Són les quatre de la tarda del 10 de març del 1939 i el periodista Sebastià Campos Terré compareix per primera vegada davant de les autoritats franquistes. El custodien el guàrdia d’assalt Casimiro Llanos Cerezo i el soldat tortosí Antonio Faura Mayor, qui es troba fent el servei militar a Barcelona. Fa pocs dies que Campos Terré ha tornat de l’exili de França, i Faura Mayor l’ha reconegut pel carrer, al centre de la ciutat. L’última vegada que s’havien vist havia sigut a Tortosa, però aleshores Campos Terré vestia un uniforme de comandant de l’Exèrcit Popular. Ara les tornes han canviat: el periodista va de paisà i Faura Mayor és qui porta un uniforme, però de l’exèrcit franquista. Ell mateix el deté per portar-lo a la policia i denunciar-lo, potser sense saber que acabarà afusellat menys de quatre mesos després. Per tant, avui fa just 85 anys d’una escena que sabem que té lloc al jutjat militar del districte quint, instal·lat al número 9 del carrer Pelai de Barcelona.
Hem localitzat l’acta de la compareixença entre els papers del cas de Campos Terré, a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Passen uns minuts de les nou del matí, és 23 de febrer del 2024, i contemplem la carpeta amb tota la documentació en una sala reservada de l’arxiu, a l’edifici del Govern Militar, just davant del monument a Colom. Al paper de la denúncia, llegim que Faura Mayor hi declara que té 23 anys, que és solter i estudiant, fill de José i Ana, natural de Tortosa, i que el seu domicili actual és l’hospital militar de Vallcarca, ara rebatejat com del Generalísimo. El funcionari franquista es fa un embolic per escriure carretera de la Rabassada, i hi posa ‘Bagasada’.
Per la seua banda, Campos Terré hi diu que té 28 anys, que és casat i periodista, fill de José i Dolores -tot i que en realitat és fill de pare desconegut i la seua mare es diu Celedònia- nascut a Tarragona, i amb domicili al número 22 del carrer Toledo de Barcelona, al pis segon primera. És la primera vegada que veiem l’adreça de l’exdirector d’El Pueblo durant la seua estada a Barcelona. I el millor de tot és que després localitzarem i podrem veure la casa on va viure Campos Terré fins al dia de la seua detenció. Quan som al davant, a la popular barriada de la Bordeta del districte Sants-Montjuïc, pensem que l’edifici no ha canviat gaire des dels anys trenta, tot i el pas dels anys. És fàcil imaginar-se Campos Terré sortint al petit balcó, o potser dirigint-se al refugi antiaeri que van construir-hi els veïns i veïnes del mateix carrer Toledo, amb un intens passat revolucionari. L’arqueòleg Jordi Ramos, que en un altre capítol ens ajudarà a identificar un altre espai important en esta història, ens facilita la següent imatge.
Les diligències contra Campos Terré tenen el número 54. Fa pocs dies que la maquinària repressiva s’ha posat en marxa a Barcelona, però ja ha fet feina. Només cinc dies abans, el diari La Vanguardia, que després del 26 de gener del 1939 passa a dir-se La Vanguardia Española, ja informa de dos consells de guerra en què són condemnats a mort l’anarquista Enrique Munayorce Casanova, titllat d’assassí, i el famós boxejador Carlos Flix Morera, acusat de ser un torturador del temut Servei d’Informació Militar (SIM) en una de les txeques de Barcelona. En realitat, el campió d’Europa ha sigut executat el 2 de març al camp de la Bota, tot i que algunes fonts afirmen que els franquistes afusellen un cadàver, mort a cops durant l’interrogatori. A la seua dona només li envien la ploma i la cartera, ja que el cos és enterrat a la fossa comuna de la Pedrera de Montjuïc. Malauradament, Campos Terré acabarà tenint el mateix destí.
