En el món dels llibres, una de les feines que menys es nota és la del traductor. Llegim molts llibres d’autors de l’altra punta del món traduïts a la nostra llengua, i sovint sense pensar gaire en com és possible això. Llevat que siguis poliglot, quan agafes un llibre de la Jane Austen, la Colette, l’Elena Ferrante, o l’Olga Tokarczuk, el més habitual és llegir-ne la traducció a la teva llengua materna. Per sort, últimament s’ha parlat més d’aquesta tasca imprescindible dels traductors i s’ha començat a donar la importància que mereix aquesta feina que no tothom la pot fer bé.
Traduir una obra de literatura té poc a veure amb la feina, també important però més rutinària i fàcil, de traduir les instruccions d’una màquina de cafè o escriure 4 ratlles informatives sobre un lloc turístic. El traductor literari necessita dominar a la perfecció no només la llengua original en la que està escrit el text, sinó que ha d’entendre molt bé tot allò que l’autor vol transmetre més allà de les paraules – coses que poden anar des d’entendre el motiu perquè l’autor ha triat una flor o una altra, o ha situat un fet en un lloc concret, fins els girs i jocs més complicats que van implícits en una llengua. La traducció ha de transmetre i traduir a la nostra llengua no només la informació i la història, sinó les sensacions i objectius del llibre original. Ha d’intentar aconseguir el mateix efecte en el lector, que aconsegueix l’autor amb el llibre original. Per a fer això, el traductor també ha de saber transmetre les idees i sensacions en el text que està redactant; o sigui, no n’hi ha prou en fer una traducció, a priori, ‘correcta’ i freda, sinó que ha de ser capaç de crear una obra de literatura en la llengua final. Per tant, no és qüestió només de saber i dominar les dos llengües, sinó que és un tema que va molt més enllà. Vol dir agafar una obra literària, i passar-la a una llengua totalment diferent amb tots els seus matisos, mancances, riqueses, girs, registres… en resum, has de ser un artista en la teva pròpia llengua. Un treball que necessita molta pràctica, paciència, sensibilitat, experiència, talent i anys de lectures.
És una feina que, si està ben feta (la cosa més habitual, gràcies als grans professionals que es dediquen a fer aquests trencaclosques), gairebé ni es nota ni s’aprecia si no et pares a pensar o no estàs acostumat a treballar en llengües. I tal com he dit abans, això porta a que molts ni mirem qui ha fet la traducció, i no sabem qui ha sigut capaç d’ajudar-nos a entendre i assaborir les joies de la literatura universal.
Entre les moltes traduccions que he llegit últimament, avui vull comentar el llibre ‘Escriptores: assaigs i retrats’ de la Virginia Woolf per dos motius – primer, és una obra fascinant, i, segon, perquè a més a més la traducció és una nova gran mostra del talent ebrenc, ja que és de la traductora ampostina Carme Camacho.
La Virginia Woolf, malgrat ser un dels grans noms de la literatura del segle 20, trobo que potser no se li ha donat la rellevància o prestigi que la seva obra mereix fora d’àmbits d’experts o lectors devots que ja s’han endinsat en el seu món. Vull dir que és un nom que ens sona molt, però per al públic en general, o sigui els lectors ‘amateurs’ com jo, no és una autora que acostumem a llegir. De fet, tinc la impressió que li ha passat una cosa pareguda al casos d’altres grans autores com la Sylvia Plath, Emily Dickinson, Renée Vivien o l’Anne Sexton, per exemple. Sembla ser que quan es parla d’elles, tradicionalment s’ha enfocat més sobre les seves vides personals, traumes, malalties i morts, per a acabar convertint-les en l’imaginari públic general (faig una generalització molt gran per a simplificar) en unes boges que, de passada, van escriure alguna cosa.
És cert que no podem ignorar els abusos que va sofrir la Woolf i els traumes i problemes mentals que va patir, però ella i la seva obra literària mereixen un reconeixement no només en els entorns més intel·lectuals sinó entre el públic en general i, sobretot, mereix que la llegim. Malauradament, fins i tot en països anglòfons, sovint és molt més fàcil trobar com a referències literàries (aquells llibres que tothom ha tocat a l’institut, o que constantment surten esmentats a pel·lícules o en articles de cultura generalistes) obres de noms com Hemingway, Joyce, Orwell, o Greene etc. abans de la Woolf, en la meva experiència.
