Parafrasejant a Francesc mestre i Noè, no vull oblidar ni tindre molt present lo meu parentiu amb l’il·lustre prohom LLUÍS MESTRE I REXACH del qual avui, dia 18 d’octubre de 2019, en celebrem justament el centenari del seu naixement.
Lo primer, perquè és un honor per a una família, lo comptar dins d’ella amb un home tan eminent, d’una cultura inabastable; lo segon, perquè tinc ben provat lo meu entusiasme i admiració per les glòries tortosines.
LLUÍS MESTRE I REXACH va nàixer a les 6 de la tarda del 18 d’octubre de 1919 a la casa on vivien els seus pares del Carrer de Vic nº1 del poble d’Olost de Lluçanès, on el seu pare, el tortosí Ernest Mestre i Ferrús (Tortosa 1891-Pedrera de Càlig-Vinaròs 1936) exercia de veterinari i d’on era nadiua la seua mare, Enriqueta Rexach i Sentmartí (Olost de Lluçanès 1893- Tortosa 1975). Degut a la faena del seu pare, Lluís Mestre i Rexach serà un amant incondicional dels animals, sobretot dels gossos i dels cavalls.
Net dels catalanistes tortosins FRANCESC MESTRE I NOÈ (Tortosa 1866-1940) i ENRIQUETA FERRÚS I RIBES (Vinebre 1868-Tortosa 1922), a la mort d’esta última, quan comptava ben just 3 anyets, ja va tornar a viure a la ciutat natal del seu pare, Tortosa, on hi viurà la resta de la seua vida i on tindrà al seu fill Ernest Mestre i Pratdepadua el 1960, amb el qual estic feliçment casada des de fa 30 anys. El meu sogre va conviure des d’allavons a la mateixa casa del seu iaio patern, Francesc Mestre i Noè, del pis 2on 2ª del carrer de Campomanes n.22 (Actual República Argentina n.24) de Tortosa, en l’Edifici Ferrús on a baix mateix hi havia l’Estafeta de Correus, després la Licorera Fernando i actualment La Botiga de Civit, en ple eixample tortosí.
Des de llavors, Lluís Mestre, comença a estimar Tortosa, sentint-se plenament tortosí fins al moll de l’os, com il·lustren estes belles paraules que va escriure ell mateix en motiu del començament a Ràdio Tortosa del programa “Vent de Dalt”. Paraules escrites del seu puny i lletra en el seu diari personal i que hem conservat zelosament:
VENT DE DALT
Lo clima i la geografia influeix (i no poc) en el mode de ser d’una comarca.
Natros, los tortosins, los que vivim a esta estimada terra que va del Coll de Balaguer a Alcanar i de la Roca Folletera al mar, som sense lloc a cap dubte, dels més diferenciats, sinó els que més, de la resta de les terres catalanes.
Lo tortosí estima, com cap altra, la seua terra i sent en lo més íntim, la noblesa o grandesa que mos confereix una història gloriosa, unes costums exemplars, i los seus insignes i benemèrits patricis.
Lo tortosí se sent fill del riu. Del nostre riu que ha sigut i ha de ser la corrent de la nostra prosperitat i grandesa. I el tortosí també se sent espentejat pel Vent de Dalt, que aviva i purifica lo nostre espai, lo nostre cel i els nostres pensaments que s’aixequen més enllà encara.
Per això cada quinze dies a esta hora sortirà a l’aire des de les nostres antenes de Ràdio Tortosa la bufada amiga del programa que anomenarem “Vent de Dalt”.
Lo Vent de Dalt serà un nou espai radiofònic, unes noves xerrades que avivaran lo caliu de les nostres costums, de la nostra parla tortosina, del nostre esperit lliure que tan bé expressa l’adagi (per molts incomprès) que diu que “no som catalans ni valencians, som tortosins!”.
Sense ser una negació històrica ni geogràfica l’anomenat aforisme, és l’executòria honrosa d’un poble que sempre s’ha sentit independent i no trencarà mai lo seu mode de ser, a pesar dels reiterats intents d’influències estrangeres, que no saben que aquí som i serem tortosins per damunt de tot.
Natros, des del Vent de Dalt, cridarem sempre ben fort: “Visca per sempre Tortosa!”.
