El mes d’agost de 2019 vam fer un viatge de gairebé una setmana per Euskadi, amb estada centralitzada a Errigoiti, a la zona de la reserva de la biosfera d’Urdaibai. Urdaibai és l’estuari de la desembocadura del riu Oka. Un cop havíem decidit anar a Euskadi, vam mirar on allotjar-nos, i arran de la recomanació d’uns amics, vam triar una casa rural, Casa Elizetxe, a la localitat d’Errigoiti, a tocar de Gernika-Lumo. I n’estem molt satisfets. La casa va ser el nostre quarter general, des d’on planificàvem les sortides diàries, de les quals més de la meitat les vam fer dins de la pròpia reserva de la biosfera. En aquest article repassaré els diferents llocs visitats, amb referències perquè, si us interessa, hi pugueu anar.
Primer dia: Mundaka

Només arribar a Errigoiti vam fer cap a Mundaka, per començar bé la nostra setmana de turisme a Euskadi, gràcies a les indicacions d’indrets interessants que ens van facilitar a la casa Elizetxe.
La població de Mundaka és coneguda per les onades de la mar quan arriba a la desembocadura de la ria del mateix nom. És una població marinera, bonica, enganxada al mar. Per arribar-hi, des de Gernika, hi ha una carretera secundària que és la que arriba també a Bermeo, que va vorejant la ria. Mundaka, com la majoria de poblacions que visitarem, té molts de desnivells per estar a diferents alçades, des de les més altes fins al nivell del mar.
Podeu passejar pels voltants de la platja de Laidatxu fins l’ermita de Santa Catalina, i després tornar i menjar i beure en algun dels establiments del port. L’arribada a Euskadi va anar a companyada de les restes d’un temporal que va desaparèixer l’endemà, però que feia que l’aspecte de la platja i de la ria a Mundaka fos diferent del que veuríem.

A l’altra banda de la ria, a la població d’Ibarrangelu, hi ha la platja de Laida. És una platja que apareix i desapareix amb les marees, i que en dia de temporal, com aquell, estava ben coberta per l’aigua i les onades. De fet, mirant ria endins, semblava que l’aigua hi entrava força.

A la ria, surfistes gaudint de les onades, un dels trets característics de la població. El color blau marí de l’aigua contrasta amb el verdós i blanc que deixa veure l’onada que s’aixeca als peus dels esportistes.

També vam poder veure un entrenament de traïnya (o trainera en castellà), que recorda a una pontona. No remaven en aigües tranquil·les no, anaven amunt i avall, tots sincronitzats, aguantant els cops de les onades contra l’embarcació.
Després da gaudir una estona observant les onades i el joc dels surfistes es pot continuar fins arribar a la plaça on hi ha l’Església de Santa Maria, del segle XVI. Depenent l’hora del dia, a la pista annexa a l’església podreu veure moltíssima gent jugant a diferents jocs de pilota. No cal dir que trobareu parcs infantils sense problemes.

