Hi va haver un temps en què travessar l’Atlàntic en 3 hores i mitja era possible… sempre que també tinguessis un compte bancari amb vocació suïcida i una certa indiferència pel concepte “sentit comú”. El Concorde no era un avió: era una fantasia amb pressupost il·limitat. París – Nova York a Mach 2, el doble de la velocitat del so, a un preu que deixava clar que allò no era transport, sinó una exhibició. Accessible per una minoria de passatgers. I no per casualitat. Allò no estava pensat per ser útil. Estava pensat per impressionar. I durant molt de temps, això ja semblava suficient.
Funcional? No.
Espectacular? Molt.
Un avió fabricat per demostrar que es podia fer, no perquè tingui cap sentit fer-ho. Sostenible? Una pregunta bastant inoportuna. El problema és que si em paro a pensar… aquesta manera de fer no es va quedar només amb aquell avió supersònic. També l’he aplicat jo en la meva vida. I amb una coherència bastant preocupant.
Durant molt de temps jo vaig repetir exactament el mateix comportament: m’aferrava a coses perquè “ja hi havia invertit massa”, continuava projectes, relacions o decisions… Només perquè parar implicava acceptar que potser no eren tan bones idees ni convenients per a mi com jo em volia creure. Però si rasques una mica més, la veritat és bastant menys sofisticada: no m’agrada perdre. Perdre em molestava, m’incomodava, em tocava l’orgull. I abandonar —encara que fos evidentment el més intel·ligent— ho vivia com una derrota personal. Així que aguantava. Com el Concorde. Durant anys. Encara que el trajecte fos ràpid però ruïnós i poc sostenible.
Moviment, n’hi havia. Feia, em movia, anava de pressa. Omplia dies sencers amb una activitat frenètica que, vista des de fora, semblava productiva. I des de dins… si no hi pensava gaire, també. Com si anar de pressa fos avançar i ser més eficient. Com si la velocitat pogués substituir la direcció.
Amb el temps vaig entendre una cosa bastant incòmoda: fer més no és avançar. I anar de pressa no és tenir direcció. El Concorde també anava de pressa. Molt ràpid. I, així i tot, era un error caríssim executat amb una precisió impecable. Eficiència aplicada a fer-ho malament. I aquí és on la metàfora va deixar de ser metàfora i es va convertir en un espill bastant incòmode. Perquè jo també feia això: em movia molt, decidia poc i avançava només en aparença. Quan parava —cosa que evitava bastant bé— veia el que no volia veure: no estava avançant, només estava evitant parar. I mentre no parava, semblava que tot tenia sentit. Però no. Només ho semblava.
Durant molt de temps ja m’anava bé seguir aquest patró. Era còmode. Era automàtic. I sobretot, evitava haver de fer-me segons quines preguntes. Però arriba un moment en què això deixa de funcionar. Deixa de colar. Deixa de ser útil. Perquè per molt que et moguis, si no saps cap a on vas, l’únic que estàs fent és donar voltes amb estil. I això —per molt ben maquillat que estigui— no construeix res. No et porta enlloc. Només t’entreté.
No era ignorància. Era autoengany. Sabia quan alguna cosa no funcionava, però continuava igualment. Perquè parar implicava acceptar que potser m’havia equivocat. I això, per algun motiu, semblava pitjor que continuar equivocat.
Col·lectivament, ens agrada pensar que la societat actual és més racional. Ja no fem avions ruïnosos només per orgull. Ara parlem de sostenibilitat, de sentit, de viabilitat. Hem après dels errors. En teoria. Però en l’àmbit personal, molts continuem volant amb el nostre petit Concorde.
Per posar alguns exemples… la feina que ja no ens diu res, però que no deixem perquè “ja hi portem massa temps”. La relació que ja no funciona, però que allarguem perquè seria absurd “llençar tants anys”. Decisions que mantenim no perquè tinguin sentit, sinó perquè abandonar-les ens obligaria a admetre que potser ens vam equivocar.
I això costa més que continuar.
Així que persistim. No per convicció, sinó per tossuderia, per orgull, per no haver de perdre. I mentrestant, vivim com si tinguéssim temps infinit. Com si sempre hi hagués un “ja ho arreglaré”. Com si la vida fos una cosa ajornable. I no ho és! Vivim el dia a dia i ens costa entendre —a mi el primer— que el temps que disposem és limitat. El temps vola. I cada dia que passa no és un dia més. És un dia menys. Però jo, durant molt de temps, continuava fent veure que això no anava amb mi. Ja ho arreglaré. Més endavant. Quan sigui el moment. Quan tot encaixi. Planificació impecable.
