El clàssic obligat que avui recomanem és ‘Poltergeist‘, de Tobe Hooper, un director especialitzat en cinema de terror després d’haver realitzat la mítica ‘La matanza Texas’ (1974′) i una primera adaptació de ‘Salem’s Lot’ (1979), l’obra vampírica d’Stephen King. El film va ser el primer èxit d’Steven Spielberg com a productor. A més, no seria l’última col·laboració entre Spielberg i Hooper, ja que el director de ‘Poltergeist’ també va firmar, anys més tard, alguns dels capítols de la minisèrie ‘Abducidos’ (Taken). Així, ‘Poltergeist’ va estrenar-se l’any 1982, amb un aclaparador èxit de crítica i públic. De fet, va convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la dècada dels vuitanta, però també en un clàssic modern del cinema de terror.
En realitat, ‘Poltergeist’ es basava en un episodi de la sèrie televisiva ‘La dimensió desconeguda’, i està plena de referències al món de la televisió. De fet, la pel·lícula en sí és una metàfora perfecta sobre els perills de la televisió, orquestrada per una generació de cineastes que havien crescut amb la televisió, però que volien fer un tipus de cinema que fes que el gran públic tornés a la foscor de les sales. Més enllà dels extraordinaris efectes visuals, realment innovadors en la seua època, el millor de ‘Poltergeist’ és la seua doble lectura i la manera com està construïda la narració, amb tota una sèrie de senyals que vaticinen el que passarà després. A la pel·lícula, un matrimoni (Craig T. Nelson i JoBeth Williams) i els seus tres fills viuen a la casa dels seus somnis, en una urbanització idíl·lica, sense sospitar que una maledicció afecta la casa. L’àmbit domèstic protector, habitual en el cinema d’Spielberg, és aquí una terrible amenaça, amb una història que combina el terror tecnològic amb els contes clàssics de fantasmes. Així, no només es comencen a moure els objectes de la casa, sinó que la petita Carol Anne (Heather O’Rourke) veu coses estranyes a la pantalla de la tele quan s’acaba la programació. De fet, quan una força maligna s’emportarà Carol Anne cap a una altra dimensió, la seua família podrà parlar amb ella a través del vidre de la tele, com si la xiqueta hagués quedat atrapada dins de la televisió.
La televisió és un personatge més a la casa de ‘Poltergeist’, ja que hi ha pantalles en gairebé totes les habitacions. Per tant, Spielberg i Hooper ens vaticinen l’any 1982 el que ha acabat passant en moltes de les nostres coses. A més, l’espectador nota que alguna cosa no va bé quan es produeixen les interferències amb el comandament a distància de la casa del veí, que sí deixa que el seu fill vegi programes infantils. En canvi, els fenòmens paranormals de la casa semblen un càstig, primer, per un consum excessiu de televisió, però també per haver ultratjat un antic cementiri amb les obres de la urbanització. Totes les coses tenen un límit, sembla la sentència dels responsables de la pel·lícula, just en una època en què el liberalisme salvatge de la naixent Era Reagan animava els nord-americans a crèixer sense aturador. De fet, en una de les escenes més intimistes, al llit dels pares i just abans de l’esclat de la tempesta, veiem que el pare està llegint un llibre sobre la figura humana i política de Reagan. És un dels elements que ajuda a posar ‘Poltergeist’ en el seu context històric i cultural, al costat de les referències al cinema del mateix Spielberg (hi ha una cita indirecta de ‘Tiburón’) i del seu amic George Lucas, ja que l’habitació dels xiquets està plena d’articles de merchandising de ‘La Guerra de las Galaxias’, estrenada només cinc anys abans. Finalment, cal destacar la música inquietant i apegalosa que va composar Jerry Goldsmith. La meua escena favorita? Quan sembla que tot ha acabat i la família arriba a un motel, i el pare decideix traure l’aparell de televisió al carrer.
Fes el teu comentari