El còmic, i més concretament la novel·la gràfica, ha esdevingut un mitjà de referència per difondre la memòria històrica. Al nostre país, cada vegada desperten més interès els còmics que ens descobreixen històries humanes de la Segona República, de la Guerra Civil o de la dictadura i la repressió franquista. Durant l’etapa política de la Transició i els primers anys de la democràcia, el cinema va ser el primer encarregat de fer aquest paper, de vegades amb una propensió maniqueista que va provocar un cert cansament entre els espectadors. ‘Una altra pel·lícula sobre la Guerra Civil!”, deien alguns per criticar la proliferació de films sobre el tema. Però la realitat és que hem d’agrair que va ser sobretot el cinema qui va fer una primera revisió democràtica del que havia sigut la Guerra Civil i la dictadura, després de quatre dècades de propaganda, adoctrinament i censura franquista. Ara més que mai, l’aposta per la memòria històrica s’està fent des del còmic.
Perquè és un fet que ara la memòria històrica ha desembarcat amb força en el món del còmic, i que cada vegada són més les editorials que aposten pel tema, tant a l’Estat espanyol com en el panorama internacional. D’entrada, això no hagués sigut possible sense el boom del còmic adult a Espanya, d’on van sortir autors com Carlos Giménez i les seues obres ‘Paracuellos’ i ‘Los profesionales’, així com d’altres com Sento, de la nova escola valenciana. Però sens dubte, va influir-hi molt l’èxit mundial de ‘Maus’, la memorable novel·la gràfica del nord-americà Art Spiegelman sobre l’Holocaust, que va obtenir el primer premi Pulitzer atorgat a un còmic. Així, les editorials ja no tenen por de publicar còmics de memòria històrica, i fins i tot hi veuen la possibilitat de guanyar-hi diners. Un altre èxit internacional va ser ‘Persépolis’, l’autobiografia de l’autora iraní Marjane Satrapi, sobre la seua infantesa durant la revolució islàmica i la seua arribada a Europa, ja com una dona adulta.
Però a més d’aquestes obres, també destacaríem la monumental ‘Érase una fez en Francia’, de Fabien Nury i Sylvain Vallée, sobre la història de Joseph Joanovici, un jueu ferraller que esdevé milionari, col·laboracionista amb els nazis i alhora membre actiu de la Resistència a la França ocupada durant la Segona Guerra Mundial. Un altre autor francès que ha treballat la memòria històrica, des d’un format més proper al periodisme documental, és Étienne Davodeau, amb l’obra ‘La mala gente’, premi de la Crítica i del Públic al festival d’Angulema del 2006. Davodeau hi reconstrueix la infantesa i la joventut dels seus pares, centrant-se sobretot en la seua militància sindical als Mauges, una regió catòlica de l’oest de França on comença a desenvolupar-se una certa indústria i un incipient moviment obrer sota el paraigües dels capellans més progressistes. Per tant, ‘La mala gente’ és també el repàs a la història de la França de províncies, des de la postguerra, als anys cinquanta, fins a la victòria dels socialistes de Mitterrand.
A banda, també el manga ens ha deixat obres mestres del còmic de memòria històrica, com ara ‘Pies descalzos: una historia de Hiroshima’, de Keiji Nakazawa. També ens va agradar molt ‘Autobiografía’, de Shigeru Mizuki, en què l’autor explica la seua infantesa i també com va aconseguir convertir-se en un dels autors més admirats al Japó, tot i perdre un braç a la Segona Guerra Mundial. Una obra que inevitablement hem recordat fa poc en llegir ‘La fortaleza de papel’, d’Osamu Tezuka, l’anomenat Déu del Manga. A ‘La fortaleza de papel’, l’autor d’Astroboy també ens explica en primera persona els desastres de la guerra i els maltractaments que va patir a l’exèrcit japonès després de la seua lleva forçosa, quan era només un ‘biberó’ de 16 anys.
