El 13 d’abril del 1939, davant de la policia franquista, el foklorista Joan Moreira Ramos va testificar en contra del periodista Sebastià Campos Terré, qui un mes abans havia sigut detingut a Barcelona, identificat per un tortosí que es trobava fent el servei militar, Antonio Faura Mayor. Després d’un judici sumaríssim celebrat el 10 de maig per la via d’urgència, l’exdirector del diari republicà El Pueblo va morir afusellat el 5 de juliol, al funest Camp de la Bota, i tot seguit enterrat en una fossa comuna del cementiri de Montjuïc. Però només cinc anys abans, Moreira li havia dedicat afectuosament un exemplar del seu llibre més conegut, ‘Del folklore tortosí’. Es tracta d’un original del 1934, que Victòria Campos Turón encara conserva, i on hem descobert la signatura manuscrita de l’escriptor. Però la filla de Campos Terré no coneixia la declaració de Moreira contra el seu pare, ni tampoc la relació d’amistat i respecte que havien tingut abans de la Guerra Civil.
“Al bon company S. Campos Terré, en prova d’afecte i bonavolença, de tot cor, Joan Moreira” —diu la dedicatòria del llibre, on curiosament apareix gravat l’escut republicà de Tortosa, sense la corona i les paumes. Després del ressò que van tenir els reportatges de la setmana passada, ara també hem localitzat, seguint les indicacions de l’escriptor i professor Emigdi Subirats, una breu ressenya de la recepció del llibre ‘Del folklore tortosí’ a la redacció d’El Pueblo. Així, dos dies després d’informar de la publicació del llibre, el diari dels marcel·lineros també publica el següent: “Del nostre il·lustre company en la premsa, senyor en Joan Moreira, hem rebut un exemplar del seu magnífic i documentat llibre ‘Folk lore tortosí’ (sic). Agraïm la tramesa, i prometem fer-ne una recensió oportunament”. La nota d’agraïment va ser publicada el 18 d’agost del 1934, i evidentment ens està parlant del llibre dedicat per Moreira, i que va guardar la família de Campos Terré.
Per tot plegat, ens hem preguntat què li va passar durant la Guerra Civil, perquè l’autor de ‘L’Himne de la Cinta’ i de la ‘Gran Jota Tortosina’, que també va fer de periodista publicant més de 5.000 articles a la premsa local, acabés testificant en contra d’un company de professió. I és que tots dos eren membres de l’Associació de la Premsa de Tortosa. Fins ara se sabia que Moreira era membre del Cercle Tradicionalista, a més de secretari personal de l’exalcalde i empresari oleícola Joaquín Bau, màxim exponent del caciquisme tortosí. De fet, hem constatat que el mateix Bau va finançar la publicació de ‘Del folklore tortosí’, com també de ‘La Historia de Tortosa y su comarca’, d’Enric Bayerri, i del popular llibre ‘Espurnes de la llar’, de Ramon Vergés i Paulí. Paral·lelament, l’autor del llibre-reportatge ‘El 6 d’Octubre a les comarques’ era l’home de confiança del ministre republicà Marcel·lí Domingo, el gran rival polític de Bau. El mateix Domingo havia proposat Campos Terré per dirigir El Pueblo, i com que era mestre de carrera se’l va emportar després a Madrid, perquè fos el seu secretari al Ministeri d’Instrucció Pública.
Al seu llibre ‘La repressió franquista a Tortosa i el delta de l’Ebre’, el periodista Daniel Arasa explica que Moreira va ser molt perseguit durant la dominació republicana, i que “es va salvar per poc de ser executat”. Així ens ho confirmava fa uns dies el seu besnét, Xavier Aixendri Murall, qui ens explicava que Moreira va poder fugir de la detenció practicada pel grup de l’antifeixista Joan Vilàs Comí, ‘Chaparro’. Va ser aprofitant que els seus captors s’havien emborratxat i que algú —pensem que podria ser el jutge popular Francisco Cabanes March— va deixar-lo escapar. Després, Moreira va poder amagar-se a casa seua durant moltes setmanes, i més tard en una caseta del Coll de l’Alba, on finalment va perdre la seua dona per malaltia. Però ni Aixendri ni la seua mare, Carme Murall Moreira, néta del folklorista, no sabien qui era Campos Terré. Aixendri també va dir-nos que tampoc coneixia l’actual Chaparro, Antoni Martínez Vilàs, emparentat amb la persona que va detenir el mestre Moreira.