El mateix 5 de març, La Vanguardia Española també publica el llistat dels jutjats que han habilitat els franquistes per a la recepció de denúncies, en cadascun dels 10 districtes policials de Barcelona. El jutjat del carrer Pelai, que correspon al districte quint, també es coneix com la comissaria de l’hospital, per la seua proximitat a un hospital militar ubicat al carrer Tallers. Allà hi ingressen els presos, però sobretot els presoners de guerra i treballadors forçats quan estan ferits o malalts. Així, el jutjat militar del districte quint forma part de l’Auditoria de Guerra de Catalunya, que ha desplegat una veritable xarxa repressiva a la capital catalana. Victòria Campos Turón, filla de Campos Terré, sempre havia cregut que va ser a la plaça d’Urquinaona on algú de Tortosa l’havia reconegut i denunciat. Però la denúncia de Faura Mayor contra Campos Terré es produeix al jutjat del carrer Pelai, molt a prop de la plaça Universitat.
De fet, és cert que a Urquinaona hi havia el jutjat militar del districte quart. Segons la versió de Victòria, el periodista va acabar la guerra com a comandant al fortí de Montjuïc, però van acusar-lo de quintacolumnista per deixar sortir presoners que eren de Tortosa. “Els mateixos republicans lo van fumar a la presó”, recordava la filla de Campos Terré. Després de la caiguda de Barcelona, els nacionals obren les presons i el periodista aprofita la confusió per fugir a França, tot i que això no serà el que ell explicarà després a la policia franquista. “A França van sentir aquell decret tan preciós que els que no tinguessin les mans tacades de sang podien tornar. I va tornar. I a la plaça Urquinaona, l’última persona que va deixar sortir mon pare d’aquí Tortosa, lo va denunciar”, lamentava Victòria l’any 2006, en una entrevista realitzada per a un projecte de memòria de l’Ajuntament de Tortosa.
Això és el que es pensava fins fa poc. Però fa tres anys, el periodista Daniel Arasa publica el llibre ‘La repressió franquista a Tortosa i el Delta de l’Ebre’, i constata que el denunciant de Campos Terré va ser el jove Faura Mayor. L’altra opció és que un tercer home, després de trobar-se amb Campos Terré a la plaça Urquinaona, fos qui avisés el soldat que el periodista intentava passar desapercebut a Barcelona, i que Faura Mayor pensés que era l’oportunitat perfecta per acabar de netejar el seu passat, com a biberó dels republicans que havia canviat de bàndol durant la Batalla de l’Ebre.
Durant els últims dies de la guerra a Catalunya, el règim franquista deixa ben clar que el seu objectiu no és altre que rebre denúncies i agilitzar-ne la seua tramitació. Així, des del minut zero de l’ocupació de Barcelona s’incentiva la delació. Alguns denunciants fins i tot reben una gratificació mensual de 300 pessetes, el que equivalia al sou d’un obrer. De fet, algunes porteres d’edificis, com veurem que passarà en el cas de Campos Terré, també actuen com a delatores, en moltes ocasions de manera forçosa. El mateix passarà amb taxistes o directors d’hotel, segons explicava Jaume Fabre Fornaguera a la seua tesi doctoral ‘La contrarevolució de 1939 a Barcelona. Els que es van quedar’. La denúncia contra les persones amb un passat “rojo separatista” es considera un deure ciutadà, i serà estimada com “una muestra de adhesión y afecto a la causa nacional”.
En la seua declaració de denúncia, Faura Mayor manifesta que coneix el periodista perquè els dos vivien a Tortosa, i que abans de l’aixecament militar del 18 de Juliol del 1936 ha sigut director del diari El Pueblo, “el periódico de izquierdas de Marcelino Domingo”. “Que no recuerda exactamente pero supone que a primeros del año treinta y siete salió a la calle por primera vez y vio al presentado (que) vestía el uniforme de Capitán del Ejército Popular, teniendo noticias de que había ascendido a Comandante”, es diu en la denúncia de Faura Mayor. El soldat també declara que “unos quince días antes del Glorioso Movimiento Salvador de España” a les pàgines del diari El Pueblo havia aparegut un llistat de tortosins afiliats a Falange, el partit dels feixistes espanyols, i que en esclatar el conflicte la majoria havien sigut assassinats.