Lluís Mestre i Rexach
Inèdit. Fons Mestre-Menasanch
El seu primer mestre va ser Joan Martorell i Martí, com ell mateix mos conta en este article a La Veu del Baix Ebre en 1975, a la seua mort:
S’HA MORT LO MEU MESTRE
Entre tots los mestres i professors que un ha tingut, sembla que al primer, el que mos va ensenyar les primeres lletres, se li guarda, a més a més de l’afecte i agraïment natural cap als que han contribuït a la nostra formació, una estima quasi familiar.
Això, en lo cas de don Joan Martorell i Martí, s’acreixenta de manera notòria; fins a tal punt, que ara, en aquesta darrera hora de la tarda d’avui, dilluns, dia 21 de juliol, després de penjar l’aparell telefònic pel que he rebut la trista nova de boca del seu fill i bon amic Josep Ma, estic escrivint aquestes ratlles amb els ulls negats.
Pobre don Joan! Ell va exercir lo magisteri amb tanta abnegació que semblava un personatge arrencat de les pàgines del “Cuore” d’Edmondo d’Amichi. Los seus sacrificis, la majoria de les vegades no reconeguts fins al nivell que ell es mereixia, no tenien més recompensa que la de veure pujar als que havíem estat los seus alumnes, que en tot moment, considerant-lo com a un segon pare, l’hem anat a trobar per a contar-li les nostres congoixes en lo camí difícil de la vida.
Vaig entrar a la seua classe a la meitat de la dècada dels anys vint. En un record borrós d’aquell temps i d’aquella classe, se m’amunteguen a la memòria: una Festa de l’Arbre, plantant pinets; banderetes nacionals de paper, per a rebre al Rei; entronització de la imatge del Sagrat Cor de Jesús al pati de l’escola, comentaris de la Guerra del Moro, lo vol del “Jesús del Gran Poder” fins a Buenos Aires, projeccions cinematogràfiques amb “Pathe Baby”… i moltes coses més, en les que don Joan, a la vegada que mos ensenyava a llegir i a escriure, també mos ensenyava a enfortir la nostra formació catòlica i l’amor a la Pàtria.
…
Moltes generacions més se van formar baix lo seu admirable magisteri, ple d’entrega, de carinyo i d’alegria, perquè ell ho feia tot sempre en la rialla a la boca.
I també amb aquesta rialla afable, l’imagino traspassant en aquests moments les Portes del Cel, obertes de bat a bat per al cavaller exemplar, bo i abnegat que ha estat sempre don Joan Martorell i Martí.
LLUÍS MESTRE I REXACH
La Voz del Bajo Ebro (1975)
Des de ben menut Lluís Mestre i Rexach, va idolatrar al seu iaio, el catalanista i membre de la Renaixença ebrenca Francesc Mestre i Noè. Durant tota la seua vida, va anar recollint i editant els seus nombrosos llibres i articles, així com custodiant el seu ric fons, que incloïa un epistolari amb les figures més importants del seu temps. Llegat, que la nostra família, ha seguit custodiant per a les generacions venidores i per als investigadors en general. El meu sogre, sempre va tindre el cap d’escriure la biografia del seu iaio, la qual va deixar incomplerta i que jo, el 2016, després de molts anys d’investigació, vaig acabar d’escriure amb el llibre: “Biografia de Francesc Mestre i Noè. Cronista de Tortosa” de l’editorial onadaedicions. Lluís Mestre i Rexach ens ho conta en primera persona:
…Això m’ha portat a recordar (i també a investigar), coses de la infantesa del meu avi, Francesc Mestre i Noè, …
Per altre costat, aquesta qüestió, em dóna ocasió d’escriure aquesta part preliminar d’una biografia que m’agradaria continuar. No sé si podré, puix que es tracta d’un treball llarg i laboriós. Ara només m’anima a fer-ho el gran nombre de dades, anècdotes i relacions fetes a viva veu que recordo, que junyides a la nombrosa documentació de l’arxiu familiar, espero que composaran un conjunt d’interès.
NOTES PRELIMINARS PER UNA BIOGRAFIA
Per Lluís Mestre i Rexach
La Veu del Baix Ebre. (1981)
Lluís Mestre i Rexach, periodista i aficionat a la història tortosina, a l’art, principalment a la pintura i la fotografia tortosina, va ser Director de La Veu del Baix Ebre, on rellançà el periòdic setmanal transformant-lo en un referent cultural ebrenc i catalanitzant-lo, seguint los passos del seu iaio, Francesc Mestre i Noè. Ell va obrir la porta al periodisme a tortosins com Conrad Duran o Ximo Rambla, sent impulsor indiscutible de l’editorial Dertusa, del qual n’era director l’historiador Ramón Miravall. També va reeeditar nombrosos llibres de la història tortosina: “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, “Recordances”… i molts altres del seu iaio com “Les Contalles Crepusculars tortosines”, els quals enriquia moltes vegades a través de dibuixos encarregats a l’artista tortosí Lluís Llop que també dibuixava per a La Veu del Baix Ebre il·lustrant nombrosos articles que ens parlaven de la cultura i el folklore ebrenc.