Lo Chaparro, ‘heroic antifeixista’ o assassí?
Curiosament, l’actual Chaparro és un gran amant de la cultura popular i de l’obra de Moreira. Tot i que de vegades s’ha dit que era el nét de Joan Vilàs Comí, en realitat és el seu besnebot, és a dir, el nét del seu germà, Manuel Vilàs Comí, qui va morir a finals de maig del 1979 als 71 anys. “Juanito i Manolo, el meu iaio, eren fills de Joan Vilàs Genaro, que va morir al camp de Mauthausen-Gusen al febrer del 1942”, ens explica l’actual Chaparro. Durant molts anys, la seua família va amagar-li qui havia sigut el seu besoncle, mort durant la Guerra Civil. “A casa no es parlava res, per allò de la por que hi havia durant la dictadura. Només em deien que no em posés en política”, recorda Antoni. “Però un dia, vaig anar a l’Arxiu Històric i vaig demanar tota la informació que tinguessin sobre el Chaparro. Així que vaig sortir d’allà carregat de fotocòpies. Quan vaig arribar a casa, vaig esbroncar la meua família, perquè tota la vida m’havien amagat que el germà de mon iaio havia sigut un important militant antifeixista”, relata Martínez Vilàs.
El besnebot del Chaparro ens detalla que Joan Vilàs Comí estava casat amb una dona que es deia Domitila —es tracta de Domitila Miró Cid—, qui després de la Guerra Civil va marxar a França amb els seus fills. “No els he vist mai, tot i que sé que de vegades han tornat a Tortosa i es trobaven amb ma padrina. No conec ni els seus fills ni els néts”, comenta. Però el que sí que sap Martínez Vilàs és que Joan Vilàs Comí, comunista del PSUC i de la UGT, va morir en un enfrontament armat contra els anarquistes de la CNT-FAI a Sant Jaume d’Enveja, cap al 15 de juliol del 1937. En concret, ell i Josep Calau anaven a detenir el cenetista Vicent Sendra Barbens, implicat en els Fets de Maig, que també va resultar mort en l’escaramussa. “Lo Chaparro anava tan armat que es va enfonsar a l’Ebre i després els va costar molt trobar el cos”, apunta Martínez Vilàs.
Setmanes després dels Fets de Maig, que a Tortosa es van tancar en fals amb l’absolució dels anarquistes, Sendra s’havia refugiat al Delta i havia organitzat una gran celebració. Un acte que al PSUC van interpretar com una provocació. Per això, Chaparro i mitja dotzena de socialistes més van decidir anar fins a Jesús i Maria (l’actual Deltebre) i l’Enveja per deternir Sendra. Tot el que va passar a continuació, va explicar-ho magistralment Joan Cid i Mulet al llibre ‘La Guerra Civil i la revolució a Tortosa’ en un dels seus millors capítols: “Entre la llopada”. Si el llegim avui en dia, ens sembla presenciar una pel·lícula de l’Oest guionitzada per Sebastià Juan Arbó: “Quan la reunió es trobava en plena eufòria, feren irrupció al local on l’aplec cenetista celebrava el retorn dels ‘camarades’, el ‘Xaparro’ i els seus companys, armats com tenien per costum. Malgrat aquesta inesperada visita, en Cendra i els seus amics no van immutar-se”. En este punt, doncs, Chaparro vol emportar-se Sendra detingut, i aleshores s’inicia una discussió, però els anarquistes són més nombrosos que els comunistes. La tensió és màxima.
