Aquest cap de setmana, Tortosa ha estat la seu del ple de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que han homenatjat al lingüista Joan Beltrán, a l’escriptor Jesús Massip i al filòleg Curt Wittlin i que s’han celebrat a l’Espai Sant Domènec.
Però això no ha estat l’únic que ha centrat el ple perquè la major part de les ponències i els debats han versat al voltant de la importància de preservar la nostra llengua arreu i de donar-la a conèixer en totes les seves versions, ja que l’ús dels mots exclusius dels dialectes és allò que els permetrà conservar generació rere generació.
Ens trobem en un moment crític envers l’estat del català que es veu amenaçat constantment des d’organismes, institucions, a l’escola o al carrer quan es canvia per defecte a la llengua castellana o quan no se l’utilitza com a primera llengua per a la redacció d’escrits, documents, audiovisuals o llibres.
La tasca dels docents és fonamental perquè aquest es mantingui, però, sobretot, perquè s’ensenyin totes les seves cares. Com n’hauríem estat d’orgullosos els ebrencs si als nostres llibres de text de llengua catalana haguessin aparegut els possessius meua o teua a les seves pàgines o si veiéssim que amb total normalitat es parla de la faena, d’anar a plegar ametles, dels burros d’un estable, dels moixons o que per vestir-nos ens posem calcetins?
Sí, ens han ensenyat a escriure i a expressar-nos utilitzant el català estàndard o normatiu i fent-nos dubtar de si les paraules pròpies del nostre parlar eren correctes, adequades, formals o, fins i tot, normals.
El professor de llengua catalana de l’Institut Dertosa i filòleg, Carles Castellà, és el portador de l’estendard de la defensa del tortosí per antonomàsia a les Terres de l’Ebre i al ple no en va ser una excepció.
Va ser qui va posar de manifest aquestes isoglosses que estableixen unes fronteres que separen els territoris segons el seu domini lingüístic, tot i que, potser la curiositat més rellevant és que les fronteres geogràfiques no coincideixen gaire amb les fronteres lingüístiques.
El delegat de l’IEC a Lleida, Ramon Sistac, va puntualitzar que el català més autòcton de Catalunya podria considerar-se el de les Terres de l’Ebre. I és que, segurament, és el que conserva les formes més arcaïtzants del parlar de tostemps i això és un argument més per reivindicar-ne el llegat i la seva preservació.
L’escriptor tortosí del segle XVI, Cristòfol Despuig, va contribuir a deixar-nos un testimoni escrit de gran rellevància, Els col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, una obra mestra, que ha servit per conèixer com era el tortosí d’aquella època i veure’n també la seva evolució al llarg dels segles. Però des de Tortosa i des de les Terres de l’Ebre han sortit escriptors inigualables que han fet del seu parlar el seu canal de comunicació, la seva eina d’expressió i el motiu del seu pas per la història com Jesús Moncada, Abu Bakr Al-Turtuxí, Francesc Vicent Garcia (el rector de Vallfogona), Artur Bladé i Desumvila, Desideri Lombarte, Gerard Vergés… o d’altres de coetanis com Manel Ollé.
El meu parlar és d’una riquesa formidable i l’IEC pren el compromís de defensar-lo, visibilitzar-lo i difondre’l, de mica en mica, també a les aules. Perquè si a l’Ebre sabem que quan plou ens mullem, que podem jugar a bitlles i que al llit hi ha un matalàs; a Barcelona també haurien de saber que a l’Ebre ens banyem sota la pluja, que al Delta juguen a birles i, potser, si s’acaba acceptant al DIEC, que hom diu encara que dorm al matalap.
Fes el teu comentari