Com a fundador del Centre emissor de Televisió Espanyola a Monte Caro la família Mestre-Menasanch, hem rescatat un article inèdit del meu sogre on explica les seues sensacions, històries i vivències en el seu periple de construcció i fundació del Centre emissor de Mont Caro, en aquells anys en que accedir-hi era una veritable proesa. Els nombrosos quadres i fotografies que ens ha llegat el meu sogre ens parlen i ens recorden aquells anys durs, però apassionants a l’hora. Article que tenim el gust de reproduir ara:
MUNTANYA AMUNT
A CARO A PEU, per LLUÍS MESTRE I REXACH
Dic a peu, i moltes vegades… era a gatameus, a tomballons i a empentes de cop de vent.
Onze anys… pujant a Caro, amb pluja, amb neu, i sobretot, amb molt de vent, i en molt de fred. Perquè aquí dalt (des d’a on ara escric), les més de les vegades fa mal-hora.
A Caro sempre hi arribava sense poguer alenar, portant al coll una imponent motxilla plena de coses pesades. Pujant quasi sempre sol i moltes vegades de nit…
Onze anys… tirant endavant, completament sol, sense pràcticament cap auxili, un servei mal retribuït i que exigia molts sacrificis i reportava pocs agraïments. Més aviat se recollien exigències e incomprensions de molta gent.
Al principi, lo Pic de Caro, amb les seues dificultats i perill, va resultar per a mi, com una mena de repte Deportiu, que a poc a poc, i a mesura que passaven los anys s’anava trastocant en pesada i anguniosa penitència cada vegada més dificultosa, la qual va fer canviar la primitiva admiració cap a la primera muntanya tortosina, cap a un rancor, que començava a apuntar en lo més interior de la meua ànima.
Avui tot allò ha passat… Lo gegant de Caro ha estat vençut!
Vençut i trepitjat… pels neumàtics! Ara, qualsevol hi puja còmodament des de Tortosa. En un camí d’excel·lent traçat (encara que de pavimentació deficient); deixant lo cotxe a pocs metres del monument monolític.
Abans de que el camí arribés fins a dalt de tot, vaig tindre la gran satisfacció de vore el somni de Caro humiliat, molt per davall dels meus peus… va ser des de l’helicòpter que hi férem volar alguns viatges, a fi de situar-hi equip pesat, el qual no hi havia altra manera de pujar-lo: es tractà d’un reemissor de 500 W que hi va funcionar els últims anys, a fi de cobrir una més ampla zona de servei.
No vull deixar de passar esta ocasió de parlar d’aquells anys de “a Caro a peu” sense expressar un fervorós testimoni d’agraïment als germans Tomàs, encarregats dels generadors dièsel, que tantes mostres de solidaritat i ajuda abnegada en vaig tindre.
Sobretot de José “l’Esquirol”, del que en podria relatar mil anècdotes de vertadera vàlua.
També vull recordar amb estima al “portero” del Reguers, Joan Josep “de Nela” i al seu intel·ligent matxo “Moro”, un dels pocs animals que allavorens sabien pujar a Caro. I dic sabien, perquè, a part de la força per pujar los 150 o més quilos, era necessari una intel·ligència i una serenitat extraordinàries per no estimbar-se.
Aposta deixo per l’últim lloc la col·laboració abnegada, heroica dels meus empleats Hermenegildo Acero i Fernando Andreu. Sol ells, eren capaços de passar una nit d’hivern allà a dalt. Sol ells, sabien pujar a la torre folrada de gel i amb vent. Ells podrien contar mil anècdotes d’aquells temps, algunes gracioses i altres, potser no tant, en el moment que van passar, pel perill que comportava, però que amb el temps, ho han esdevingut.
Però Caro tenia també coses positives, coses boniques, coses fascinants… Com una sortida de Sol o un crepuscle, que des d’allí tenen una llum i un color incomparables, “llum de la carena” de que mos parla –Verdaguer en lo cant a l’Empordà. Aquella llum que mos acompanyava quan era nit tancada i mos mostrava la sendera just lo suficient per a no estimbar-mos.