“El primer tret va posar un crit d’alerta i d’espant a la barriada submergida en les primers ombres nocturnals. Aviat el tiroteig va generalitzar-se i d’una banda i l’altra els fusells respongueren a l’agressió. El cenetista Cendra va caure dels primers, mortalment ferit. La caiguda de l’ídol, en lloc d’acoquinar llurs partidaris, va encoratjar-los fins a la follia. Començà, aleshores, la caça de l’home per l’home”, va escriure Cid i Mulet. I és que Chaparro i els altres socialistes van iniciar una fugida camps a través, enmig d’una pluja de bales. Calau i Chaparro, que ja anaven ferits, no van veure un altra escapatòria que el riu, i van arrossegar-se pels canyars, “febrosos pel doll de sang que rajava de les ferides, sense esperança de salvació”, i escoltant els crits dels seus perseguidors empaitant-los enmig de la foscor. El xap dels dos cossos a l’aigua de l’Ebre va ser una pista fatal per als cenetistes, que van pujar dalt d’una barca per intentar pescar-los. “I aleshores començà entre els de la barca i els dos ‘nàufrags’ una lluita desigual i inhumana. A cops de rem i de fusell, el Xaparro i en Calau sucumbiren i desaparegueren per sempre sota el remolí de les aigües que, després d’això, retornaren quietes com si s’haguessin convertit en una llosa sepulcral”, acaba Cid i Mulet.
El 16 de juliol del 1937, a tota plana, la portada del diari Lluita, òrgan del PSUC i de la UGT, informava els seus lectors de l’assassinat del Chaparro, “antifeixista de sempre, lluitador incansable, marxista de cor, ànima senzilla i plena d’inquietuds”. Segons este mitjà, Vilàs Comí hauria de passar a la història “com un heroi de la Llibertat i dels ideals romàntics de les conquestes revolucionàries”. També desitja que els seus fills puguen gaudir de les excel·lències d’un món pel que va caure Chaparro, a qui consideren un “heroic antifeixista”. De fet, des de les mateixes planes de Lluita criden la població a participar en l’enterrament que es faria a les cinc de la tarda del mateix 16 de juliol, amb una comitiva fúnebre que sortiria del casal del PSUC i de la UGT, al número 28 del carrer Berenguer. Este local no és altre que la casa Bau, ja que al principi de la Guerra Civil —com recordava també Cid i Mulet— els ugetistes havien incautat els magatzems i tot el primer pis de la casa senyorial de l’empresari i polític tradicionalista, el gran enemic de les esquerres tortosines. La nit anterior, el cadàver del Chaparro va ser vetllat al vestíbul de la casa Bau, convertit en un saló roig, amb crespons rojos, banderes i inscripcions dels diferents gremis professionals de Tortosa. El seguici havia de continuar pels carrers Cervantes, Pablo Iglesias, Àngel, Vall, plaça O’Callaghan, Anselm Clavé, Francesc Macià, Pont de Pedra, plaça Agustí Querol, Constitució, Llotja, Pi i Margall, Reus, Berenguer, Cervantes i plaça de l’Estació, fins al cementiri de Sant Llàtzer.
L’endemà, 17 de juliol, tota l’edició del diari Lluita també està dedicada a la memòria del “camarada” Joan Vilàs Comí. De fet, s’hi descriu un enterrament multitudinari, amb un seguici que va recórrer els principals carrers de la ciutat. És a dir, “una immensa manifestació de dol”. “Per tot els llocs on passà la fúnebre comitiva, era saludada amb el puny clos i enlaire per la multitud que omplenava les voravies i sortides de carrers, com a testimoni de l’estimació que era objecte el nostre benvolgut camarada Vilàs”, van escriure a Lluita. De fet, el llistat de participants en el sepeli és tan llarg que, a mode de resum, només direm que hi havia representants de les Joventuts Socialistes Unificades, de la Creu Roja, de l’Ajuntament, de les entitats professionals, i de la UGT i del PSUC de Tortosa i de la resta de pobles de la comarca, entre d’altres. Només cal llegir la crònica que fa el diari Lluita del mateix enterrament, i que segons Cid i Mulet va ser “aparatós i solemne”. “Com si es tractés de dos homes de prestigi, el comerç va tancar les portes. Malgrat llur final, el Xaparro i el seu company no haurien pogut sospitar, en vida, que hom els tributés, a l’hora de la mort, un homenatge tan grandiós”, relata l’escriptor jesusenc.