El Concorde volava molt de pressa. Però només servia per a una cosa: equivocar-se més de pressa. I jo, durant molt de temps, vaig fer exactament això: moure’m molt, fer molt, omplir-ho tot… com si això fos viure.
M’ha costat assimilar-ho, però cada vegada ho veig més clar: no sempre és perseverança. De vegades és tossuderia. I temor de canviar, d’admetre errors, de deixar anar una història que ja no té sentit. Perquè persistir sense revisar és fàcil d’executar. Perquè parar, repensar les coses i acceptar els errors incomoda massa. Fins que arriba un moment en què et fas la pregunta que sempre has estat evitant: si avui hagués de començar de nou, triaria exactament això? La resposta no sempre agrada, però acostuma a ser bastant clara. I aquí és on comença alguna cosa semblant a madurar. No perquè de cop et tornis més savi, sinó perquè estàs cansat.
Cansat de córrer sense saber cap a on.
Cansat de fer veure que avances.
Cansat de sostenir coses que ja fa temps que han deixat de tenir sentit.
Curiosament, amb el temps, m’he adonat d’una cosa bastant reveladora: ja no em deixo impressionar tan fàcilment. Ja no em sedueix tant la velocitat. Ja no necessito anar a Mach 2 per sentir que estic fent alguna cosa amb la meva vida.
Potser m’he fet gran? O pitjor: m’he fet més conscient.? Perquè començo a entendre que no tot el que és ràpid és interessant, que no tot el que és intens val la pena viure-ho i que no tot el que sembla espectacular té sentit. I començo a valorar coses bastant menys lluïdes: anar més a poc a poc, entendre què fas i —això ja és gairebé revolucionari— saber per què ho fas?
Si, ho sé…És menys espectacular! No impressiona. No genera cap relat brillant. Però té una cosa que abans no tenia: sentit i temps de qualitat. Temps viscut. Temps que no estàs intentant omplir perquè no t’atreveixes a mirar-lo de cara.
Potser, al final, no es tractava d’anar més de pressa.
Potser es tracta de no fugir.
Potser es tracta de viure el moment.
I aquí ve la part menys espectacular però més honesta: deixar de demostrar-me constantment que soc capaç. Perquè, si soc sincer, moltes de les decisions que havia pres no eren per avançar, sinó per validar-me. Per convèncer-me que podia, que aguantava, que no m’equivocava. I això, durant un temps, impressiona. Sobretot a tu mateix. Arribes a un moment vital en què ja no necessites demostrar res. Ni als altres. Ni —i això és més incòmode— a tu mateix.
Potser madurar no és fer més, ni anar més de pressa.
Potser madurar és deixar de necessitar demostrar-ho tot.
Potser madurar és començar, per fi, a triar allò que vols.
I aquí ve la ironia final: després de tanta obsessió per no perdre… acabo entenent que ja estava perdent igualment. Però més ràpid. Més ocupat. I més distret. Potser no es tracta de tornar a enlairar-se. Ni de buscar una nova manera de volar. Potser es tracta, simplement, de deixar de fer veure que avancem. I començar —encara que sigui caminant— a anar cap a algun lloc.
Sense pressa.
Sense soroll.
Només amb un pensament que abans no em semblava tan important: tenir clar cap a on vull anar. Encara que sigui, finalment, a velocitat humana. Perquè després d’anys anant a Mach 2 cap enlloc… No és que no arribés. És que estava massa ocupat corrent per admetre que no sabia ni on volia anar. I potser per això, ara, hi ha una cosa que ja no enyoro.
No enyoro la velocitat.
No enyoro la sensació d’anar sempre al límit.
No enyoro aquella falsa impressió d’estar avançant només perquè tot passava molt de pressa.
Perquè, vist amb una mica de perspectiva, allò no era avançar. Era només no parar mai prou estona com per fer-me preguntes incòmodes. Ara prefereixo una altra cosa. Bastant menys espectacular, bastant menys explicable en una conversa interessant.
Anar pas a pas. Entendre què faig mentre ho faig. I, sobretot, tenir prou calma per adonar-me si allò encara té sentit. No sempre és brillant. No sempre és intens. I, des de fora, probablement no impressiona a ningú. Però, per primer cop en molt de temps, no va d’impressionar.
Va de viure.
De veritat.
I això —encara que no faci cap soroll, encara que no arribi abans que ningú— té una cosa que el Mach 2 mai va tenir:
Sentit.
*Toni Pons
Fes el teu comentari