Els bous a l’Ebre, de festa a signe d’identitat?

Les Terres de l’Ebre són terra de bous, no només en el sentit festiu, tan arrelat, sinó també en el sentit estricte del terme. Tal vegada una cosa ha portat l’altra i totes dos són un conjunt. I això ve de lluny; les serres de Paüls i Alfara -singularment les Rases i Montsagre- juntament amb el Delta, han estat tradicionalment indrets de criança de bous braus. 

Ara i abans, són coneguts i populars arreu d’estes terres els noms dels ramaders que han tingut i tenen raberes de bous. Els Fumadó, Mur, Rogelio, Margalef… són els continuadors dels Subirats, Albacar, Príncep, Piñol, Masià, Canício, Painous i d’altres de darreries del segle XIX i principis del XX;  fins i tot en la tercera dècada del dinou hi havia un canonge de la Seu que tenia braus al Port.

D’altra banda, a bona part dels nostres pobles no s’entenen les festes majors sense els bous; el primer que et diu la gent és: aquí som boveros.

Que això ve de lluny ningú ho dubta. Els testimonis que ens han arribat de les darreries del segle XVIII ens parlen de l’afecció als bous i de la seua criança a la zona de l’Ebre. El baró de Maldà, al seu extens dietari denominat Calaix de sastre,  refereix com a l’agost de 1777 es preparava una plaça al costat del convent de Santa Mònica de Barcelona per fer-hi una corrida de novillos, los que se diu vindran de Tortosa. El militar il·lustrat sevillà Francisco Saavedra, que feu estada a Tortosa més o menys per la mateixa època, parla de les concorregudes festes de bous a Amposta. La mateixa situació es pot referir de la primera part del segle XIX. No hi havia celebració, esdeveniment o commemoració sense bous. Mirem si no com van celebrar a Tortosa el jurament com a legítima hereva de Ferran VII de la seua filla la princesa Isabel, futura Isabel II: 

Tortosa taurina

Com en molts altres indrets d’Espanya, a Tortosa, l’any 1848, es va bastir una plaça de bous al barri de Remolins, al lloc conegut com l’Esplanada, avui en dia denominat plaça de la Immaculada. Va ser de les més primerenques de Catalunya. A la plaça de Remolins s’hi van fer tot tipus d’espectacles taurins, corridas, becerradas, novilladas, capeas i d’altres no taurins com circ, concurs de bandes i, com en altres indrets d’Espanya, fins i tot mítings durant la Segona República.

Esta plaça de bous no va sobreviure a la Guerra Civil; durant la mateixa va patir destrosses i, acabada esta, es va decidir no reconstruir-la i aprofitar els materials; fou definitivament enderrocada el 1943. No per això es van deixar de fer bous a Tortosa en determinades festes i ocasions com les de les fires de maig. S’habilitaven places portàtils, com la que s’instal·là a la part posterior de l’estadi l’any 1967.

El tortosí d’adopció Enrique Viñas, autor de 100 años de fútbol en Tortosa,  als seus Recuerdos, ens parla del barri de Ferreries dels anys cinquanta i seixanta i explica com se celebraven les festes de la Marededéu del Carme:

En todos los huertos que había donde ahora está el Ambulatorio, se montaba una auténtica plaza de toros, con un sinfín de festejos con intervención de auténticos “maestros” del barrio. Yo recuerdo una gran corrida de toros en la que el matador era Enrique Llorca y una charlotada con intervención de músicos del barrio y un Don Tancredo, aquel personaje todo de blanco que esperaba estoicamente al toro completamente inmóvil y que éste casi siempre respetaba, que si no recuerdo mal fue “interpretado” por el Sr. Ricardo Puigdefábregues, cobrador de la Hife.

Tortosa, tanmateix, també figura amb un nom propi en els anals de la tauromàquia en la persona del picador Badila. Josep Bayard Cortés (Badila), nascut a Tortosa el 1858, d’ascendència francesa, va ser molt reconegut i aclamat a l’època i considerat un innovador en el seu ofici; tal vegada ha estat un dels picadors més famosos de la història del toreig: va triomfar a Espanya, França i Amèrica i se l’assenyala com a referent en el seu art. 

Els bous, una festa popular

Les places de bous van ser el primer escenari d’espectacles per a masses abans de l’arribada dels estadis de futbol. Eren un negoci important per als seus promotors i el públic hi acudia assíduament. De fet, ben bé es podria dir que l’expansió de la massa ha passat progressivament de les places de bous als estadis. Abans, qualsevol ciutat important -Barcelona, la primera- tenia la seua plaça de bous; ara, totes tenen el seu estadi o complex poliesportiu on el futbol és el rei. 