I després podeu continuar caminant, arribar al port, vorejar-lo, i arribar pel camí de ronda fins l’ermita de Santa Catalina, un fantàstic mirador a la ria i a l’illa d’Ízaro. L’entorn de l’ermita és una àmplia zona d’esbarjo on es pot descansar, fer un pícnic i jugar. L’absis de l’ermita dona a l’escarpada costa.
Després només cal tornar cap al poble, bé pel camí de vinguda, bé per un altre camí que s’enfila cap als carrerons de més a dalt, i fer cap al port on cercar un lloc on recuperar forces.
Segon dia: Santimamiñe-Lekeitio
Santimamiñe
Ruta en 3 parts: Errigoiti-Santimamiñe, Santimamiñe-Lekeitio i Lekeitio-Gernika per la costa. A Santimamiñe podeu gaudir d’un preciós bosc d’alzines, on estareu fresquets si fa calor. Podreu veure algun bolet. Vam poder observar-hi alguns pinetells o rovellons bords. El lloc de Santimamiñe us rep amb un aparcament espaiós, on hi ha un bar-restaurant, i des d’on surten unes escales que van pujant la muntanya. Una primera aturada us deixa a l’Ermita de San Mamés i a l’oficina d’informació, on heu de reservar l’entrada a la cova, que és al final de les escales. L’accés és molt limitat per a la millor conservació de l’espai, testimoni d’un assentament humà en un període de 14000 anys a 4000 enrere. Ara bé, malgrat que potser no tingueu plaça per entrar, no us priveu de pujar fins la porta de la cova. És un recorregut preciós. Encara que hi entreu no veureu les pintures rupestres perquè fa uns anys que es van tancar al públic per evitar la seva degradació. A l’entrada hi ha una línia negra a la pared de la cova que marca el nivell del terra de la cova abans que fos excavada. És una bona pujada. Aprofiteu per descansar. Abans de pujar i quan hagueu baixat, si aneu en crios aprofiteu el parc infantil perquè tinguin una mica d’esbarjo.
Un indret destacat de l’entorn de Santimamiñe és el Bosc d’Oma. Des de l’aparcament de Santimamiñe es veu la vall d’Oma, a tocar del bosc, un bosc pintat, una obra d’art sobre els mateixos arbres, creada per l’artista Agustín Ibarrola. En el moment del nostre viatge el bosc estava tancat per un tractament dels arbres a causa d’una malaltia dels pins, detectada durant les tasques de manteniment rutinari anual.
Lekeitio
De Santimamiñe marxem cap a Lekeitio. Veureu en tot el viatge que les carreteres que utilitzeu són vies secundàries de la Diputació de Biscaia, en bon estat, ben senyalitzades, i tot i els nombrosos revolts i les pujades i baixades, la conducció és agradable. També veureu que és complicat aparcar en molts dels llocs que visiteu, encara que amb paciència en trobareu. A Lekeitio vam poder aparcar a la vora de la mar Cantàbrica, al passeig que uneix el nucli urbà amb el far de Lekeitio i la basílica de Santa Catalina. La majoria de carrers fan pujada -o baixada, segons es miri- i no tenen gaires llocs d’aparcament. Però podeu cercar aparcaments soterrats. Podeu passejar des del cotxe fins al port i deixar per després visitar el far, a l’extrem oposat del passeig, o optar per anar d’un extrem a l’altre, tot gaudint dels penyasegats, els cops del mar contra els mateixos i dels tons de blau de l’aigua.

Podeu visitar el port de Lekeitio, seure en alguna terrassa i menjar alguna cosa, o primer atansar-vos a la platja, o a les platges. Podeu passejar per la sorra o per la passarel·la de fusta que hi ha a la part de darrere. Hi ha servei per facilitar el bany amb persones amb diversitat funcional.
Lekeitio se situa a la desembocadura de la ria del riu Lea. El riu separa la platja en dues parts, en una de les quals només hi ha platja unes hores al dia, en funció de la marea. Enfront de la platja hi ha l’illa de Sant Nicolau. Es pot visitar a peu gràcies a un camí de pedra que l’uneix amb la platja. Aquest camí queda cobert per l’aigua cada cop que puja la marea. Al principi del camí un cartell indica l’hora de tornada segons el canvi de marea, que es produeix cada 6 hores. Si us quedeu a l’illa haureu de tornar nadant. Hi ha qui ja ho planifica així i després torna per la platja de Carraspio.

Pel camí haureu pogut observar, un cop al cas antic, diferents cases antigues i palaus. També podeu visitar la basílica de l’Assumpció de Nostra Senyora, església gòtica del s. XV. A dins, diferents obres d’art com l’altar del s. XVI o la talla de Nostra Senyora de l’Antigua, del s. XII. Al davant de la basílica, una plaça gran, amb ombres i un templet, com en moltíssimes poblacions de fora de Catalunya, on poden tocar música grups instrumentals o corals.
Ea

Tot i que primer vam anar a Elantxobe, després de Lekeitio la destinació natural és Ea. És una ciutat marinera, com Lekeitio, dividida en dues parts pel riu. En algun tram el riu fa que recordi a Vallderoures i el Matarranya travessant-lo, salvant les dinstàncies. Cada part de riu té la seva església. Aparcar al poble és complicat i s’ha d’anar en compte perquè sense adonar-se’n acabes sortint del poble cercant aparcament.
La informació turística mostra com Ea té un port al final de la ria, amb molt d’atractiu, i molt canviant en funció de la maera. Nosaltres, després del temps invertit amb la visita a Santimamiñe i Lekeitio, vam fer una visita ràpida a Ea.
Elantxobe

Després d’Ea la carretera ens duu fins Elantxobe, un poble petit, mariner, amb un accés superior i un d’inferior que va directe al port. La part superior del poble s’aboca de forma abrupta al port, amb carrers empinats, oferint una bella vista del mateix. Després d’entrar al poble s’arriba en una plaça, de dimensions reduïdes, amb un mirador al port, en la qual els vehicles grans no poden girar, i per això fa uns anys es va instal·lar una plataforma giratòria, aprofitada pels busos de línia regular per entrar i sortir del poble sense problemes de maniobres.
Gernika