Aquell mascle (cabra hispànica), de cara salvatge, que mos esperava, moltes vegades, a sobre d’una roca al damunt del “Pas de la Caramella”. Restava majestuós i seré, dexant-mos acostar ben a prop, com si endevinés que natros no li havíem de fer mal.
També la visió de Mallorca, de les Columbetes, també del Montseny, del Moncayo, del Puigmal, del pic d’Aneto…
Quan la riuada de l’any 61, degut a la inundació me va costar Déu i ajuda lo poder arribar fins a Roquetes, però quan era a dalt a Caro d’entre les bromes baixes que acompanyaven les zones per on lo riu s’havia estès, sorgí per uns minuts la claredat, succeí una cosa fantàstica, vaig vore l’illa de Gènova! Així tal com ho dic! Per un moment vaig tornar a l’Edat Mitjana…
LLUÍS MESTRE I REXACH
(Tortosa, Anys 60 del segle passat. Inèdit.)
La figura del meu sogre, però, sempre anirà inevitablement lligada a una altra institució de les Terres de l’Ebre que de ben segur, els que ja tenen una edat, recordaran amb nostàlgia: RÀDIO TORTOSA, de la qual també enguany en celebrem el 90è aniversari, i de la qual en va ser refundador, després de la guerra civil, i director durant dècades. Va ser ell, qui amb els recursos extremadament precaris als que obligava la dura postguerra, va crear les emissores que després servirien per a emetre Ràdio Tortosa. Primer com a radioaficionat, als anys 40, va demanar permisos per a col·locar una emissora de ràdio d’onda mitjana a les esgolfes de la seua pròpia casa del Carrer de l’Argentina n. 24 de Tortosa per on s’emetria la senyal de Ràdio Tortosa. L’any 1948, el meu sogre, juntament amb el seu amic Julian Mangrané, al qual li feia de gerent de la Yutera del Ebro, van començar a planejar la refundació de RÀDIO TORTOSA.
Va ser llavors, just a la Yutera i a la fàbrica de Sacs, on el meu sogre coneix a una joveneta LUZ ACERO ÀLVAREZ (Villablino-León 1930). Luz, als seus 18 anyets mal comptats, feia de secretària de la Fàbrica de sacs, i Lluís Mestre i Rexach li demana que vingue a ratets perduts a fer de secretària, a la nova Ràdio Tortosa. Finalment, el volum de faena que representava la nova emissora, fa que Luz es deixe la Yutera i la Fàbrica de Sacs de Julián Mangrané i passe a dedicar-se completament a Ràdio Tortosa, en principi d’administrativa. Una afonia de la locutora principal Emèlia Miravalls Dolç, va fer que Lluís Mestre i Rexach, desesperat per sortir a antena li preguntés a Luz Acero si podia fer el favor de sortir de locutora.
Luz conta l’anècdota de que després de sortir a antena va vindre Don Julián Mangrané a la ràdio i una mica empipat li va dir a Lluís:
–Lluís jo t’hai de parlar: quan hi haigue una locutora nova m’hauries d’avisar abans. Ho ha fet molt bé, d’on l’has tret?
Lluís Mestre se va ficar a riure i li va dir:
–Que és Luz!
I Julián va respondre:
–Pos té una veu incomparable.
I llavors ja es va quedar de locutora per a sempre i va esdevenir la veritable ànima de Ràdio Tortosa, fins al seu final, l’estiu de 1991, quan Luz amb llàgrimes als ulls, se va acomiadar per antena, en la solitud de la seua ràdio amb un breu:
-Fins aviat…
Ara, La Luz, als seus 89 anys, encara ho recorda amb tristesa i diu que va ser el dia més difícil de tota la seua vida. Poc després, la brigada municipal recollia amb camions i a palades lo que havia estat la gran discoteca amb centenars de discos i músiques que eren història viva d’una anys que ja quedaran per a posteritat per sempre més. La infinitat de rotllos de gravacions que hem conservat a casa, en seran testimoni. Tortosa perdia així un dels seus referents més valuosos i un mitjà de comunicació que havia cohesionat tot el territori ebrenc entronant-la com a veritable capital de la regió del ilercavons. Luz sempre diu que si en aquells moment hagués viscut el Sr. Mestre,(com sempre li va dir), la ràdio no s’hagués tancat mai. I de ben segur que així hagués estat. Però és que el meu sogre, ja feia 3 anys que havia mort a Tortosa a causa d’una malaltia cardíaca, concretament el 23 de setembre de 1988, quan comptava 68 anys.
