La Caramella, el primer abastament de Tortosa: aigua del Port al centre de la ciutat (I)

A un pis d’estudiants pregunto a un d’ells si han reparat el termo de l’aigua. “Termo?”, em respon. Li dono més pistes: “Si, el calentador… Ja funciona?”. No sap de quina cosa li parlo, mai s’ha plantejat per què hi ha aigua calenta a una aixeta i molt menys d’on surt l’aigua que beu. Pensant amb aquest desconeixement del jove em pregunto des de quan a Tortosa hi ha aigua corrent (dir-ho així ja és antiquat). Així que ara us parlo del primer abastament de xarxa fet a Tortosa. Curiosament prové del terme de Roquetes. Es tracta de la Sociedad de Aguas Potables de la Caramella, fundada el 1871 i que encara avui funciona.

Comencem: Som al 1869 i l’any anterior hi ha hagut la Revolució que coneixem com la Gloriosa en un intent d’establir una autèntica democràcia¹. Fa poc que ha arribat el ferrocarril a la ciutat; s’ha estrenat  l’enllumenat públic amb gas; s’han tombat alguns trams de muralla… Tot plegat és un desig de modernitat i de progrés, però… com s’abasteix d’aigua la ciutat en aquells temps? Ho fa d’una forma antiquada, com mil anys abans: amb cisternes d’aigua de pluja; o qui pot ho fa amb el seu propi pou; o també amb els pous ubicats en algunes places, sempre amb poal i corriola, o al riu.

Les dones i els nens fan la tasca d’anar a buscar aigua amb càntirs a les fonts naturals de la ciutat: la del Rastre, la del Cèlio, la del Pare Bruno, la d’Orleans… També van al riu. En aquest cas l’aigua ha de reposar a la gerra un temps abans de ser consumida perquè l’Ebre porta sediments. També es compra aigua als aiguaders que van pels carrers amb carro i matxo, en càntirs o en botes de fusta. Tot plegat, amb precarietat, poca quantitat i discutible qualitat. 

El progrés tecnològic, la salut pública, l’ordenació urbana… són els signes polítics d’aquell temps i per això l’Ajuntament de Tortosa convoca un concurs el 1869 per la concessió de l’abastament d’aigua. De les tres propostes presentades, la guanyadora és la d’un fotògraf francès establert a la ciutat: Claudio Leon de Marlé. Vol captar aigua a la falda del Mont Caro, al barranc de La Caramella, i portar-la a Roquetes i Tortosa.

La Caramella, coneixeu el paratge? És un lloc  preciós, generacions de gent ebrenca han anat allà d’excursió. L’Ateneu a principis de segle XX hi anava, els militars del Quarter de Sant Francesc també, els grups escolta i les joventuts franquistes també.

La proposta guanyadora de Claudio Leon vol fer la captació amb assuts al barranc. L’aigua discorrerà pel seu propi pes per una conducció d’uns deu quilòmetres. No demana cap aportació del municipi, ofereix boques d’aigua per a incendis i també promet la construcció de dues fonts monumentals. L’any següent, el Ministerio de Fomento li atorga una concessió² a perpetuïtat de 6,25 litres per segon per abastir Tortosa i també Roquetes. 

A Leon li calen diners i busca inversors. Troba Jules Carvallo Carrión³, un enginyer francès establert a la Ràpita que ha treballat al Canal de Navegació de l’Ebre, amb contactes i obres a França, Portugal i Itàlia. Carvallo redacta el projecte definitiu, dirigeix les obres i alhora és el principal capitalista de la nova Sociedad de Aguas Potables de La Caramella.

Després de molts entrebancs -i pagant 12.500 pessetes de l’època a la companyia del ferrocarril- Carvallo pot passar la canonada de la Caramella sobre el riu. Ho fa per l’únic pont estable que hi ha llavors a la ciutat: el del tren. L’altre pont que hi ha és mòbil, sobre barques.

El 1871 comença la distribució d’aigua de la Caramella per la Raval de Cristo, la Raval de Sant Vicent (Ferreries) i el nucli urbà de Tortosa. En algun cas s’abasteix fins el cinquè pis dels edificis. També hi ha fonts per a ús públic i puestos de venta a les plantes baixes. L’aigua de la Caramella -neta, cristal·lina, saludable-  volta per la ciutat. Tindre Caramella a un pis és un valor afegit per a vendre o llogar. Pel carrer hi ha compra-venda de càntirs i contractacions de litres diaris. La ciutat ja disposa d’una xarxa d’abastament d’aigua potable. 