A la tornada cap a Errigoiti podeu aturar-vos a Gernika (en realitat Gernika-Lumo) i fer una visita, tan llarga com us ho permeti l’hora que sigui. Podeu visitar l’eslgésia de Santa Maria, del segle XV, la plaça de l’Ajuntament, el museu dels bombardejos, la Casa de Juntes, l’arbre de Gernika -o els arbres, l’actual i el vell-, les antigues escoles públiques, el recorregut pels bombardejos, observant els canvis patits a la població per culpa de la Guerra Civil,… i podeu acabar el dia fent uns pintxos en qualsevol dels restaurants de la ciutat. Recomanem fer una ullada a la classificació dels webs de viatges, com Tripadvisor.

Tercer dia: Bilbo
En menys d’una hora us podeu plantar a Bilbo, per autovia i autopista. Un cop entreu a la ciutat, al centre trobareu diferents aparcaments soterranis on deixar el cotxe -si no hi aneu amb transport públic- i oblidar-vos-en tot el dia. L’entrada a la ciutat es fa des de la part més alta i es va baixant, inicialment per carrers empinats, fins als carrers propers al riu Nervión.

Vam deixar el cotxe en un aparcament prop del pont de Calatrava. El pont, flanquejat per dues grans torres, permet gaudir de la vista del passeig sobre el Nervión i veure el pont de la Salve, a tocar del museu Guggenheim. A sota, al passeig, un parc infantil per fer una pausa.

Després de la pausa podeu caminar cap al Guggenheim pel costat oposat del riu i creuar, bé pel pont que hi ha passat el museu, o per sobre del pont de La Salve, el qual proporciona una altra bella panoràmica del riu, i ara del museu.

Després podeu baixar fins el museu, gaudir a la seva plaça exterior, observar l’escultura de flors Puppy, obra de Jeff Koons i fer-vos la foto de rigor al davant seu. Si no teniu entrada, com en el nostre cas, i voleu visitar més coses en un sol dia, podeu fer un descans més al gran parc infantil del costat del museu. Un parc que hauria d’inspirar molts llocs de Catalunya, com tants de parcs infantils que hem vist arreu d’Euskadi.

Del Guggenheim podeu anar cap a la desembocadura del riu, veure el pont basculant de Deusto i després el pont penjat de Portugalete. Per qüestions de temps vam decidir agafar el tramvia i anar cap al centre històric. Un cop allí vam endinsar-nos en el xivarri de la festa, doncs era la festa major, la Setmana Gran o Aste Nagusia, una festa major que ha arrelat des del 1978 i que es caracteritza per les activitats oficials de programa de festa major, i d’una gran activitat al carrer, amb un centre històric atapeït de gent fent música, passejant-se per les tavernes, i amb barraques reivindicatives al llarg de la riba del Nervión.

Destinació, per ser hora de dinar, la Plaça Nova, recomanació de la gent de Bilbo, on pots menjar bé en qualsevol local. En donem fe. Difícil trobar seient, però un cop trobat, viatges a dins del local per triar els pintxos que vols i a gaudir de l’ambient. Un ambient amenitzat per les bilbaínadas, passejades de grups instrumentals i vocals, a mode de rondalles, interpretant música típica, i de forma espontània. Fins i tot podeu veure grups que es troben i uneixen forces per fer la festa més gran.

Després de menjar i beure una mica, a continuar el camí. Cap a la catedral gòtica de Santiago, datada entre els segles XIV i XIX. Nota curiosa són els quioscos o botigues adherits al seu absis. Un cop a dins, una església amb 3 naus i creuer, i un preciós claustre gòtic. Les esglésies visitades durant tot el viatge m’han recordat, a petita escala, a Notre-Dame de París.

Amb l’entrada a la catedral es pot entrar a l’església de Sant Antoni, del segle XV, a la vora del Nervión i del pont de Sant Antoni, ubicada on hi havia la muralla de la primitiva Bilbo. Som a la zona més antiga de Bilbo, el lloc on va nèixer la ciutat. Abans però, us podeu aturar al mercat de la Ribera, reformat però amb 3 segles d’història, i rècord Guiness el 1990 per ser el mercat de proveïments més gran d’Europa.