Quan a finals de 1929 comença els seus passos Ràdio Tortosa, Lluís Mestre i Rexach, tot just compta 10 anys. Ell, amb la seua ànima infantívola ho viu com una aventura i comença a interessar-se per este nou mitjà de comunicació que s’està imposant per tot arreu. Però deixem que altra volta, sigue el propi Lluís Mestre i Noè, en el cinquantè aniversari de Radio Tortosa el 1979, que mos ho conte en el periòdic “La Veu del Baix Ebre”:
NOTES HISTÒRIQUES DAVANT DEL CINQUANTENARI DE LA RÀDIO A TORTOSA, per Lluís Mestre i Rexach. La Voz del Bajo Ebro (1978)
La nostra ciutat, que en tantes coses ha estat avançada, ho fou també en matèria de comunicacions elèctriques, primer amb les experiències telefòniques dels doctors Ferran i Paulí (cap al 1880), i després amb la recepció radiotelegràfica a l’Observatori de l’Ebre, a principis de segle –recepció que permeté al seu Director, Pare Cirera, conèixer importants noves de la primera Gran Guerra 1914-1918, amb caràcter de primícia.
Més tard, quan encara no hi havia cap estació emissora al país, arribaren a Tortosa els primers receptors: caixes plenes de botons graduats i de commutadors circulars, amb aquells impressionants altaveus de trompa. El primer, el portà l’oficial de Telègraf Sr. González, pare del nostre estimat col·laborador Sr. González Cirer, del qual en feu una demostració pública als salons de l’Ateneu a finals de l’any 1923. D’aquell temps recordem els radioreceptors dels metges Matheu i Llorca, del director del Banc d’Espanya, del Sr. Climent (el dels “Hipofosfitos”), del retratista Andreu… Tots eren homes importants, sabedors de les noves mundials molt abans que la premsa, que per altra banda llavors ens arribava molt tard ací. Tan importants eren, que no podien sortir al carrer sense que algú no els preguntés: ¿Què ha dit la ràdio?
Prop de casa, hi havia un entusiasta ràdio maníac (llavors el mot va fer fortuna) que s’ho va agafar molt fort, i de vegades sortia a prendre la fresca a la vorera en front de casa seua amb una butaca de vímet i una tauleta amb l’imponent aparell, admiració de tots los xiquets dels voltants. Recordem que una vegada que es donava la transmissió d’una òpera des de l’Escala de Milà, el nostre home es posà a l’altura de les circumstàncies vestint-se de frac.
I això que volia tota la voluntat del món estar-se escoltant el que es rebia, amb aquells aparells que donaven un nivell de sorolls paràsits i xiulits que de vegades sobrepassava al de la música, que per altra part sortia amb un elevat percentatge de distorsió.
I a quin cost tot això?: un aparell valia de dues mil pessetes, i les piles que l’alimentaven (formant una voluminosa bateria), que encara no duraven un mes, valien trenta-tres pessetes (¡… d’aquelles pessetes dels anys vint!).
És ben sabut de tots, les condicions poc favorables d’aquesta vallada de l’Ebre per la recepció radiofònica. Per això mateix és natural que Tortosa fos una de les primeres ciutats catalanes a instal·lar una estació ràdio-emissora. El primer equip fou construït a Terrassa al taller del Sr. Francesc Matarrodona, a finals de l’any 1929 i va ésser muntat a nostra ciutat, pel terrassenc Sr. Ramon Odena(pare del locutor Josep Àngel Òdena) que es va establir entre nosaltres fins la seua mort.
La primera Ràdio Tortosa, fou posada als baixos dels locals de La Unión Patriótica al davant de la aduana de tabacs, essent subvencionada pel Sr. Bau en els moments que deixava l’alcaldia, amb la intenció de dedicar-la a difusió de propaganda política monàrquica.
Mentre, durant quasi tot l’any 1930 les emissions tingueren el caràcter de proves i el Sr. Òdena introduí importants millores i reformes a l’equip, que ja a principis de 1931 obtingué permís oficial amb l’indicatiu de EAJ-11. Fou director el Sr. Antoni Falcó, que també era propietari d’una armeria al carrer de Sant Blai. Eren locutors el Sr. Tamon Potart i el propi Sr. Òdena. Tenim notícia de que tingué un funcionament professional i que es feren retransmissions dels nostre teatres locals i també de fora amb ocasió de sortides a la comarca de l’Orfeó, o bé d’alguna d’aquelles floreixents orquestrines de jazz locals.