Tot plegat ens demostra que les vinyetes, les històrietes, la novel·la gràfica, són un mitjà molt poderós per difondre la història i la memòria democràtica. També ha passat a casa nostra, amb grans èxits editorials com ara ‘Los surcos del azar’, del valencià Paco Roca. En aquesta novel·la gràfica, publicada el 2013, l’autor d”Arrugas’ aprofita els records de Miguel Ruiz, un republicà exiliat a França, per reconstruir la hisòria de la 9a Companyia Blindada. I és que La Nueve va ser una mítica divisió de l’exèrcit de la França Lliure durant la Segona Guerra Mundial, formada per republicans espanyols, i que encapçalava la columna que va participar en l’alliberament de París. Sense haver llegit ‘Los surcos del azar’, en què un alter ego de Paco Roca entrevista Ruiz, és impossible entendre la capbussada emocional que suposa per a l’autor una obra més recent, i molt més personal, com ‘Regreso al Edén’, el seu viatge familiar a la València de la postguerra, en què recupera la memòria de la seua mare.
Com déiem, també és valencià Vicent Josep Llobell Bisbal, més conegut com Sento. El 2013 va guanyar el premi internacional FNAC-Sins entido de novel·la gràfica amb ‘Un médico novato’, primera part d’una trilogia basada en les memòries del seu sogre, el doctor Pablo Uriel, durant la Guerra Civil. Aquest primer volum i els dos següents, ‘Atrapado en Belchite’ i ‘Vencedor i vencido’, estan agrupats en el volum integral ‘Doctor Uriel’, una veritable obra mestra del còmic espanyol. Uriel es va llicenciar el 1936 a Saragossa, i mentre feia una substitució d’estiu com a metge rural es va produir el cop d’estat feixista del 18 de juliol. Tot seguit, és cridat a files per fer el servei militar, però com que Saragossa es troba en zona nacional, Uriel acaba a la presó per ser sospitós de republicà, ja que a la universitat havia sigut del sindicat d’estudiants. Finalment aconsegueix sortir de la presó (no tenen la mateixa sort els seus germans, un dels quals és afusellat), i decideix marxar al front com a metge perquè creu que allà estarà més segur que a Saragossa. El problema és que l’envien a Belchite, en plena ofensiva republicana, i quan cau la població és enviat a una presó republicana a València.
I també és monumental tot el que ha fet l’asturià Alfonso Zapico amb ‘La balada del norte’, amb gairbé milt pàgines del millor còmic recent al nostre país. L’any 2008 ja havia fet una incursió molt notable a la memòria històrica amb ‘Café Budapest’, però va ser el 2015 quan va publicar el primer dels quatre volums de ‘La balada del norte’, una novel·la gràfica sobre la Revolució d’Astúries del 1934. La història comença quan el periodista i editor Tristán Valdivia abandona Madrid per tornar al nord. Allà l’espera el seu pare, el marquès de Montecorvo, en un temps difícils per al país, immers en les convulsions de la Segona República.
Per fer-se una idea panoràmica, però sobretot per entendre tot aquest context històric, és molt recomanable llegir el còmic ‘La Guerra Civil Española’, de l’anglès Paul Preston i l’andalús José Pablo García. Els mateixos autors són els responsables de la novel·la gràfica ‘La mort de Guernica’, al voltant del bombardeig de la Legió Còndor sobre la població basca, que vam llegir tot seguit. De la mateixa manera, un altre hispanista reconegut, l’irlandès Ian Gibson, és el responsable del guió de la magnífica ‘Ligero de equipaje. Vida de Antonio Machado’, amb dibuix del madrileny Quique Palomo. Els mateixos autors van firmar ‘Vida y muerte de Federico García Lorca’, i més recentment també han publicat ‘Cuatro poetas en guerra’, en què expliquen com la Guerra Civil va marcar les vides de Federico García Lorca, Antonio Machado, Miguel Hernández i Juan Ramón Jiménez. A banda, si us quedeu amb més ganes de Lorca, també recomanem ‘Lorca, un poeta en Nueva York’, del valencià Carles Esquembre. Finalment, els anys de la Generació del 27 i els neguits de la Segona República també queden molt ben reflectits a ‘Buñuel en el laberinto de las tortugas’, de l’extremeny Fermín Solís.