Amb tot, el mateix Cid i Mulet també remarca que, un cop acabada la cerimònia, ningú va recordar més els seus ídols, com si es volgués tancar així l’enfrontament entre anarquistes i comunistes, o bé “com si aquesta lluita entre llops hagués estat l’epíleg obligat d’un període sagnant entre faistes i socialistes”. De fet, el millor cronista de la Guerra Civil i la revolució a Tortosa també diu que, en saber-se de la mort del Chaparro i de Calau, “dos dels homes que més fama de valents i sanguinaris s’havien guanyat en el curs dels primers mesos de la revolta”, tothom s’esperava un altre riu de sang per la revenja del PSUC contra la CNT-FAI. “Malgrat tot, no fou així. Una calma incomprensible va embolcallar els fets i semblava, tanmateix, que els mateixos socialistes eren partidaris de silenciar les coses”, conclou Cid i Mulet.
‘El cap dels assassins de Tortosa’
En el moment de la seua mort, Joan Vilàs Comí tenia uns 32 anys. Nascut a Tortosa cap al 1905, i metal·lúrgic de professió, Chaparro va ser un dels fundadors de les Joventuts Socialistes i també de les JSU. L’agost del 1936 va incorporar-se al PSUC, tot coincidint també amb la formació dels comitès antifeixistes i amb l’esclat revolucionari a la capital del Baix Ebre. De fet, tothom considera Vilàs Comí com el responsable d’un dels grups d’incontrolats que, com el grupuscle de l’anarquista Batista (Francesc Batiste Marçà, de la FAI, mort durant els Fets de Maig), van protagonitzar desenes d’assassinats a la zona de Tortosa durant l’agost i el setembre del 1936. El mateix Josep Subirats Piñana, considerat a si mateix un “republicà moderat”, amic i deixeble de Campos Terré al diari El Pueblo, va declarar davant de la policia franquista que Vilàs era un “elemento peligrosísimo y jefe de los asesinos de Tortosa”.
“La mort del Xaparro i l’anterior d’en Batiste costitueixen la decapitació dels dos grups extremistes d’acció, tinguts pels autors materials de les morts violentes a Tortosa. Mai no havien actuat junts i, això sí, sovint s’enfrontaven”, va escriure Ramon Miravall al llibre ‘Tortosa 1936-1939’. Com remarca el mateix Miravall, als grups de Chaparro i Batista se’ls atribueixen molts dels crims comesos contra gent de dretes: el regidor bauista Lluís Llasat Duran; el director d’El Correo de Tortosa, Enric Mur Brull; i d’altres com Josep Andrade Barreno, Eudald Gala Canalda, Restitut González Fraile, Manuel Gordón Picado, Segismundo López Serrano i Joan Piquer Valenzuela, assassinats el 5 d’agost del 1936. De fet, l’historiador Enric Bayerri va escriure que Chaparro era públicament conegut com el principal assassí de capellans i catòlics. “Cuando los de la CNT-FAI reclutaban asesinos para aquel menester, hubo quien se aterrorizó al proponérselo, y entonces fue -como se dice de público- cuando Chaparro dijo: Si estos no quieren, ya los materé yo”, relata Bayerri en el seu esborrany de llibre sobre la Guerra Civil, que va publicar-se pòstumament com a volum complementari, el novè, de la ‘Historia de Tortosa y su comarca’.
En acabar la Guerra Civil, quan la policia franquista interroga diferents acusats d’haver comès abusos contra la gent de dretes, alguns afirmen que Chaparro, que ja era mort, havia sigut el causant de molts assassinats. A través dels llibres de Daniel Arasa, per exemple, coneixem les declaracions de Juan Calvet o de José Baiges Ariño, que l’implica en la causa contra el doctor Primitiu Sabaté Barjau, tot afirmant que el metge i Chaparro eren amics. També ho diu l’informe de Falange contra el doctor Sabaté, afusellat a Tarragona el 8 d’agost del 1939, al costat de l’alcalde Josep Rodríguez Martínez. De fet, en la crònica de l’enterrament de Chaparro a Lluita, també hem vist que els germans Sabaté van enviar-li una corona de flors. “En su casa dormían, comían y celebraban orgías los más destacados pistoleros de la UGT. También se dice que allí celebraban matrimonios al estilo rojo”, afegeix un altre dels informes acusatoris contra Sabaté Barjau.