Aviat hi haurà desavinences entre els socis. Carvallo acusa Leon d’haver venut contractes pel seu compte i d’haver-se embutxacat diners mentre ell és absent de la ciutat dirigint altres obres. Els comptes no quadren. Leon fuig de Tortosa i abandona a Carvallo a la seva sort davant dels creditors i dels socis fundadors, alguns d’ells són membres de l’oligarquia tortosina: Joaquim Piñol, Joan Cachot, Marquès de Bellet, Comtesa de Cimitier, Marquès de la Roca, Manuel Maria de Córdoba, Marquès d’Alós, Comte de la Torre de l’Espanyol, etc.

Encara hi ha més problemes: a la darrera Guerra Carlina (1872-1876), els carlins liderats per Piñol, “Panera”, desarmen al guarda de la finca de la Caramella⁴ i provoquen danys a la captació i la conducció. Es suspèn el servei fins al setembre de 1875. Poc després el sector més influent i reaccionari de la ciutat demana al Ministerio de Fomento que caduqui la concessió de Claudio Leon per haver incomplit amb el subministrament. L’Ajuntament demana ser titular de la concessió, però finalment desisteix. Carvallo lluita per demostrar la culpabilitat de Leon fins que el 1882 hi ha una sentència arbitral que l’afavoreix. Quan es subhasta la part de Leon, ell mateix la compra. 

A la ciutat periòdicament hi ha un cicle de fake news sobre la qualitat de la Caramella. Es diu que l’aigua està enverinada, o que hi ha cadàvers d’animals o persones ofegades a les basses de la captació, o que els seu consum és perillós perquè el còlera fa estralls. El 1888, Carvallo avisa irònicament per la premsa⁵ que viatja a París amb motiu de l’Exposició Universal i per això no podrà contestar tots els atacs personals que rep fins que torni.

El còlera: omnipresent a l’Ebre. A l’epidèmia de 1885 l’Ajuntament prohibeix usar aigua de l’Ebre o de les sèquies de la Vallcervera que arriben a els Reguers i Jesús. La Caramella sí que es pot consumir perquè l’aigua va encanonada. Carvallo dona càntirs gratis per a Jesús, Roquetes, l’Hospital, els Quarters, etc. Hi ha casos de venda de càntirs falsos de la Caramella. L’alcaldia encarrega al “joven doctor Sabaté” -definició de la premsa local- analítiques diàries de l’aigua d’abastament⁶. A l’epidèmia del 1890 es prohibeix prendre aigua del riu i es retiren els poals i les cordes dels pous de les places. La Caramella torna a donar càntirs a la població. A la de 1893 Carvallo –que ja té la propietat total de la Societat- facilita càntirs gratuïts a la ciutat i també ho fa a les del 1911 i 1914. L’Ajuntament també vigila l’aigua per la fabricació del gel, les gasoses i les begudes carbòniques. 

Ja hem tombat de segle. El 1901 fa trenta anys que la Caramella abasta la ciutat en una curiosa  relació amor-odi. El proper article us parlaré dels següents 121 anys de La Caramella a Tortosa. Ara m’agradaria explicar-li al jove del pis compartit com es fa l’aigua calenta i, sobretot, d’on ve la que surt de l’aixeta.  Fins la setmana vinent.  

*FERNANDO JAIME SOLER.

Agraïments:

Núria Accensi, Pepita Sánchez, Joan Ramirez, Joan Pardo, Wenceslao Puerto, Mael Borrás.

Notes:

1. La Constitució de 1869 vol ser revolucionària i disposa un ampli ventall de nous drets: llibertat de cultes, d’ensenyament, d’associació, de sufragi universal, etc.
2. R.O. de Fomento de 16/12/1870. La concessió és a perpetuïtat, això avui és impensable; amb llibertat de tarifes, sense declaració d’Utilitat Pública ni subvenció, i amb dret de lliure alienació. 
3. Jules Carvallo i els seus descendents mereixen un capítol a banda per la seva activitat i empreses al Delta de l’Ebre, València, Andalusia, etc.
4. El Gobierno. Madrid, 12/01/1873.
5. Diario de Tortosa, 26/9/1888.
6. La Verdad. Tortosa, 18/7/1885

Bibliografia:

-FABREGAT GALCERÀ, EMETERI (2009). “Jules Carvalho” a “Ebrencs del segle XIX”. Coord.Núria Gil Durán. Ed.Publicacions URV.

-GIL AGNÉ, MARIANO (2011). Associació de Veïns La Ravaleta: història i entorn. Edita: AAVV La Ravaleta.

-PROPIETARIOS DE LAS AGUAS DE LA CARAMELLA (1929). El asunto de las aguas de la Caramella. Imprenta Heraldo de Tortosa.