Amb l’adveniment de la República, l’emissora funcionà algun temps, més li fou anul·lada la concessió oficial i retirat l’indicatiu de EAJ-11, que més endavant va ésser assignat a Ràdio Reus. La cosa havia tingut un mal plantejament per als aires que es van girar a partir del 14 d’abril… més ¿qui ho podia haver previst?
Mentre, a poc a poc, s’anaven instal·lant noves estacions i al poc temps, a la nostra província a més de Ràdio Reus naixia també Ràdio Tarragona on figurava de locutor el nostre bon amic Josep Mª Tarrassa, que per tants anys i tan magistralment ha portat el timó d’aquella Ràdio.
Aleshores sorgí una nova iniciativa inspirada des de les pàgines del Setmanari “Vida Tortosina” per la ploma del Sr. Òdena a fi d’obtenir un nou permís i muntar una nova emissora. A tal efecte es constituí un Ràdio Club que assolint dit propòsit, inicià el muntatge d’un moderníssim equip. Ànima d’aquesta associació fou el jove enginyer Sr. Mangrané juntament amb el propi Sr. Òdena.
L’esdeveniment de la guerra civil fou motiu per accelerar la posta en marxa de l’estació de ràdio, que funcionà al tercer pis de l’Ajuntament, dintre del negociat d’obres públiques.
Més tard fou instal·lada als locals del Comitè Antifeixista (que era el Convent requisat a les monges de la Consolació) dotant-la d’uns magnífics estudis. L’assassinat del Sr. Òdena i el posterior establiment del front acabaren aquells esforços i il·lusions fins que quinze anys després, en que es posava en servei el primer equip del que avui és l’actual emissora.
És per això que ara, des d’ací, d’aquestes pàgines mos apressem a preparar la celebració del cinquantenari de la nostra ràdio i preguem a tots els tortosins que puguin aportar dades o fotografies d’aquella primera època ens les facin arribar.
LL.M.R.
MIG SEGLE DE LA RÀDIO A TORTOSA,
per Lluís Mestre i Rexach a La Voz del Bajo Ebro (1979)
Si bé en el transcurs de l’any que ara finalitza, es compliran els cinquanta anys que en la nostra ciutat s’establí la primera emissora de radiodifusió, potser ja va ser per finals de 1928 i mitjançant un petit equip transmissor emparat per una llicència EAR de cinquena categoria es transmetia de manera informal avisos, notícies i discos gramofònics. Com aquesta iniciació tingué un funcionament experimental i alternatiu amb setmanes senceres de silenci, preferim establir l’any 1929 com el del començament de la radiodifusió tortosina.
En altres ocasions, hem explicat en aquest mateix setmanari l’ambient d’entusiasme que en aquest sentit hi havia a Tortosa durant la dècada d’aquells fascinants anys vint. Aquell petit transmissor d’algunes desenes de watts prompte vindria a ésser reemplaçat per un de més gran que seria construït pels membres dels llavors tècnicament avançat Ràdio Club de Terrassa sota la direcció del Sr. Matarrodona.
També a la nostra ciutat es constituí un Ràdio Club a fi d’impulsar el funcionament de la naixent emissora que ja tenia assignat l’indicatiu de EAJ 11, és a dir que fou l’ondéssima estació radio-difusora dels país oficialment reconeguda.
Passaré per alt els avatars soferts per l’emissora a aquells anys (que també foren relatats en un anterior article –publicat el 28 d’abril de l’any passat), que acabaren amb l’anul·lació de la concessió i indicatiu oficial, indicatiu que més tard fou atorgat a Reus.
Ens plau reproduir fragments de la premsa de llavors que procurava obtenir el caliu que li feia falta a la nostra ràdio.
(…)
TORTOSA I LA RÀDIO
La finalitat d’una emissora, a Tortosa és d’un profit incalculable. La seva explotació, però, més que en el sentit materialista, s’ha de prendre en el sentit netament moral. És d’estranyar que aquesta ciència, amb els fins educatius que comporta, amb el valor cultural que representa, no s’hagi tingut en compte, com calia, donada l’àmplia extensió comarcal de Tortosa.
A la nostra terra és incalculable el número de caserius que es triben isolats per arreu de les nostres hortes. En aquests llocs, la veu de la cultura probablement no arribaria mai si no fos per mitjà de la radiodifusió. Sense pecar d’exagerats podem dir que la major part dels habitants comarcals fora els de gran nucli de població, són desconeixedors de l’art, la música i les lletres.