En canvi, de vegades lo Chaparro també havia salvat alguna vida. Sembla que és el cas del doctor Secundí Sabaté Barjau, germà de Primitiu però d’idees dretanes, que havia sigut detingut pels milicians. “Sin embargo, este individuo siguió matando y en su locura de sangre y robo no hubo freno que sostuviera el brazo asesino de este”, afirmen les autoritats franquistes per acabar culpant Primitiu Sabaté Barjau de no frenar els actes de Joan Vilàs Comí. De fet, el mateix jutge remarca que Primitiu anava sovint vestit amb la típica granota blava dels sindicalistes i amb una arma a la cintura, en companyia de “gentes de baja extracción social como ‘El Chaparro’ y ‘el Niño de la Navaja’ dignas de figurar en las páginas de cualquier novelón de crímenes y a quines se señala como los principales autores de los numerosos desmanes perpetrados en Tortosa por la horda roja”.
De la mateixa manera, a més del doctor Secundí Sabaté Barjau, germà del seu amic Primitiu, també sembla que lo Chaparro va salvar la pell del carlí José Arasa Chavarría, detingut al novembre del 1936 i empresonat al convent de la Puríssima. Segons recull el periodista jesusenc Daniel Arasa, quan ja s’emportaven Arasa Chavarría a la zona dels Ametllers, a Campredó, per executar-lo, Chaparro, qui el coneixia i sembla que li tenia “alguna estimació o consideració”, fent veure que el maltractava, el va empènyer amb força, fent-lo caure del camió en marxa. Amb això, per tant, va lliurar-lo de la mort.
Però la majoria de les declaracions davant de la policia franquista no deixen Vilàs Comí en bon lloc. Per exemple, el cap de la Guàrdia Municipal de Tortosa, Joan Dellà Eiximeno ‘Pataca’, acusa Chaparro de ser unes de les persones que, en companyia d’un grup de la CNT i la FAI de Barcelona, va matar “Manuel Esteban (armero), Avaria (hijo de D. Ignacio), Matías (aguacil del juzgado), Mestre (veterinario), Daniel Nivera (ferretero), Juan Povill ‘Cebollo’ i Emperador (secretario Juzgado Municipal)”. El mateix testimoni també assenyala Chaparro per haver participat en la detenció d’altres persones de dretes, a les quals portaven lligades perquè la població en fes escarni. Però un informe de la Guàrdia Civil desmunta força les declaracions de Dellà, i afirma que sovint acompanyava Vilàs Comí a fer estes detencions. I també diu que més endavant, quan anava a un cafè de Remolins, sempre deixava una cadira buida en homenatge a Chaparro, que ja era mort.
A més, un altre testimoni, el llauner José Gasulla Carles, afirma que el grup on hi havien Dellà i Chaparro van detenir-lo a ell mateix i al regidor tradicionalista Lluís Llasat Duran, que com hem dit va acabar assassinat el 5 d’agost del 1938. Llasat era el pare de Maria Cinta Llasat Duart, qui sembla que va poder acomiadar-se d’ell amb un petó. En aquell moment tenia sis anys, i ja de gran va ser la mare de la professora i exregidora d’Iniciativa de Tortosa, Cinta Galiana Llasat, actual portaveu de la plataforma Trens Dignes. En la seua declaració, Dellà va dir que no recordava haver participat en la detenció de Llasat, ni que l’impedís acomiadar-se de les seues filles fent-lo entrar a empentes al cotxe. També nega que anés en companyia de Chaparro, o que deixés una cadira buida per recordar-lo en un cafè de Remolins. Dellà va morir afusellat a Tarragona el 24 d’abril del 1939.