L’espectacle no només era el que es duia a terme al ruedo, hi havia tot un altre espectacle: el social, especialment centrat en contemplar l’element femení que assistia a la plaça, engalanat amb les seues millors indumentàries; era una ocasió sempre esperada per al lluïment de les belleses de l’època.

Així es demanava en el periòdic  El Valle del Ebro del 14 de maig de 1882:

El miercoles 10 del corriente tuvo lugar en nuestro circo taurino una “encerrona”, por los Sres. Socios del “Círculo de Tortosa”, en la que se lidiaron ocho vacas, siendo banderilleada y muerta á estoque una de ellas por uno de los jóvenes aficionados… Mucho nos alegraríamos que de nuevo se animaran los jóvenes de nuestra ciudad y nos presentarán alguna corrida como la que hace algunos años se dió, matándose algunas de las reses, porque ya que no tenemos círculo de ilustración en Tortosa, tengamos cuando menos algun punto donde pueda reunirse la sociedad tortosina y luzcan sus galas las bellas paisanas nuestras, que no tienen un círculo donde poder lucir sus gracias.

Més expressiu encara és l’autor de la crònica de la corrida del 3 de setembre de 1906, el director de la revista taurina La Fiesta Nacional, editada a Barcelona, Arturo Llorens, que sembla més una crònica de societat que una crítica taurina. Llorens denominava encomiàsticament a Tortosa la capital de la Andalucía catalana i pregonava les belleses tortosines.

La linda placita tortosina, llena hasta los topes presentaba bellísimo aspecto; … el tendido de sol, repleto de campesinos luciendo el original traje de la tierra y la vista de los palcos atestados de bellezas ultrasuperiores, ofrecía un cuadro de vigorosas pincelados, de encantadores conjuntos.

Allí estaban luciendo vistosas “toilettes” y prendidas sus lindas cabecitas de airosas mantillas y las olientes flores, las hermosas señoritas Heliodora Llorens, Juanita Font, Paquita Llasat, las señoritas Cruells, Tallada, Rodríguez, Nicolau, Anchorena, Marquesas de Bellet y de Oriol, Díaz y tantas otras que constituían un museo viviente de inacabables muestras de belleza sin par.

Com podem llegir, el cronista fa una relació detallada de gairebé la majoria dels cognoms de la bona societat tortosina de l’època. L’autor reblava encara més la seua admiració afegint:

Perdonen, pues, los benévolos aficionados que pasen los ojos por estas líneas, si no acierto á exponer con certeza cuanto pasó en el ruedo, pues confieso sin rebozo, que más se posaban mis miradas en tan lindos rostros, que en el diminuto redondel.

La revista barcelonina fins i tot tenia un corresponsal a la ciutat, Ramon Bel, que enviava cròniques de totes les festes taurines que s’hi feien. No era l’única publicació taurina que donava compte d’estos esdeveniments, n’hi havia d’altres, com Sol y Sombra i La Lidia, totes dos de Madrid, que també parlaven de la plaça tortosina.

Una pel·lícula de bous

Episodi excepcional, dins de la història de la plaça de bous tortosina, seria el rodatge d’una pel·lícula anomenada Los amores de Paquena. La notícia del rodatge la va trobar el malaguanyat amic Lluís Montagut al Diario de Tortosa de 1915. La Paquena, segons la premsa, era una famosa ballarina del ballet Imperial de Sant Petersburg, que a causa de la Guerra Mundial actuava al Saló Doré de Barcelona. Com cal suposar, la premsa tortosina va reportar l’excepcionalitat de l’esdeveniment, però també s’hi van fer eco els diaris de Tarragona i Barcelona, entre ells La Vanguardia. 

La referida obra Toreros d’hivern era una comèdia d’Antoni Ferrer i Codina, publicada el 1914, en la qual se basava la pel·lícula.  

La filmació de la novillada es va fer el 12 d’agost i va despertar la màxima expectació entre la població, així ho ressenya el Diario de Tortosa:

La casa productora Hispano Film era una de les més importants del moment i tenia la seua seu a Barcelona. Malauradament, la seua pel·lícula no s’ha conservat -la majoria dels films d’aquells anys han desaparegut- en cas contrari ara disposaríem d’un valuós i primerenc testimoni fílmic de la ciutat i la plaça de bous d’aquella època.

