Barcelona, 1991, un any abans de convertir-se en ciutat olímpica. Els 6 d’octubre d’aquell any van assassinar brutalment Sònia, una dona transsexual que a la que van matar precisament per aquest motiu, ser persona trans. La família d’aquesta dona va viure un triple calvari: l’assassinat d’una persona estimada, no saber fins mesos més tard qui eren els culpables, i el tractament dels mitjans de comunicació.
Sònia, només ‘un travesti’ per molts mitjans
“Un travesti”, “un jove transsexual” o utilitzar el nom de naixement i no el de Sònia són alguns dels clars signes que avui dia, espero, ens provocarien terror escoltar en mitjans de comunicació democràtics1. Doncs aquest terror i aquest dolor el van viure també els membres del col·lectiu LGTBI que van veure a la premsa com es parlava de manera insultant d’una mort que clarament era un avís per al col·lectiu. Els ‘skins’ amenaçaven la ciutat i volien acabar amb totes les llibertats de les persones.
La revista Libs va treure uns anys enrere, el 1978, 13 anys abans, una entrevista amb diferents dones trans, una d’elles molt coneguda mediàticament, Bibiana Fernández2. De fet, aquella entrevista deia que era una conversa amb “quatre travestis” sense prejudicis, però d’aquests n’hi havia molts, començant pel mateix titular. En aquest reportatge també es poden llegir frases com “quatre travestis en una taula (que no llit) rodona”, “persones que van pel món sorprenent amb el seu misteri per a qui no el coneguin”.
És evident que jutjar el passat amb ulls del present tampoc és del tot just. Però recordar el passat per no reproduir-lo en el present és just i, a més, necessari. Així i tot, el passat més recent, només una dècada enrere, també ens deixa exemples vergonyosos del tractament dels mitjans de comunicació sobre qüestions LGTBI.
Cristina, assassinada, oblidada i no respectada
Posem una mica de context social abans. A Espanya, el terme “homosexualitat” apareix per primera vegada, en l’àmbit jurídic, en la coneguda “Ley de Vagos y Maleantes (Llei de 15 de juliol de 1954), que modificava la legislació homònima del 4 d’agost de 1939. Concretament, es modificaven els articles segon i sisè, amb la finalitat d’incloure el col·lectiu homosexual en una sèrie de mesures dirigides a “corregir subjectes caiguts al més baix nivell moral”. Aquesta llei, impulsada pel franquisme, implicava que els qui fossin jutjats per la mateixa havien de ser reclosos en centres de treball i, en cas de ser homosexuals, havien de ser, a més, aïllats i controlats.
El 1970, encara sota la dictadura franquista, la llei va passar a denominar-se Llei 16/1970, de 4 d’agost, sobre perillositat i rehabilitació social, amb la finalitat de “defensar la societat de determinades conductes individuals”. Aquesta normativa va comportar la creació de centres especialitzats i amb reforços en matèria de seguretat per a les persones “que realitzessin actes d’homosexualitat o de prostitució”. A més, aquestes persones eren declarades com a perilloses. No va ser fins a 1978, després de la mort del dictador Francisco Franco i la instauració de la democràcia, que es va substituir aquesta legislació amb la Llei 77/197812. Després de 24 anys, l’homosexualitat va ser despenalitzada formalment.
Tot i que la legislació semblava que començava a ser més favorable, la realitat era, i és, que els mitjans de comunicació no propiciaven espais idonis. Seguim amb el tema del tractament dels assassinats a persones trans. Doncs bé, ara ens traslladem a l’any 2009, només quatre anys després de l’aprovació del matrimoni homosexual a Espanya. Va ser el primer trimestre de l’any quan Cristina va aparèixer calcinada. Un any després del seu assassinat, no es coneixia res nou del seu cas, però el diari Levante va publicar un article on es referia a Cristina amb el seu nom de naixement i a més no dubtava a descriure-la d’aquesta manera: “Una transsexual encara a cavall de la depilació i l’hormonació”3. Però espereu, que l’article encara continua: “Es dedicava a la prostitució sota la màscara de nom Cristina”. Ni les dones es defineixen per la quantitat de pèl al cos ni les persones trans utilitzen màscares amb cap nom, són el que diuen sentir-se.