Aquesta horta, tan rica i gemada, conreada per veritables artistes de la terra, no rep altra carícia del progrés que la que rebia segles enrere. Per això en havem fet el propòsit prenent-ho com a obligació, d’intensificar i perfeccionar la nostra emissora EAJ 11, per fer arribar als llocs més llunyans, ales valls més fondes, l’autoritzada veu dels nostres prohoms, la dolça melodia de la música, la cadència de les lletres, la valor dels nostres artistes. Les amissions tortosines poden tenir aquest atractiu perquè la nostra terra es creadora de genis.
Tortosa no podia acontentar-se vivint com fins ara isolada de la resta de Catalunya, puix que la seva posició pel que fan referència a la radiodifusió dificulta, per no dir impossibilita, les recepcions. Aquestes tan sols poden fer-se amb aparells d’un cost elevat i encara defectuosament. D’aquí sorgí la idea d’establir una emissora local la qualitat de la qual es manifesta ara que hem parat per un temps les emissions. Fins fa poc hem estat radiant amb un “traste” poc menys que indecent: potència escassa, poca estabilitat i modulació deficient. Malgrat tot, aquestes emissions han estat escoltades per controls de Terol, València, Sevilla, Mahó i Madrid.
Però, el nostre desig va més lluny. Nosaltres volem que tota la comarca tortosina pugui escoltar les nostres audicions amb petits i senzills aparells de galena, d’un cost baix, que faci possible que tot comarcà sigui radiooient i es beneficiï dels avantatges d’aquesta branca del saber.
Per això nosaltres, egoistes, volem captar-nos els radiooients actuals per tal que escoltin les emissions tortosines, Però per això cal donar-li el que es necessita a l’emissora: valor cultural, potència suficient, puresa i estabilitat necessàries. Tot això és fàcil d’aconseguir-ho si es compta amb cabals suficients. Nosaltres hem d’aconseguir-ho amb mitjans escassíssims si bé disposem dels factors que resolen aquests problemes: esperit elevat, ànim i ganes d’aconseguir plenament els nostres desig i propòsit. Tenim més d’espiritualitat que de material. Però Tortosa, per nosaltres, val aquest nostre sacrifici que devotament i sincera li oferim. Quan els espais s’emplenin de tortosinisme, Catalunya sincera sabrà que, si bé a la perifèria, una ciutat, Tortosa, batega amb el seu cor tortosí, però català a la vegada.
RAMÓN ÓDENA
(De “El Matí”)
Ànima d’aquesta campanya de premsa feta als periòdics locals i també a alguns barcelonesos fou el Sr. Ramón Òdena.
A l’estiu de l’any 1936 ja en plena guerra civil el Sr. Òdena posà en funcionament l’estació que fou incautada pel Comitè antifeixista al mateix temps construí una emissora d’ona curta que enllaçava amb la “zona nacional” per transmetre i rebre notícies de caire humanitari.
Aquella emissora local deixà de funcionar a la primavera de l’any 1937 a l’ésser assassinat el Sr. Òdena. Posteriorment, després de l’entrada a Tortosa de les tropes nacionals, les instal·lacions foren incautades i desmuntades pel “Servicio de Recuperación” del Ejército de Levante” que se les emportà amb un camió.
Noves gestions foren iniciades a la dècada dels anys quaranta que culminaren amb la posta en marxa de l’actual ràdio, que tingué també un funcionament anticipat amb diversos motius entre ells La Santa Missió que fou com un entrenament per tots els que portàrem a lloc aquelles emissions encara que entre natros hi havia algun “veterano” de la primera ràdio com el Sr. Ramón Pitart que llavors portava la batuta i feia de “manager” radiofoniste. En aquesta ocasió es va posar també en rodatge l’emissió “Xarrades sense malícia”, a càrrec dels Srs. Josep Ma Vallés (+) i Rodolfo Lamotte, que tants anys es va mantindré en antena i que tan popular i escoltada va resultar.
No volem deixar de mencionar també en aquestes activitats radiofòniques informals dels anys quaranta aquelles emissions artístiques a càrrec d’uns aficionats amb la intervenció del grup de guitarristes locals “Les caderneres del Mas d’Avall”.
Amb la instal·lació d’un equip emissor professional de 500 W de potència, es va iniciar l’etapa estable de la nostra ràdio. Dels primers temps podríem omplir pàgines de contalles pintoresques i xocants, derivades de les emissions de discos dedicats, dels anuncis de pèrdues, de la informació local, etc.
