ha anat bé. Surts suat, esgotat… però amb una energia mental i física que no encaixa gens amb el que acabes de viure. Així que tornaràs.
Perquè el spinning no és només un esport. És una manera sorprenentment efectiva de deixar-te fet pols per fora… incomprensiblement, sortir-ne amb més energia mental i física de la que portaves.
Suat, esgotat… però funcional. Que, vist com venies, ja és un èxit considerable.
*Toni Pons
Fes el teu comentari