L’escriptor, músic i folklorista Joan Moreira, una de les figures més importants de la cultura tortosina durant el segle XX, va ser una de les persones que va testificar contra el periodista Sebastià Campos Terré, afusellat pel franquisme el 5 de juliol del 1939. La seua declaració davant de la policia, el 13 d’abril d’aquell any, forma part de l’extensa documentació que el també periodista Daniel Arasa va consultar a l’Arxiu Militar de Barcelona, abans de la publicació dels llibres ‘100 consells de guerra’ i ‘La repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre’. Són unes obres que descriuen de forma detallada desenes de procediments sumaríssims d’urgència, amb persones condemnades a mort o bé a llarguíssimes penes de presó en consells de guerra sense garanties jurídiques. És el cas del judici contra Campos Terré, que durant la Segona República havia sigut el director del diari tortosí El Pueblo.
Però, tot i les diferències ideològiques i polítiques, Moreira i Campos Terré no només van tenir vides creuades, sinó que abans de la Guerra Civil van mantenir una relació d’amistat respectuosa. Així ha quedat demostrat després de la important troballa d’un exemplar del llibre ‘Del folklore tortosí’, l’obra més popular de Moreira, que el músic va dedicar a Campos Terré i que la seua família encara conserva. “Al bon company S. Campos Terré, en prova d’afecte i bonavolença, de tot cor, Joan Moreira”, es pot llegir a la dedicatòria de l’exemplar original del 1934. Però cinc anys després d’això, la policia franquista posa en boca de Moreira unes paraules totalment oposades. El folklorista considera que Campos Terré és un “elemento peligrosísimo por su ínfima extracción moral, capaz de toda venalidad y de toda traición”. I el mateix informe també l’acusa, tot i que sembla que Moreira parla d’oïdes, de ser el responsable de l’assalt al Centre Tradicionalista i a la imprempta del periòdic catòlic Correo de Tortosa, uns fets que s’havien produït un any abans de signar-li l’exemplar de ‘Del foklore tortosí’.
Per tot plegat, ens hem preguntat què li va passar durant la Guerra Civil, perquè Moreira acabés testificant en contra de Campos Terré davant de la policia franquista. Fins ara se sabia que Moreira era membre del mateix Cercle Tradicionalista, a més de secretari personal de l’exalcalde i empresari oleícola Joaquín Bau, un polític que a ulls dels republicans tortosins era el màxim exponent del caciquisme. Per la seua banda, Campos Terré era l’home de confiança del ministre republicà Marcel·lí Domingo, que l’havia proposat per dirigir El Pueblo. Després, pocs mesos abans de començar la Guerra Civil, el mateix Domingo se’l va emportar a Madrid, i Campos Terré va ser el seu secretari al Ministeri d’Instrucció Pública.
Tant Campos Terré com Moreira formaven part de l’Associació de la Premsa de Tortosa, fundada el 1924 i presidida pel catalanista Francesc Mestre i Noè. Com va quedar recollit als Anals del Periodisme Català, entre els seus socis hi figuren, a més dels seus caps, Marcel·lí Domingo i Sanjuan i Joaquim Bau i Nolla, els mateixos Joan Moreira i Ramos i també Sebastià Campos Terré, tot i que allà hi apareix incorrectament com a Salvador. Així, tot i que ell no es considerava periodista, la realitat és que, des del 1905, Moreira havia col·laborat en una infinitat de publicacions, sobretot conservadores, catòliques i catalanistes, amb articles que signava amb el seu nom real o bé amb diferents pseudònims. Patrocinat pel bauisme, Moreira va ser un dels màxims exponents del tortosinisme, el moviment polític que pretenia allunyar Tortosa del nacionalisme català i aconseguir l’assoliment de la quinta província, separada de Tarragona. Tot i així, Moreira va mantenir sempre unes relacions molt cordials amb escriptors i periodistes d’altres tendències polítiques, en el magma efervescent de publicacions que hi havia a Tortosa durant els primers anys del segle XX.
Al seu llibre, Arasa explica que Moreira va ser molt perseguit durant la dominació republicana, i que “es va salvar per poc de ser executat”. Així ens ho ha confirmat el seu besnét, Xavier Aixendri Murall, qui desconeixia la relació del folklorista amb Campos Terré. De fet, Aixendri confessa que ni ell ni la seua mare, qui encara tenia set anys en el moment de la mort de Moreira, sabien qui havia sigut Campos Terré, i que només tenen un article d’Antoni Campos Sapiña. En este cas, es tracta d’un advocat mort durant els Fets de Maig del 1937, i que com ells també formava part de la mateixa Associació de la Premsa de Tortosa. Campos Sapiña va signar una coneguda entrevista a Moreira, publicada el 1932 a El Heraldo de Tortosa, que hem trobat referenciada per Albert Aragonès i Joan Vidal a l’article ‘L’obra musical, literària i folklòrica de Joan Moreira’. En aquell moment, Moreira havia publicat més de 5.000 articles periodístics.