Més intimistes són les propostes del català Ricard Efa amb ‘Sola’, amb guió de Denis Lapière. Un volum únic en què s’explica la Guerra Civil vista pels ulls d’una xiqueta, en un poble pagès al cor de Catalunya. La nena acaba de fer set anys i porta tres separada dels seus pares, vivint a la muntanya amb el seu avi, que li parla d’una guerra que s’ha escampat per tot el país. Però una nit, una bomba cau en una casa del poble, a cent metres d’on ells viuen. És la història real de Lola, però és la memòria dels infants que van patir la Guerra Civil. En este sentit, també és recomanable la història que conta ‘La promesa. Antoni Baiges: el maestro que prometió el mar’, del castellà Javier Martínez Sancho i el català Sergi Bernal.
D’altra banda, els anys de la dictadura i repressió queden molt ben retratats a ‘Cuerda de presas’, un recull de relats del sevillà Fidel Martínez i el salmantí Jorge García. L’obra recrea la vida de les preses polítiques durant els primers anys de la dictadura, i cada historieta transcorre en una presó diferent de la geografia espanyola, tot formant així un mosaic que denuncia les atrocitats de la repressió a la postguerra. En aquesta atmosfera asfixiant, les dones són les protagonistes, i el dolor i la ràbia els únics sentiments permesos, tot i que les preses recobren una per una les paraules més importants, com l’afecte, l’amistat i la solidaritat.
De la mateixa manera, també és una dona la protagonista de ‘Lamia’, amb què el grancanari Rayco Pulido va guanyar el 2016 el Premi Nacional de Còmic. ‘Lamia’ és la història de Laia, una guionista de Ràdio Barcelona que, l’any 1943, escriu per al programa ‘El consultorio de Elena Bosch’. Té una bona feina, està casada i espera el naixement d’una filla, però Laia viu una gran mentida. Tot això, en una Barcelona de postguerra controlada per l’església i la policia franquista, on la violència contra les dones és el pa de cada dia.
La dura postguerra també és el terrible teló de fons de ‘Paracuellos’, l’obra magna en què el madrileny Carlos Giménez recorda la seua infantesa als orfenats franquistes. El mateix autor també retrata la Barcelona tardofranquista a ‘Los profesionales’. Un recull memorable d’historietes sobre com era la vida dels guionistes i dibuixants de tebeos a mitjans dels anys seixanta, en un estudi de Barcelona que recorda la mítica Selecciones Ilustradas. Del mateix autor i del mateix univers és ‘Rambla amunt, Rambla avall’, on recorda aquella Barcelona ramblera que va començar a morir als anys noranta, inexorablement després dels Jocs Olímpics. Ambientada el 1964, en plena celebració franquista dels ’25 años de paz’, aquesta novel·la gràfica va ser publicada el 1986, quan encara ningú parlava de memòria històrica. A més, cadascuna de les vinyetes és una petita gran obra d’art. Del novè art.
El nostre pla per aquest cap de setmana d’agost és dedicar bona part del nostre temps lliure a llegir ‘El arte de volar’, una novel·la gràfica de Kim i Antonio Altarriba, que explica la història del seu pare. La sinopsi diu això: “Altarriba pare va passar la seva vida aprenent a volar. Des dels camps de Peñaflor, les trinxeres de la lluita antifranquista, la França de l’exili o l’Espanya del dictador, Antonio va desplegar les ales davant dels vents del segle XX”. Sí, llegirem un altre còmic de la Guerra Civil.
Fes el teu comentari