La massa pren la paraula

En els espectacles de masses, en determinades situacions, la multitud pren el protagonisme. És un fet repetit des de l’antiguitat fins als nostres dies. La massa de cop s’enfurisma i esclata la violència. No falten exemples abans i ara. El motiu ens pot semblar trivial, fins i tot anecdòtic, però darrere la dinàmica descontrolada de la multitud batega sempre un malestar. La tensió social, pels motius que sigue, sempre es troba latent al sí de la societat; gairebé podríem dir que és inherent a la mateixa i de vegades una guspira qualsevol la desborda.

El motí de la plaça de bous, així titula el diari gonzalista La Verdad, que no sempre feia honor al seu nom, el que va passar al cosso tortosí el dia 11 de setembre de 1881. La culpa, segons el diari, era del govern municipal del moment. No manaven els conservadors de Teodoro González, manaven els altres, els liberals-fusionistes. La plaça, de titularitat municipal, havia estat arrendada a alguns regidors de l’equip de govern, els quals en el seu afany de lucrar-se, sempre segons La Verdad, havien presentat espectacles taurins de poca qualitat. La gent, el públic, es trobava ja descontent per l’espectacle del 14 d’agost, i en veure que se repetia la situació va protestar aïradament. La cosa va degenerar i poc va faltar per a que perperís la plaça a mans dels amotinats que li volien calar foc.

El corresponsal que des de Tortosa explica, com a testimoni presencial, el mateix fet al periòdic El Comercio de Valencia, no parla de motí sinó d’escàndol. Tampoc fa menció de l’Ajuntament i es limita a descriure la successió dels fets que degeneren en daltabaix, fins que les intervencions de l’alcalde, primer, del comandant militar i d’un piquet de la Guàrdia Civil, sufoquen la protesta. Ara, el que descriu no ens resultarà sorprenent; conta que van ploure al rotlle de la plaça les cadires, les baranes de ferro de la mateixa, la contrabarrera i altres elements llancívols. No era la primera vegada, ni seria l’última, que la ràbia dels espectadors per un bou massa mansoi o una feina deslluïda acabava en llançament de pedres i fustes com a inequívoca senyal de malcontentament.

L’altra cara de la festa

En aquells anys en què semblava que la denominada Fiesta Nacional era la festa hispànica per antonomàsia, molta gent la qüestionava. La festa tenia bastants detractors des de sempre, començant al segle XVI pel papa Píus V, que va amenaçar, infructuosament, amb l’excomunicació als que participessin a l’espectacle, i continuant pels il·lustrats del XVIII, Jovellanos al capdavant, excepte l’il·lustrat català més important, Antoni de Capmany i Montpalau, que els defensava. L’escriptor León de Arroyal, recordant el panem et circenses romà, va escriure a darreries del XVIII un opuscle crític conegut com Pan y toros, l’antecedent del pan y futbol del segle XX i del que va del XXI. 

A principis del XX, un altre escriptor, Eugenio Noel, que tal vegada ha estat el més aferrissat autor antitaurí de l’època, va publicar precisament a Tortosa el seu llibre emblemàtic contra l’espectacle dels bous. Cornúpetos y bestiarios, que així es titula el llibre, va ser editat per la Casa Editorial Monclús ,propietat de Josep Monclús Balagué, republicà i seguidor de Marcel·lí Domingo. Era una editorial de lo que llavors es qualificava com a revolucionària, que editava els llibres de Domingo, d’anarquistes, feministes/sufragistes, socialistes i republicans. 

Tenim constància de la presència d’Eugenio Noel a l’Aldea, precisament a una correguda de braus duta a terme a la localitat, perquè l’escriptor, malgrat la seua notòria fama com a crític dels bous, no dubtava en arriscar-se per documentar els seus escrits contra la Fiesta. El que és encara millor, el testimoni és fotogràfic, la qual cosa demostra la popularitat del nostre autor. L’escena, com indica el peu de la fotografia, es desenvolupa al pati de l’ermita de la Marededéu de l’Aldea. 

En el pròleg al seu llibre Cornúpetos y bestiarios, Noel transcendeix el sentit de la festa a la manifestació d’un tret del caràcter nacional del qual ell abomina, per afirmar:

Sembla que no ho va aconseguir.

Tot plegat i resumint: nihil novum sub sole, la vella i antiquíssima dita de la Bíblia segueix tenint vigència. Tal vegada, al cap de la correguda, a alguns tot això no els farà patxoca i potser a altres sí, en definitiva, amics meus, agafeu-ho com més us agrade.

*ROC SALVADÓ POY és historiador.