Podem continuar la visita tornant als carrers del casc antic. Hi ha més zones infantils on descansar la canalla -o cansar-se més-. Arribem fins al pont de l’Ajuntament, fins fa uns anys pont basculant, i podem travessar a l’altra banda per continuar pel passeig. Abans haurem passat per la zona de barraques, si veniu en festes, i haurem copsat l’ambient de festa al carrer.
Si ens sobra temps podem pujar al parc Etxebarria, on s’instal·len les atraccions de fires durant la festa major. Des d’aquí queda poc per arribar a la basílica de Nostra Senyora de Begoña, dels segles XVI-XVII, d’estil gòtic. No hi vam arribar a peu per qüestions de temps, i en cotxe tampoc perquè l’aparcament a la zona és gairebé impossible.
Quart dia: Donostia

Donostia és a poc més d’una hora d’Errigoiti, amb un recorregut que transcorre majoritàriament per autopista, agafant l’autopista que baixa a Gasteix i desviant-se després cap a Donostia. El trànsit al mes d’agost -suposo que és normal- era molt dens en sentit Donostia, segurament per estar a tocar de la frontera francesa. Durant el camí alguns cartells en contra de la cimera de l’any 2019 a Biarritz. Un cop a Donostia, a cercar aparcament. N’hi ha uns quants, amb la qual cosa no hauria de ser un problema. Això no vol dir que després calgui caminar més o menys.
Vam tenir la sort d’aparcar prop de la catedral del Bon Pastor, preciosa catedral neogótica del segle XIX.
En sortir de la catedral, passejant pels carrers de Donostia ja es nota que ets en una ciutat orientada al turisme francès, per la gran quantitat de comerços que podem trobar en qualsevol capital, molt diferent del que hem vist fins ara durant el viatge. Tot el centre orientat a vendre als turistes.

I de seguida vam arribar a la platja, a la Kontxa. Un molt bon dia, una platja plena de gom a gom, i un passeig per la vora amb els peus dins de l’aigua. Des de la platja es poden admirar l’Ajuntament, la nòria que hi havia al davant el dia que hi vam ser, i els majestuosos edificis que s’alcen al llarg del passeig. A la part central de la platja un mar d’ombrel·les blanc-i-blaves per descansar de tant de sol i aigua. A dins de l’aigua molta gent gaudint de la bona mar i barquetes com esperant a sortir disparades d’excursió. Excursió la d’alguns fins a l’illa de Santa Clara, on sembla que es munten festetes, com si d’un iot es tractés.

A l’hora de dinar es pot optar per cercar un lloc econòmic o deixar-te donar un clatellot a la mateixa platja. I després, a pair caminant cap a la Pinta del vent, passant primer per la platja d’Ondarreta. La Pinta del vent ens espera. Feia bon dia i no vam patir pel vent ni les onades. La Pinta del vent són tres escultures d’Eduardo Chillida, fetes d’acer, incrustades a les roques que hi ha a la costa Cantàbrica, en una ubicació que facilita que siguin colpejades per les ones del mar.
Arribats fins aquí podem desfer el camí cap a l’altre extrem de la badia, pujar a la nòria, visitar l’Ajuntament, visitar la desembocadura del riu i l’altra platja donostiarra, etc. Nosaltres vam acabar la visita a la nòria per poder tornar a bona hora a Errigoiti.
Cinquè dia: Bermeo
Bermeo, segons les fonts consultades, fou en altres temps la ciutat més important de Biscaia, fins que poc a poc va perdre aquesta posició a favor de Bilbo. Va ser el cap i casal de Biscaia entre els segles XV i XVII. El seu patrimoni i història així ho demostren.

Arribem a Bermeo, després de passar Mundaka, per la mateixa carretera de la costa. Baixem cap al port però continuem, com si passéssim de llarg, fins trobar un aparcament públic gratuït -això sí, ple de columnes, cosa que potser explica la gratuïtat-. Des d’allí passegem fins al port. Passem per davant del Casino i arribem al parc Lamera, on podem veure escultures de diferents artistes bascos, com l’Euskal Kosmogonia, de Néstor Basterretxea, just davant del Casino. També trobem una àmplia zona d’esbarjo per a les criatures. Aquest parc tan gran, amb tanta ombra, va ser fins al principi del segle XX zona d’ancoratge d’embarcacions i fou terreny guanyat a la mar per esdevenir una de les zones de reunió de la població.

Podem passejar més enllà, fins al Puerto Viejo, la façana marítima antiga de Bermeo, preciosa com totes les poblacions que hem visitat fins ara. Podrem aturar-nos en qualsevol establiment a fer uns pintxos i passejar fins al final del port per veure els paisatges, o fer una mirada global a la població.

