La repetició electoral arriba a les portes d’una nova crisi econòmica i amb Catalunya a l’epicentre de la campanya. Unes eleccions que no resoldran el bloqueig que viu l’Estat espanyol, sinó que són una fugida cap a endavant per a no afrontar políticament la qüestió catalana.
Un 10-N que reconfigurarà el sistema de partits espanyol i que serà una oportunitat per a mesurar les forces de l’independentisme després de la sentència del Procés en unes generals on, per primer cop, la CUP es presentarà. Forçar la repetició electoral va ser un error del president en funcions –Pedro Sánchez– que, amb la seva irresponsabilitat de no acceptar governar amb UP i amb el seu menyspreu a la majoria de la moció de censura que el va fer president, ha obert la porta a l’ascens de la dreta i de l’extrema dreta. En aquest sentit, la majoria d’enquestes –excepte el CIS previ a la sentència– apunten a un estancament o, fins i tot, a una davallada dels socialistes, i a un alça significativa del PP. El govern de Sánchez s’ha sumat a la dialèctica incendiària envers Catalunya i fia la seva victòria a una exhumació del dictador Franco que més que un acte de reparació a les víctimes del franquisme ha estat un nou funeral d’Estat.

Després de setmanes de mobilitzacions massives –amb aldarulls inclosos i violència policial– l’Estat intenta convertir la qüestió catalana en un problema d’ordre públic, una estratègia pensada per a no resoldre políticament el conflicte i que es suma a la deriva conservadora d’un govern que no entén que una majoria de la població catalana continuarà tossudament alçada. En aquest sentit, el govern socialista lloa una repressió judicial i policial qualificada de vulneració de drets civils i polítics pel centre Irídia per la defensa dels drets humans, amenaça a Bèlgica per si tomba l’euroordre contra Puigdemont –en un clar exemple de nul respecte a la separació de poders–, ataca l’acció exterior de la Generalitat i nega el diàleg i la negociació. Quan les propostes, els arguments i els fets dels socialistes són una còpia del programa conservador és lògic que la ciutadania acabi votant a l’original. Amb aquest context, si el PSOE torna a ser la força més votada i continua mantenint el veto a Unides Podem i a les forces sobiranistes d’arreu de l’Estat, el seu gir a la dreta només podrà significar la preparació del terreny per a abraçar el suport del PP per a la investidura o per a la conformació d’una gran coalició amb la defensa de la unitat d’Espanya com a bandera.
El 10-N arriba amb el govern espanyol en funcions, amb un govern català partit per la meitat, amb els partits polítics en campanya permanent i amb els carrers incendiats contra la repressió, defensant les llibertats i reclamant exercir l’autodeterminació: una tempesta perfecta en un context d’incertesa econòmica i política de la que dependrà la governabilitat.
*JESÚS GELLIDA és politòleg i investigador social.
Fes el teu comentari