També parlen de Chaparro altres testimonis, com ara Damián Bertomeu Garcia, un veí d’Aldover detingut el 24 de juliol del 1936, o Enrique Sánchez Alcántara, que a l’octubre del mateix any va ser retingut per Joan Vilàs Comí, i no per Lluís Montagut Cristòfol —més conegut com ‘Dandy’ perquè era un milicià alt i molt elegant. Però, tot i així, la majoria dels testimonis i denunciants l’acusen també de ser el responsable de les detencions i assassinats de gent de dretes durant els primers mesos de la Guerra Civil, com els executats la nit del 5 d’agost. De fet, tot i els nombrosos testimonis de descàrrec i avals presentats, Montagut va morir afusellat el 27 de juliol del 1939. Segons Arasa, el fiscal va dir-li a un regidor de Tortosa —que va intercedir a favor de Dandy— que la major part de les vídues de la ciutat havien signat perquè el condemnessin a mort.
No sabrem mai què hagués passat si Chaparro no hagués mort el juliol del 1937 en aquell enfrontament amb els anarquistes a Sant Jaume d’Enveja. No sabrem si després de la guerra hagués acabat detingut, jutjat i executat pels franquistes, com ho van ser altres “matons” de la UGT, del PSUC o de la CNT-FAI, reconeixent o no els seus crims a la rereguarda. Per exemple, l’ugetista Josep Matíes Pla, ‘Mitja Orella’, va admetre davant de la policia franquista haver participat en moltes detencions, registres i assassinats. De fet, va declarar que en una ocasió havia detingut una quarantena de persones de dretes en companyia del mateix Chaparro i d’altres individus, i que presumien d’haver-ho fet. Així, tot i que va negar-ho tot en una segona declaració, ‘Mitja Orella’ va ser afusellat el 20 d’octubre del 1939 a Tarragona, per bé que el fiscal havia demanat la pena de mort a garrot vil, per considerar especialment perversa la seua actuació. I un altre milicià del mateix grup de Chaparro, Tomàs Nivera Borràs ‘Moixó de fusta’, també va morir afusellat, a Tarragona, el 17 de novembre del 1939.
Antonio Faura Mayor, l’home que va detenir Campos Terré
D’altra banda, al marge de Joan Vilàs Comí —que hauria participat en la detenció del folklorista Joan Moreira, qui després va testificar en contra de Campos Terré—, l’altre personatge secundari en esta història és el també tortosí Antonio Faura Mayor. Com ja vam explicar, es trobava fent el servei militar a Barcelona quan va reconèixer Campos Terré pel carrer, sembla que a la zona de la plaça d’Urquinaona. Era el 10 de març del 1939, només sis dies després que un informe de Falange servís per fixar les principals acusacions contra qui havia sigut director del diari El Pueblo. Faura Mayor, que aquell moment tenia uns 23 o 24 anys, va entregar-lo a la policia i va identificar-lo com un dels amics de Viriat Murall Ravanals, regidor d’Esquerra i presumpte cap de la francmaçoneria de Tortosa. Curiosament, tant a Campos Terré com a Murall se’ls acusava d’haver publicat a El Pueblo una llista de dretans, persones que després serien assassinades. De res va servir que el periodista digués que aleshores ja no era el director d’El Pueblo, sinó que ja es trobava a Madrid.
Segons l’informe de la Guàrdia Civil de Tortosa sobre el cas de Murall, Campos Terré va oferir a Faura Mayor que, si el deixava en llibertat, l’indicaria el lloc on estava el regidor d’Esquerra, a qui atribuïa la publicació del llistat de feixistes a El Pueblo. Però Murall va aconseguir molts avals, entre els quals el del farmacèutic José Sanmartín Castillo, regidor de l’Ajuntament durant el franquisme i sogre del mateix Mayor Faura. Així que, mentre que un va avalar Murall, l’altre va detenir i entregar Campos Terré, tot afirmant que el periodista sabia on vivia el suposat maçó. En el seu aval, Sanmartín diu que Murall va abandonar el càrrec de regidor perquè rebutjava allò que estaven fent els republicans durant la Guerra Civil. I tot i que va ser condemnat a la presó, Murall sí que va evitar l’escamot d’afusellament.