Des de la punta del port es pot veure l’illa d’Ízaro i la ria de Mundaka, endevinant-se la platja de Laida si l’aguaitem en un moment de marea baixa. Podem veure les onades trencar contra les roques, les embarcacions que tornen al port i les que fan un tomb pel litoral d’Urdaibai.

Al Puerto Viejo hi ha la que la font anomenada Las dos fuentes, una font de dues sortida, construïda en temps de Carles I, al segle XVI.

La visita pot continuar pujant cap amunt, per carrers empinats, visitar la plaça de l’Ajuntament, el parc de la Talaia, però nosaltres triem tornar cap a Lamera, passant pel costat de l’església de Santa Eufèmica, a tocar del parc, per agafar un bus que ens apropi al camí de San Juan de Gaztelugatxe. Abans però, per fer temps, ens allarguem a visitar el claustre del convent de San Francesc, un dels més antics de Biscaia, datat entre els segles XIV i XVI.

El trajecte és curt, surten busos cada mitja hora, i no cal patir per l’aparcament, no sempre fàcil a la zona. La línia arriba fins Bakio, localitat costanera on la joventut de la zona va a banyar-se a la seva bonica platja. A més, podeu parlar amb la gent de la zona i aprendre alguna cosa… Heu de tenir en compte que per anar a San Juan de Gaztelugatxe cal reservar l’accés, de forma gratuïta, perquè està controlat. Ho podeu fer en línia.

Per arribar a l’ermita de San Juan de Gaztelugatxe partim de l’aparcament, passem el punt de control i comencem a baixar i baixar, gairebé fins el nivell de la mar. El pendent és força pronunciat en alguns trams. Cal dur calçat adequat i almenys aigua per beure. Hi ha fontsper recarregar l’aigua de les ampolles. Hi ha lavabos també, però fan força pudor. Eviteu les hores de més sol a l’estiu. Durant el primer tram tenim al davant l’illa d’Aquech, lloc amb molta presència d’aus, i d’una bellesa majúscula, enmig de la badia. A mesura que baixem anem veient des de diferents angles l’ermita i les escales que hi pugen, que a mi almenys em recorden a la Gran Muralla Xinesa, salvant molt les distàncies.

San Juan de Gaxtelugatxe és una illa unida a terra amb un pont que salva el tros de mar que la separa. Des de dalt del pont, des de les escales i des del cim de l’illa, es pot gaudir d’un paisatge preciós, amb els diferents caps de la costa de Biscaia, amb la platja de Bakio a tocar.
Acabada la passejada fins l’ermita, no oblideu tocar la campana, que no deixa de sonar durant tot el camí. Descanseu a l’ombra de l’ermita o del refugi, gaudiu del paisatge, i quan estigueu preparats, ja podeu desfer el camí. Quan arribeu només toca esperar el bus i tornada a Bermeo. Haurà estat una de les jornades més boniques del viatge.
Sisè dia: Gasteiz

Sisè i darrer dia. De camí cap a casa, per completar la visita a les 3 capitals de província basques podeu aturar-vos a Gasteiz, capital d’Euskadi i seu del govern basc. La visita en el nostre cas no va poder de tot el dia, però vam poder gaudir-ne igualment, i quedar-nos amb ganes de tornar. Vam aparcar a l’aparcament de la Catedral. Només sortir et trobes amb l’absis de la Catedral de la Immaculada o Catedral Nova, un temple neogòtic que es va començar el 1907 i que es va reemprendre el 1946, essent finalitzades les obres el 1969. Sobta que un monument com aquest es projectés en aquella època.
Durant la visita es pot admirar la grandiositat del temple, els vitralls, o les obres d’art que hi ha a les naus laterals, com la maqueta de l’obra projectada i que no és la que es va finalitzar, o el bell i impressionant pessebre napolità del segle XVIII.

La cripta conté també importants obres d’art però no vam poder visitar-la perquè va tancar el temple. Sí que vam poder visitar el museu diocesà d’art sacre d’Araba, ubicat a la girola del temple. El museu, el catàleg del qual pot consultar-se en línia, conserva obres d’art procedents de diferents indrets de la província, i de diferents tipus (llenços, talles, elements arquitectònics, objectes litúrgics de diferents metalls, etc.). Hi ha llenços d’autors flamencs i fins i tot es poden trobar obres de José de Ribera i d’El Greco.