Llavors la ràdio era un poderós talismà que quan s’anunciava la pèrdua d’un objecte feia que fos immediatament trobat. A la reixa dels nostres locals en més d’una ocasió hi foren lligades cavalleries perdudes.
Les coses anaven a més, certes vegades. Recordem que un amic caçador havia perdut un gos per ell molt estimat. Es radià la pèrdua. Al poc rato portaren un gos, després un altres, i un altre fins a onze…! que procuràrem encabir al pati donant-los solta una vegada fou identificat el que interessava. Un d’aquells animalets no volia marxar de cap manera i fou necessari donar-lo a uns hortolans de Remolins (una vegada comprovat que no tenia amo). Però s’escapava i tot sovint hi tornava a les nostres oficines on s’hi ficava amb tota naturalitat. Avorrits, aquells pagesos, ja no el vingueren a buscar més i fou precís “regalar-lo” de nou, Però aquesta vegada el vàrem deixar més lluny, a Camarles. No va servir de res: Al cap d’un parell de dies el teníem rascant la porta-vidriera demanant entrar…
Les notícies locals es nodrien molt sovint de la secció informativa de Tortosa que publicava “Diario Español”. D’allí, una vegada vàrem treure la notícia d’un accident al canal, on morí ofegat un conegut tortosí. La informació –que havia llegit la nostra locutora- no va resultar certa per fortuna. Aquella tarda, però, vàrem tenir una reclamació a les nostres oficines que llavors atenia la mateixa senyoreta locutora: L’interessat traient el cap per la finestreta de la vidriera l’increpà: “Senyoreta, jo sóc lo difunt…”
Durant molts anys vàrem tindre un cos escènic de ràdio teatre dirigit per Rodolfo Lamotte que en un treball a part els en parla en aquest mateix número.
En ocasió de la Fira de Mostres de Tortosa de l’any 1958 foren posats en servei els primers equips de modulació de freqüència. La Fira estava instal·lada als recintes de l’Escola del Treball i Escoles de Ferreries on per primera vegada es feren demostracions de transmissió estereofònica.
Però això vindria més tard. Ara fa un any que vàrem començar les proves d’un modern sistema estereofònic, que va ésser definitivament posat en servei la passada primavera juntament amb el funcionament de programes separats per l’ona mitja i per la F.M., sent aquests últims de contingut quasi exclusivament musical.
Una immediata etapa, preveu el trasllat dels equips emissors al cim de Caro juntament amb les restants emissors de RTVE. També es preveu el futur funcionament d’una altra emissora d’ona mitja que repetirà el primer programa de RNE.
Ràdio Cadena té previstes importants millores en els nostres equips i estudis que esperem veure realitzades molt prompte.
Amb la posta en servei del nostre segon programa radiofònic per F.M. abans esmentat i l’edició d’una medalla commemorativa hem volgut celebrar el cinquantenari de la Ràdio a Tortosa.
No hi ha cap dubte que a lo que s’ha arribat és obra del continuat suport que a la nostra ràdio li han donat tots els tortosins i comarcans de forma continuada i creixent.
Finalment vull dir que crec que la meta que hem assolit també és el fruit de l’equip de professionals que amb entusiasme, ofici, i ganes de fer ràdio, cada dia treballen conjuntats per posar a l’aire les ones tortosines.
Lluís Mestre i Rexach
(Director de Ràdio Tortosa)
Fins aquí la meua contribució a la difusió de la nostra història recent, en el 90è aniversari de la fundació de RÀDIO TORTOSA i el centenari del naixement del seu director, LLUÍS MESTRE I REXACH. Demano disculpes per no haver pogut anomenar per falta d’espai moltes altres figures d’aquells temps que van contribuir a la radiodifusió a les nostres Terres en temps difícils. Esperem poder fer-ho en pròxims escrits. De ben segur que m’he deixat moltes altres notes, referències i anècdotes històriques que contar, la qual cosa si la salut ens ho permet, farem en propers temps.
Parafrasejant a LLUÍS MESTRE I REXACH:
Els tortosins i tortosines tenim un deure de conèixer i enaltir les glòries tortosines i la seua història, com és el cas de RÀDIO TORTOSA I la figura de LLUÍS MESTRE I REXACH. Jo potser soc la que per raons de parentiu més obligada n’estic, si este article pot contribuir-hi, me sentiré plenament satisfeta.
*Núria Menasanch és psicòloga, escriptora i biògrafa de Francesc Mestre i Noè.
Fes el teu comentari