Per contra, en la seua primera declaració, Campos Terré diu que quan esta llista de falangistes va publicar-se ell ja no es trobava al periòdic. També assenyala que fins l’1 de maig del 1936 havia militat a Esquerra Republicana, però sense càrrecs. De fet, la data coincideix amb el moment en què el periodista deixa la direcció d’El Pueblo i marxa a Madrid cridat per Marcel·lí Domingo, per treballar com a secretari del ministeri d’Instrucció Pública. Però tot això no ho diu, en la seua primera declaració, ni tampoc que va participar en l’assalt a la caserna de la Montaña, en les primeres hores de la Guerra Civil, o que tot seguit va formar part de les milícies de l’Acer, transformades després en el Batalló de la Victòria.
En canvi, sí diu que a Madrid estava indocumentat quan esclata el Movimiento, i que marxa com a instructor de la Brigada Mixta pel fet de ser sergent en la reserva. També relata que durant la guerra ha estat tres vegades a Tortosa, vestit de capità, però amb permís per veure la seua mare. Omet que en el primer d’estos permisos va casar-se pel civil amb Irene Turón Domènech, el 31 de desembre del 1936, i que en el segon viatge, l’abril del 1937, van concebre la seua única filla. Per contra, nega que ascendís a comandant, i afirma que si anava amb este uniforme era per passar desapercebut, perquè en realitat era un “desertor”.
El jutge instructor de les diligències contra Campos Terré és el capità José Muñoz y Núñez de Prado, amb Adolfo Núñez Florido com a secretari. El primer que decideixen és demanar informes sobre el denunciat a l’alcaldia, a la comissaria i a l’oficina d’informació de Falange de Tortosa. Tot seguit, el mateix dia, prenen una nova declaració a Campos Terré, qui concreta que va treballar a El Pueblo, el diari de Marcel·lí Domingo, des del 1933 fins al maig del 1936. També explica que l’esclat del Movimiento el sorprèn treballant a Madrid, al Ministeri d’Instrucció Pública, però no a les ordres de Marcel·lí, sinó de Francisco Barnés. Això sí, reconeix que la plaça l’havia aconseguit per recomanació del mateix Domingo. Afirma que va continuar al ministeri fins al setembre, moment en què la cartera va passar a Jesús Hernández. És aleshores quan ingressa com a sergent instructor a l’exèrcit republicà, fins que al desembre ascendeix a capità de la Brigada Mixta i és destinat a Alcalá de Henares. Un relat que no coincideix amb els fets bèl·lics protagonitzats per Campos Terré, i que puntualment apareixen a El Pueblo. Tot plegat ens fan pensar que, amb la seua declaració, el periodista està intentant ensarronar els funcionaris franquistes per mirar de salvar la pròpia pell. Victòria també creu que, amb esta declaració, el seu pare està mentint deliberadament davant de la policia franquista.
Segons el mateix relat de Campos Terré al jutge instructor, a partir del juliol del 1937 comanda una companyia al sector de Brunete, però es nega a avançar en una de les operacions i és detingut pels mateixos republicans. El periodista assegura que aconsegueix fugir a Madrid aprofitant la confusió pel progrés dels nacionals, però que a la capital el tornen a agafar. També diu que el 22 de setembre del 1937 el porten de nou al front, a un pelotó de càstig, després de resultar ferit en un accident d’automòbil. “Això és mentida”, insisteix Victòria. Així, Campos Terré també diu al jutge instructor que a primers d’abril del 1938 abandona de nou el front, i que és quan se’l veu per Tortosa amb l’uniforme de comandant. Això, fins al 15 de novembre, quan diu que és capturat a Barcelona pel SIM. Unes dates, per cert, que coincideixen amb l’arribada dels franquistes al marge dret del riu a Tortosa, l’evacuació de la ciutat per les autoritats republicanes, i el final de la Batalla de l’Ebre, el que marcaria el camí cap a la derrota i la caiguda de Catalunya. De fet, declara que el 24 de gener del 1939 -dos dies abans de l’ocupació de Barcelona- és traslladat a Girona, i posteriorment a França.