Després de la visita a la Catedral, finalitzada per l’hora de tancament, marxem cap al cas antic, on podem trobar llocs per a dinar, i pugem cap a la zona alta per visitar la Catedral Vella o de Santa Maria, una catedral gòtica del segle XII, situada sobre el turó originari de l’actual Gasteiz. La catedral està en procés de restauració després de molt de temps d’abandonament, motiu pel qual va acabar construint-se la catedral nova. És visitable una capella lateral, la capella de Sant Jaume, de forma lliure, i hi ha visites guiades per la part de l’edifici que hi ha en obres. No vam poder fer aquesta visita i ens vam contentar a mirar per la reixa la poca cosa que es veia, i veure des de fora l’edifici i la muralla a la qual està adossada. Passa a la llista de llocs on cal tornar.

Abans de marxar cap a casa fem un darrer tomb per Gasteiz. Anem de la Catedral de Santa Maria de tornada, passant per la muralla, fins el palau Villa Suso i la plaça del mateix nom, on hi ha l’església de San Bizente.

Fem un canvi de sentit fins la plaça de la Virgen Blanca, on hi ha la còpia de la imatge de la verge, la qual es pot veure al museu de la Catedral Nova. Passarem per la casa de los Arquillos, referit als porxos que hi ha davant de les portes de cada vivenda.

A la plaça de la Virgen Blanca tenim l’església de Sant Miquel, amb la capelleta de la Virgen Blanca al davant, amb l’estàtua de Celedoni, el personatge, insipirat en un personatge real, que obre les festes de Gasteiz descendint del campanar del temple.
I continuem el passeig fins l’aparcament per reemprendre el viatge a casa.
Comentaris post-viatge
L’idioma
A Euskadi la gent parla èuskar o basc. Se sent parlar-ne al carrer i la gent et parla, en alguns llocs, directament en aquest idioma. És d’agrair. Em va saber greu no tenir-ne un mínim de coneixements. Farem l’esforç per a la propera visita.
Parlant amb la gent d’Euskadi vam poder conèixer que la immersió lingüística, amb la qual s’atreveixen els diferents partits espanyols, és una realitat allí, sense cap discussió sorollosa. No és arma electoral. Potser perquè no funciona electoralment.
He intentat utilitzar en tot el text noms propis de poblacions en èuskar. Els enllaços els teniu majoritàriament en castellà per la qualitat dels continguts trobats en comparació al català. Evidentment no pretenia posar-los en èuskar sense entendre’l.
Anteiglesia
El concepte d’anteiglesia no el coneixia. Podia endevinar-ne el significat, però no el coneixia. La majoria de poblacions visitades a Biscaia són anteiglesias o elizates, poblacions sorgides al voltant d’una església i governades per una assemblea veïnal. Com es pot llegir a la Viquipèdia, aquesta assemblea se celebrava al pòrtic o a l’atri de l’església. I si mirem aquestes esglésies podem veure que al pòrtic de les mateixes hi ha un sopluig que permetria aquestes reunions a recer del temps, més en un territori tan plujós. Hi ha casos com el d’Ea, amb origen en dues elizates.
Vies de comunicació
La majoria de vies de comunicació utilitzades són carreteres provincials, competència de la Diputació de Biscaia. En alguns casos hem tocat autovies i autopistes, sobretot en el camí a Bilbo o a Donostia. En aquestes vies es regula molt la velocitat, amb trams a 90 km/h, a 70 km/h, a 50 km/h i fins i tot, en travessies, a 30 km/h. La senyalització vertical i horitzontal és abundant. Els semàfors no han desaparegut de les carreteres. L’asfalt en general està en molt bon estat. No cal dir que el paisatge que acompanya el viatge és preciós.
La presència de radars és habitual a les carreteres, autovies i autopistes. Potser hauríem de tenir-ne més a Catalunya i no queixar-nos tant perquè puguin ser una mesura recaptatòria.
L’autopista que duu a Donostia té molt de trànsit. Va camí de França. No tota l’autopista permet circular a 120 km/h. Hi ha corbes, pujades i baixades.
El poc transport públic que vam utilitzar, tramvia i bus, el vam gaudir sense cap problema.
Hi tornaria?
I tant, sense cap dubte! Ens hem deixat llocs per visitar, de la pròpia reserva d’Urdaibai, però també de la resta d’Euskadi. Ens falta apropar-nos a França per Hondarribia, arribar a Biarritz, Hendaia i altres poblacions també precioses. I ens falta practicar uns dies èuskar, un cop haguem fet els deures d’aprendre’l. Espero tornar-hi aviat!
Fes el teu comentari