La cosa està millorant, però, i a Catalunya recentment s’han publicat traduccions excel·lents de diverses de les seves obres i se n’ha parlat força de la Woolf. Té novel·les exquisides, gairebé poètiques, que, tot s’ha de dir, potser costen un esforç d’entrada però a poc que puguem entrar-hi, ens regalen unes sensacions que difícilment oblidarem i que paguen molt la pena aquest esforç inicial. Algunes de les novel·les són d’aquelles que potser has de provar, abandonar, deixar un temps, i tornar-hi quan ja estàs més preparat com m’ha passat a mi – per exemple, la novel·la Les Ones, malgrat començar-la diversos cops i entreveure’n la bellesa i brillantor, fins fa poc no l’he pogut gaudir com cal. Trobo que hi ha certs llibres delicats i deliciosos, trencadors i únics, com aquesta obra, que estan esperant que arribem a moments i circumstàncies concretes de la vida.
Però a més a més de les seves novel·les, també ens va deixar dietaris, cartes, i molts assajos, més de 400! Potser l’escrit més conegut és ‘Una cambra pròpia’, una reivindicació feminista que és una petita joia de reflexions contundents expressades amb la poesia i bellesa habitual de la Virginia Woolf. I sovint també va escriure opinions i crítiques sobre altres autores clàssiques de la literatura anglòfona, com les que estan recollides en aquesta col·lecció, publicada l’any passat en català per l’editorial Edicions de la ela geminada. Aquí la Woolf ens parla i reivindica noms molt coneguts com el de la Jane Austen o la Charlotte Brontë, i també d’escriptores que probablement no ens sonen tant, com la Margaret Cavendish o Elizabeth Barrett Browning. Però totes elles tenen un punt en comú. Sent totes dones, en diferents graus totes van passar per processos i entrebancs pareguts abans de veure els seus llibres publicats, i alguns d’aquests llibres no han format part de les típiques llistes preceptives de novel·les que cal llegir, desbancades per obres d’homes que típicament han dominat els espais de la cultura des de fa temps.
Però aquests escrits de la Woolf no són només ressenyes dels llibres, biografies de les autores, i reivindicacions, sinó que també són exemples preciosos de la forma d’escriure i pensar de la Woolf mateixa, a més a més de donar-nos una pista sobre d’on sorgeix la grandesa de la Virginia – bàsicament es dedueix que ella arriba a ser la que és en gran part gràcies a llegir tantíssim. Cada capítol és una joia de llenguatge i humor, amb un ull crític, tant si coneixem l’autora de la qual parla com no. És un llibre que em va sorprendre molt i trobo que és una bona introducció a la ment de la Woolf – una autora oberta, moderna, controvertida, contradictòria, i tan enigmàtica i delicada com clara i contundent – abans de fer el salt a llegir les seves novel·les.
I, tornant al principi de l’article, res d’això seria possible ni molta gent d’aquí podria gaudir dels textos si no fos per la feinada genial de la traductora. Paga molt la pena llegir el llibre no només per saber el que diu la Woolf, sinó com ho diu – i la traductora, Carme Camacho, l’ha encertat de ple, regalant-nos una traducció rica i excel·lent per a gaudir de principi a fi. De fet, veient la trajectòria professional de la Carme, s’entén perquè deu ser de les poques persones que poden afrontar el repte de traduir a algú del nivell de la Woolf. Carme ja ha traduït diversos llibres al català d’autors com Frederick Douglass o Herman Melville i, a més de llibres, també és traductora d’obres de teatre. Si viviu a la gran Metròpoli que es diu Barcelona, potser heu tingut la sort de veure alguna de les obres de teatre que ha traduït la Carme, algunes en solitari i altres a quatre mans amb la Neus Bonilla Benages, com ara Pulmons, Pornografia, Nenes i nens, El preu, Decadència, Abans que es faci fosc, o Assedegats. Però si vivim allunyats de la gran ciutat, per exemple aquí a les Terres de l’Ebre, on la vida cultural barcelonina ens és gairebé inaccessible per temes d’horaris, preus, i trens que van a la velocitat del segle 19 (si van), doncs, només ens queda l’opció de fiar-nos de les promeses vagues “d‘equilibri territorial” dels polítics. Esperem que els que manen aposten per portar alguna d’aquestes obres (i altres esdeveniments culturals) cap aquí a casa nostra, i també que ens ajuden a promoure tot això que aquí som capaços de crear com, per exemple, la traducció d’aquest llibre de la Virginia Woolf.
Fes el teu comentari