Se suposa que durant uns dies està internat en algun camp de refugiats, al costat dels milers de republicans que han marxat a l’exili. Però durant els últims dies de gener i els primers dies de febrer del 1939 encara no hi ha registres d’entrada i sortida a Argelers i als altres camps francesos, o com a mínim no es conserven. Hem fet la cerca corresponent, però no apareix cap Campos Terré a les bases de dades dels camps de refugiats… “Hace unos diez y ocho días ha llegado a Barcelona procedente de Francia por llegar enfermo”, s’afirma en el document. És a dir, que Campos Terré declara que hauria tornat a Barcelona cap als dies 20 o 21 de febrer. En canvi, és molt més concret quan recorda que la nit del 8 de febrer anava camí de França en companyia d’altres presos com el capità de navili Luis Verdugo Partagás, a qui cita com a exemple d’element de dretes a qui hauria salvat la vida. Amb tant de detall, que fins i tot sap on viu: el número 252 del carrer República Argentina.
En la mateixa declaració, Campos Terré també dóna l’adreça de la seua mare, amb qui diu que va viure mentre estava a Tortosa, a partir del 1933 “y durante toda la etapa roja”. No és altra que el número 10 del carrer Bisbe Aznar, l’anomenada Casa Ravanals, que avui és el 9 del mateix carrer per un canvi de numeració. També diu haver viscut a Barcelona durant la guerra, a la casa del seu “sogre” Santiago González, ubicada al carrer Pavía número 41, al pis tercer tercera. L’historiador local Pere Muñoz va explicar-nos que González havia sigut cap de la junta d’ensenyament local de Flix, on Campos Terré havia exercit de mestre, i que era el pare de Magdalena de ‘Santiaguet’, l’amant del periodista a Barcelona. De fet, una de les acusacions que després pesaran contra Campos Terré és haver-se casat amb tres dones diferents a Madrid, Tortosa i Barcelona. Una poligàmia que la moral nacionalcatòlica no pot tolerar.
Però en la seua declaració, el periodista torna a negar qualsevol responsabilitat amb la publicació d’un llistat de falangistes a El Pueblo. Així, recorda que ja no es trobava a Tortosa quan el periòdic va publicar la llista de feixistes que després serien assassinats, i que ell també es trobava a Madrid quan es van produir els crims contra molts elements de dretes a la capital del Baix Ebre, els primers mesos de la Guerra Civil. Finalment, diu que només va ser director d’El Pueblo des de mitjans del 1935 fins al maig del 36, i que durant la seua estada a Madrid només va publicar alguns articles aïllats en el mateix diari dels marcel·lineros tortosins.
Tot seguit, el jutge instructor torna a prendre declaració a Faura Mayor, que torna a parlar de la publicació del llistat de feixistes a les pàgines d’El Pueblo, però per dir que Campos Terré en responsabilitza “un tal Murall, jefe de la Masonería de Tortosa”. De fet, apunta que el periodista coneix el domicili de Murall. Aquí no hi diu que en el moment de la seua detenció Campos Terré li hauria ofert a Faura Mayor revelar-li on viu Murall, si el deixava a ell en llibertat; però sí que s’explica així en l’expedient del també republicà Viriat Murall Ravanals, un cop que va ser detingut per la Guàrdia Civil a Tortosa. Més endavant explicarem amb més detall els casos dels germans Viriat i Francesc Murall Ravanals, que també hem investigat a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Faura Mayor també hi afegeix que creu recordar haver llegit al diari Lluita, també de Tortosa, que Campos Terré s’havia afiliat al Partit Comunista.
El mateix 10 de març del 1939, el jutge instructor dicta una providència en què ordena que el denunciat continue detingut, així com la reclusió de Campos Terré a la presó Model de Barcelona. Tot seguit, el seu expedient queda a disposició de l’Auditoria de Guerra de Catalunya. Comença així un procés llampec, sense garanties judicials i sense cap aval per intentar salvar la vida de Campos Terré, que culminarà amb la celebració del consell de guerra sumaríssim només dos mesos després.
Fes el teu comentari