La setmana passava us parlava de la gestació del canal Cherta-Càlig. Les seves presentacions amb diferents cabals i també amb usos diferents (regadiu, indústria). Vaiga, un transvasament en tota regla. I no cal oblidar una trampa encoberta: el projecte per a fer també un Canal Superior que tindria encara més longitud i que suposaria un altre transvasament afegit.
Tot plegat hem arribat a 1973 amb cinc noms -oficials o populars- diferents: Canal del Ebro, Cherta-Cálig, Paüls-Calig, Cherta-Sagunto i Francisco Franco. Continuo ara amb la història.
El règim franquista i el cos del dictador van decaient. Són anys d’incertesa política i d’esperança alhora. El territori que ja està amenaçat per un transvasament al sud pateix una altra amenaça afegida: un altre cap al nord, a Barcelona, anomenat Ebro-Pirineo Oriental.
El 1974, trenta-tres entitats, poders locals i representants d’institucions franquistes gosen respetuosamente (sic) al·legar de forma unitària en contra d’aquest nou projecte. El territori està revolt i el 1976, mort ja Franco, el projecte del transvasament a Barcelona se suspèn a l’espera d’una nova llei.
Les obres del Cherta-Cálig continuen fent-se de forma callada sense haver-se abonat encara el preu de les expropiacions. Els treballs de la captació i el túnel a l’assut de Xerta van començar el 1970 i les obres del canal el 1973. Amb tant de silenci i amb tanta incertesa al canal ja l’anomenen el Canal Fantasma.
Finalment, el 1977 se suspenen les obres. No s’ha acabat la captació a l’assut. No s’ha començat l’embassament de Paüls. El tram de canal fet ara és una cicatriu que comença a la part alta de Xerta i acaba a plana de la Miliana (Ulldecona).
Amb el restabliment de la Generalitat provisional -el 1977- el president Tarradellas atén les peticions dels alcaldes de la zona sobre el regadiu del Baix Ebre i del Montsià i considera el canal abandonat un tema principal. Ho fa amb la creació el 1978 del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre1 que te funcions assessores i consultives. Ara ja anomenem el canal com a Xerta-Riu Sénia o de forma simplificada Xerta-Sénia. Algunes veus també diuen Xerta-Ulldecona.
Una qüestió que preocupa llavors (i que sempre preocuparà) és que el canal no passi mai el riu Sénia. Ara el tema estarà sota les competències de la Confederación Hidrográfica del Ebro, i ja no del Júcar. Finalment, l’any 1981 es retira el projecte Canal Francisco Franco-Tramo II .Fixeu-vos-hi: parla clarament d’un segon tram. Desapareix l’ombra del transvasament a València. Les cambres agràries de València, però, continuen demanant l’aigua.
Durant els anys vuitanta, els Ministres d’Agricultura i els d’Obres Públiques cada cop que visiten les Terres de l’Ebre tenen a la taula l’assumpte del Xerta-Sénia. Els diversos consellers de la Generalitat també: el 1980 el conseller de Política Territorial i Obres Públiques es compromet a reactivar el canal i també proposa una denominació nova, el Canal de la Vall de l’Ebre. L’Estat va ajornant el tema amb l’excusa de la planificació hidrològica o la redacció d’una nova Llei d’Aigües2. Els alcaldes intenten promoure una Comunitat de Regants del Xerta-Sénia i quan la Generalitat ja té transferides les competències sobre obres hidràuliques s’ofereix per executar i finançar les obres, però el tema no acaba de concretar-se.
La planta siderúrgica de Sagunt -que llavors ja és propietat de l’Estat- plega el 1984, però dos anys després el conseller d’Obres Públiques de la Generalitat Valenciana encara demana l’acabament del canal que ell mateix anomena Xerta-Millars. Sant tornem-hi amb el transvasament!