Faura Mayor era el pare de l’advocat Xavier Faura Sanmartín, fins fa uns mesos portaveu d’Esquerra a Tortosa i president del Consell Comarcal del Baix Ebre. També de l’exdiputat de la UCD i també advocat, Antoni Faura, exregidor del PP de Tortosa, i de qui va ser president de la Cambra de Comerç de Tortosa, Valentí Faura. En este sentit, Xavier Faura desconeixia que el seu pare hagués tingut cap relació en la detenció de Campos Terré, ni que es trobés a Barcelona en aquella època, ja que tenia entès que després de la Guerra Civil havia hagut de fer “tres o quatre anys de mili al Sàhara Occidental”. Així, Faura explica que el seu pare estava estudiant Dret a Barcelona, quan el govern de la República va cridar a files els membres de la Lleva del Biberó. Per tant, Faura Mayor va anar a lluitar a la Batalla de l’Ebre amb els republicans.
Segons esta mateixa versió, Faura Mayor va aprofitar la confusió de la batalla per passar-se als nacionals. I és que la seua família era de dretes, i el seu pare, de la CEDA. Es tractava de José Faura Elies, fundador del despatx d’advocats Faura el 1914, el mateix any en què va nàixer el seu fill gran, José Faura Mayor, assassinat pels antifeixistes durant la guerra. “Una mort que el meu pare sí que va poder evitar quan va marxar corrents, en veure que els anaven a matar”, relata Xavier. Per tant, és de suposar que després de passar-se a les tropes de Franco acabés la guerra a Barcelona, ja que en el moment de la detenció de Campos Terré el jove Faura Mayor pertanyia al primer Batalló de Flandes nº5, segona companyia, Quarta Divisió de Navarra. Esta era una unitat de l’exèrcit franquista que va combatre a la Batalla de l’Ebre, amb més de 8.700 baixes, i que tot seguit també va participar en l’ofensiva final contra Catalunya. “La seua queixa sempre era que, tot i anar a la Batalla de l’Ebre obligat pels republicans i de passar-se als nacionals, encara li toqués anar a fer més mili a l’Àfrica”, apunta Faura.
De fet, després de la Guerra Civil va ser força habitual que alguns combatents amb passat a l’exèrcit republicà haguessin de repetir el servei militar, per acabar de netejar el seu expedient. Alguns fins i tot van acabar enrolats a la División Azul, els voluntaris que Franco va enviar per ajudar l’exèrcit nazi de Hitler al front de Rússia. Siga com siga, en acabar el servei militar al Sàhara Occidental, que aleshores era una colònia espanyola, Faura Mayor va poder acabar Dret i va optar per la carrera judicial. En l’apartat polític, hem constatat que va ingressar a Falange, i que al juny del 1958 va ser nomenat conseller provincial del consell local de FET y de las JONS. “Va estar a les travesses ser Governador Civil, però eren els últims anys del franquisme i ell mateix va autodescar-se”, detalla Faura, que només tenia 10 anys quan el seu pare va morir, l’any 1974, amb només 58 anys.
Això va ser a principis de juliol del 1974, quan Xavier es trobava de colònies fora de casa. Tot i la seua bona salut i forma física, Faura Mayor va morir de manera molt ràpida el 7 de juliol, molt possiblement a causa de la infecció d’una ferida. El setmanari La Voz del Bajo Ebro, en el seu exemplar del 12 de juliol, va dedicar-li tota una pàgina, tot destacant que el bisbe Ricard Maria Carles havia presidit la missa a la nau central de la catedral. S’hi inclou un article en què es destaca la seua tasca professional judicial i forense, així com a docent de Dret a la UNED, però també d’art, ja que Faura Mayor va ser un dels pioners de l’Escola d’Art de Tortosa. De la mateixa manera, a la mateixa plana es transcriu un verset escrit en català per Quico Mento, titulat ‘Antoni Faura, adéu’.
*Enllaços d’interès:
Fes el teu comentari