La guerra de Moreira
Aixendri explica que la persona viva més propera a Moreira és la seua mare, Carme Murall Moreira, néta del folklorista i nascuda el 1943. Quan el seu iaio va morir, Carme encara tenia set anys, i tot el que recorda li havia explicat la seua mare. “Només ens queda la tradició oral familiar, i el que sabem és que al principi de la Guerra Civil, quan manaven els comitès antifeixistes, Joan Moreira va ser detingut”, relata Aixendri. “Sembla ser que qui els dirigia era una persona amb el malnom de ‘Lo Chaparro’, tot i que no sé quin era el seu nom autèntic”, hi afegeix. Lo Chaparro no és altre que Joan Vilàs Comí, un metal·lúrgic, comunista del PSUC, considerat com el responsable d’un dels grups d’incontrolats que van perpetrar desenes d’assassinats a la zona de Tortosa les primeres setmanes de la Guerra Civil. De fet, el mateix Josep Subirats Piñana, amic i company de Campos Terré al diari El Pueblo, va declarar a la policia que Vilàs era un “elemento peligrosísimo y jefe de los asesinos de Tortosa”. Chaparro va morir el juliol del 1937 a Sant Jaume d’Enveja, en un enfrontament amb els anarquistes de la CNT-FAI. El nét d’un germà de Vilàs és Antoni Martínez Vilàs, també conegut com Lo Chaparro i, curiosament, un gran amant de la cultura popular i de l’obra de Moreira.
Poques setmanes abans de la seua detenció a mans del grup de Lo Chaparro, Moreira acabava de fer 58 anys.“En el moment d’empresonar Moreira, algú va acusar-lo d’escriure un llibre de sants, suposem que referint-se al Folklore”, assenyala el besnét del músic: “I també sabem, per tradició oral, que les persones que l’havien de matar van agafar una gran borratxera, potser la mateixa nit, o poc després. En aquell moment, algú que coneixia el mestre Moreira el va traure, i va dir-li que aprofités el moment per fugir i amagar-se a casa. Li va dir que si no es movia d’allà potser no se’n recordarien d’ell, i que no li farien res més”.
Això va fer que Moreira s’amagués, tancat i “pràcticament sense respirar ni fer cap moviment”, fent veure que no era a casa seua. “Allà s’hi va amagar fins que tothom va abandonar Tortosa i se’n van anar a les muntanyes, pels bombardejos de la ciutat. D’alguna manera o altra, també se’n van poder anar i van fer cap a alguna caseta de camp, per la banda del Coll de l’Alba”, apunta Aixendri. Com tants tortosins i tortosines, la família de Moreira va acabar de passar la guerra al Coll de l’Alba, patint tot tipus de penúries i dificultats, fins que van acabar els enfrontaments i els nacionals van ocupar tota la ciutat, el 13 de gener del 1939. Però abans, l’any 1938, quan encara es refugiaven en una caseta a prop de la Font de Gràcia, va morir la seua dona, Carmen Montesinos i Reventós, a causa d’una malaltia i per falta de medicines. El músic es quedava sol amb una filla. El matrimoni Moreira-Montesinos havia tingut set fills, però se n’havien mort cinc: un de molt petit i dos més en nàixer.
Però, de totes maneres, qui devia ser la persona que va salvar Moreira de morir a mans de l’escamot de Lo Chaparro? En la documentació sobre els judicis sumaríssims de Tortosa, l’únic que va demanar que la policia franquista parlés amb Moreira va ser Francisco Cabanes March. Durant la Guerra Civil, havia sigut nomenat procurador del poble i jutge popular, i en la seua defensa va assegurar que havia aconseguit evitar la persecució de coneguts dretans, com podien acreditar el mateix Joan Moreira i altres persones. Tot i així, i contràriament al que havia passat amb Campos Terré, sembla que la policia no va citar Moreira, i Cabanes va ser condemnat a mort i afusellat a la muntanya de l’Oliva de Tarragona, el 15 de juliol del 1939. Curiosament, Cabanes és el mateix jutge popular que va signar el certificat de matrimoni entre Campos Terré i Irene Turón Domènech.
En acabar la guerra, amb motiu de les declaracions contra Campos Terré, el mateix Moreira diu a la policia franquista que té 60 anys, que és vidu, que viu al carrer Montcada i que es dedica al comerç. En la immediata postguerra, Moreira treballa com a apoderat de la fàbrica d’olis de Bau, fins a la seua jubilació. El mateix 1939 reagrupa els membres de l’Orfeó Tortosí i els dirigeix fins al 1940, moment en què deixa el càrrec per motius de salut. Dos anys després, li toca la Loteria de Nadal del 1942, i pot fer-se una casa a Tortosa i comprar-se un xalet a la Simpàtica, perquè els metges li recomanen viure en un lloc més alt per combatre l’asma. Finalment, Moreira mor als 72 anys, el 26 de gener del 1951. L’endemà se celebra un enterrament multitudinari, i toquen en el seu honor les campanes de totes les esglésies de Tortosa. Al cap de dos anys, l’Ajuntament acorda dedicar-li un carrer, just darrera del parc municipal Teodor González, tot i que ara el carrer Joan Moreria és més conegut com a passeig de les Bicicletes.