Passen els anys i el formigó de la trentena de quilòmetres construïts va deteriorant-se per falta d’ús i de manteniment. El camí de servei del canal és molt útil als pagesos però ni la Confederación Hidrográfica del Júcar ni la de l’Ebre se’n fan càrrec de la seva conservació. Per algun lloc llegeixo que es refereixen al canal com el Xerta-La Galera (1998). La gent del carrer també l’anomena -encara avui- el Canal Sec.
Als anys noranta patim el malson d’un Pla Hidrològic Nacional (PHN) que preveu el transvasament de l’Ebre. No prospera, però al segle XXI ens trobem un altre PHN també amb transvasaments. No us cansaré amb xifres, són esgarrifoses. I sempre igual, amb transvasaments al nord i al sud. Però ara aquest concepte de transvasar es vol amagar utilitzant la paraula transferir, coses de la neurolingüística hidràulica.
El ramal sud que té 750 quilòmetres arribarà fins Almeria. La publicitat oficial diu que es construiran 480 quilòmetres de noves conduccions i que s’aprofitaran infraestructures que ja existeixen, com el traçat antic del Xerta-Sñénia. La mobilització ciutadana, associativa, ecologista i científica en contra d’aquest disbarat és formidable i digna d’estudi, perquè desborda el simple joc dels partits polítics.
El moviment contrari al PHN i els transvasaments projectats supera les fronteres de l’Estat i truca les portes de la Unió Europea. El Ministro de Agricultura3 diu que el transvasament “…serà un paseo militar” i que el PHN “se aprobarà por cojones”. Finalment, el 2004 es deroguen els transvasaments projectats a l’Ebre. Un gran respir.
A partir de llavors la Generalitat preveu l’activació del canal Xerta-Sénia amb 10m3/s per al reg de 16.000 hectàrees al Baix Ebre i Montsià. El 2001 s’ha constituït una Comunitat General de Regants del Xerta-Sènia i el 2008 s’inicien les obres d’un canal “nou” per l’interior de l’antic traçat. Ara el canal serà més petit reduïnt-se la seva capacitat de forma telescòpica, com a garantia de que no sobrepassarà el riu Sénia. També es fa una torre d’equilibri a Xerta (visible des de la carretera C-12), l’edifici de la captació i bombament vora l’assut de Xerta i també diverses basses i obres de regulació. Les obres d’aquest nou canal (per dir-li d’alguna manera) s’aturen en terme de Roquetes i el 2022 s’anuncia que ja no passarà d’allà. Ara és el canal Xerta-Roquetes.
Així que el canal de forma oficial o de forma popular ha tingut 14 noms. Encara avui no porta aigua de l’Ebre, però jo l’he vist ple alguna vegada: als anys vuitanta van emmagatzemar aigua de la Vallcervera dins un tram del canal als Reguers; i també durant les pluges torrencials de l’any 2000 les aigües el van omplir i va sobreeixir. La mare natura, que posa i treu. Quan ella vol.
Lo riu és vida, no al trasvasament.
*FERNANDO JAIME SOLER.
Agraïments: Núria Accensi, Paco Adell i Joan Ferré Verge.
Notes:
- El Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre va ser creat per Decret el 4/12/1978 amb representació de partits polítics i entitats socioeconòmiques a proposta dels ajuntaments de les quatre comarques.
- La Ley de Aguas d’aquell moment datava de 1879.
- Miguel Arias Cañete (1950) va ser Ministre d’Agricultura (2000-2004) amb el govern de José Maria Aznar. Les càmares de TV3 van captar la seva expressió de que el trasvas de l’Ebre es faria “por cojones” i que tot plegat seria un “paseo militar”. Anys després tornaria a ser Ministre d’Agricultura (2011-2014). També va ser Comisari Europeu d’Energia i Canvi Climàtic (2014-2019).
Bibliografia:
Diaris La Vanguardia, Diario Español de Tarragona, La Voz del Bajo Ebro i Ebre-Informes de l’època.
ANDALÁN. Semanario Aragonés, número 231 (17 a 29 d’agost de 1979).
ANUARI TERRITORIAL DE CATALUNYA. Transformacions-Projectes-Conflictes. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Novembre de 2007.
Fes el teu comentari