Morir al crit de “maricón”
I de 2009, a 2021. Recordar que gairebé una quarta part dels delictes d’agressions són per motius d’odi per identitat sexual i orientació. I això que no es denuncien totes les agressions, només un 16% dels casos4. Samuel és una de les víctimes més recents de la notòria homofòbia que avui dia encara tenim en la nostra societat5. En aquest cas, en general, els mitjans de comunicació van qüestionar que fos un assassinat homòfob, posant en dubte la víctima. Més enllà de la motivació del crim, és a dir, si el van assassinar o no pel fet de ser una persona homosexual, és evident que matar-lo al crit de “maricón” el converteix en un assassinat homòfob. Perquè es miri com es miri, aquí hi ha, o hi hauria d’haver, un delicte d’odi. Perquè si fos una persona heterosexual, no el matarien a cops dient-li “heterazo”. De fet, una de les amigues dels agressors va justificar que l’assassinat no era homòfob perquè li van dir “maricón”, com li haguessin pogut dir “gordo de mierda” en el cas que aquesta persona hagués sigut grassa6. La motivació era clarament homòfoba perquè un dels mateixos agressors va dir a la seva parella “Puto maricón, si era un maricón de mierda. Quién le mandaba al puto maricón meterse en eso”, hores després del seu assasinat7.
El paper dels mitjans
L’altre dia algú va qüestionar el meu rigor periodístic al parlar d’una agressió homòfoba a una discoteca de Deltebre. Això va venir per jo condemnar públicament l’agressió amb una clara motivació homòfoba aquella nit de Sant Joan. De fet, els cossos policials estan investigant la causa d’aquella agressió. Més enllà de si l’atac cap aquestes persones va començar pel simple fet de ser del col·lectiu LGTBI, si mentre els estan apallissant els criden “maricons”, només això ja ho converteix en una agressió homòfoba. Així de contundent. A ple segle XXI no podem permetre que ni l’orientació sexual, ni la identitat sexual, ni el color de pell puguin ser motiu de discriminació de cap de les maneres. I tot i que jo no sé si tinc rigor periodístic, o no (no sóc ningú per autojutjar-me), el que tinc clar que el meu paper com a periodista és recriminar i assenyalar tot allò que sigui antidemocràtic i que estigui en contra dels drets humans. Perquè, per mi, un professional de la comunicació és responsable directe de la visió que generem a la societat i cal que ens abanderem de tots aquests valors, com a principal eina de difusió democràtica de la societat.
El desconeixement a l’hora de tractar temes, que potser no coneixem del tot, no és motiu suficient per no tractar els temes mediàticament com es mereixen. Imparcialitat no implica manca de contundència a l’hora de treballar. El desconeixement sobre com tractar una qüestió es pot resoldre perfectament buscant. Cal seguir les recomanacions que el Col·legi de Periodistes fa, per exemple, a Catalunya8.
Referències:
1 Trujillo, 2022. Sonia Rescalvo, 30 años del considerado primer delito de odio LGTBI. [en línia] Newtral. Disponible a: https://www.newtral.es/sonia-rescalvo-asesinato-30-anos-delito-odio-lgtbi/20211006/
2 Rubio, M., 2022. L’assassinat de Sonia Rescalvo: 30 anys d’oblit i de transfòbia. [en línia] Crític. Disponible a: https://www.elcritic.cat/investigacio/lassassinat-de-sonia-rescalvo-trenta-anys-doblit-i-transfobia-104463
3 Valencia, T., 2022. El asesinato de Cristina, sin culpables. [en línia] Levante-EMV. Disponible a: https://www.levante-emv.com/sucesos/2010/10/17/asesinato-cristina-culpables-13113700.html
4 Casas, C., 2022. Creednos. [en línia] El Salto Diario. Disponible a: https://www.elsaltodiario.com/opinion/christo-casas-tratamiento-mediatico-caso-samuel-creednos
5 EP, 2022. Dos menores detenidos por el crimen de Samuel. [en línia] www.20minutos.es – Últimas Noticias. Disponible a: https://www.20minutos.es/videos/gente/4759253-dos-menores-detenidos-por-el-crimen-de-samuel/
6 García, C., 2022. Una amiga de los agresores de Samuel: “No fue un crimen homófobo, si fuera gordo le habrían dicho ‘gordo de mierda'”. [en línia] 20 Minutos. Disponible a: https://www.20minutos.es/noticia/4759447/0/la-amiga-de-los-agresores-de-samuel-no-fue-u n-crimen-homofobo-llega-a-ser-gordo-y-le-dirian-tu-gordo-de-mierda/
7 Obelleiro, P., 2022. Uno de los principales agresores de Samuel Luiz justificó el linchamiento: “Puto maricón, si era un maricón de mierda”. [en línia] ElDiario.es. Disponible a: https://www.eldiario.es/galicia/principales-agresores-samuel-luiz-justifico-linchamiento-puto-maricon-si-maricon-mierda_1_8218778.html
8 Periodistes, 2022. Recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI als mitjans audiovisuals | Col·legi de Periodistes de Catalunya. [en línia] Periodistes.cat. Disponible a: https://www.periodistes.cat/actualitat/noticies/recomanacions-sobre-el-tractament-de-les-persones-lgbti-als-mitjans-audiovisuals
Fes el teu comentari