D’altra banda, segons el seu besnét, Moreira no va formar part de cap partit polític, tot i que era una persona “força coneguda i molt catòlica, que pràcticament s’havia criat a la catedral”. Aixendri recorda que, de molt menut, Moreira va entrar-hi com a “infantillo”, uns escolans cantors de la seu tortosina. “Allà va aprendre música i a estimar la Mare de Déu de la Cinta, perquè recordem que ell va ser qui va fer la lletra de l’himne”, constata Aixendri. “Tenia molts amics capellans, i de fet va estar al seminari, tot i que no va arribar a ordenar-se. De fet, sa mare volia que fos capellà, però quan va arribar el moment de cantar missa no va voler i es va casar”, relata el besnét de Moreira. “La seua ideologia és molt catòlica, i molt devot de la Mare de Déu de la Cinta, una ideologia conservadora. Per tant, en este moment què es van afusellar capellans i altres persones de dretes, es veu que algú va recordar que Moreira era amic de tota esta gent, i el van detindre”, conclou Aixendri, que el 2012 va fer possible la publicació d’un llibre encara inèdit de Moreira, ‘Del bon humor tortosí’, publicat per Onada Edicions.
Vides creuades o vides paral·leles?
Tant Campos Terré com Moreira havien nascut fora de Tortosa, tot i que van acabar arrelant a la ciutat. Campos Terré havia nascut el 1911 a la inclusa de Tarragona, perquè la família de la seua mare, Celedònia (Dolors o Lola) Casaprima Martínez, l’havia fet fora de casa en quedar-se embarassada sense estar casada. Per la seua banda, Moreira havia nascut el 1878 a Lleida, “per casualitat”, fill d’un músic militar gallec, Valeriano Moreira, i de la tortosina Providència Ramos. Si Campos Terré oficialment no té pare conegut, Moreira es queda sense pare quan encara no té dos anys. Ell i la seua mare tornen a Tortosa, i la seua infantesa transcorre en un ambient molt eclesiàstic i catòlic. Com hem explicat, ja de molt petit és escolanet i forma part del cor infantil de la catedral de Tortosa, on descobreix la seua passió per la música i el cant. A més, amb només vuit anys entra al seminari, però als 19 anys se’n surt per falta de vocació. Tot i així, com destacava el seu besnét, Moreira conservarà sempre una profunda fe i un gran amor per la música.
L’obra més popular de Moreira és ‘Del foklore tortosí’, publicada el 1934, tot i que també és conegut per fundar l’Orfeó Tortosí al costat del mestre Felip Pedrell, el 1905. També va ser el fundador de l’Orfeó Montsià (1922) quan va marxar a treballar en una empresa d’olis i sansa d’Ulldecona. En l’apartat musical, Moreira també és molt estimat a Tortosa per ser l’autor de L’Himne a la Verge de la Cinta (1918) i la Gran Jota Tortosina (1933). De fet, Moreira va dedicar tota la seua vida a reactivar la cultura tradicional i popular de Tortosa. Per això, enguany, l’Ajuntament ha batejat el nou casal cultural de Ferreries, a la zona de Quatre Camins, amb el nom d’Espai Joan Moreira.
De la mateixa manera, la cultura popular era un aspecte que també interessava molt Campos Terré, fins al punt que va defensar les tradicions tortosines al programa de les festes del 1933. En plena Segona República, només cal veure el cartell de les “Festes de Tortosa”, i no festes de la Cinta, tot obviant qualsevol tradició religiosa. Al mateix programa, Campos Terré hi publica l’article ‘Les festes tradicionals’, en què recorda que “sempre” ha sigut un “fervorós amant de la tradició sana dels pobles”, aquella que els permet viure d’acord “al progrés i la civilització”. Tot plegat, per dir també (amb un discurs força tortosinista) que al programa ha trobat a faltar les festes tradicionals i que són una herència que cal “vitalitzar” perquè Tortosa puga tenir, a la Catalunya republicana d’aleshores, la mateixa importància que va tenir a Catalunya entre els segles XIV i XVIII. “La Tortosa gran i rica en tots els múltiples ordres de la vida que, patriòticament, hem de desitjar que sigui”, conclou Campos Terré abans de rematar: “Manquen al programa aquestes festes tradicionals. Esmenem-ho per a l’any vinent”.
L’article de Campos Terré al programa de Festes de Tortosa del 1933, digitalitzat per la Biblioteca Marcel·lí Domingo. 
El cartell de les Festes de Tortosa del 1933. // G.M.
*Enllaços d’interès:
Més enllà del folklore (web sobre Joan Moreira).
Fes el teu comentari