És una pregunta que la tenim sobre la taula quan els interessos de “la España Imperial” es lesionen un cop i un altre des d’Europa i sobretot en el que es refereix a Catalunya o a Euskadi, sobre els drets històrics d’aquests territoris. I els interessos de llurs consciències se’ls capgiren quan els tribunals europeus, objectius i no moguts per la passió, responen segons les llibertats democràtiques. Però a la caverna mediàtica això no els agrada; no volen que s’interposin els drets de les persones sobre els drets de l’Estat. Mantenen la seva raó per sobre de qualsevol altra consideració malgrat que sigui contrària a la pròpia llei. Volen satisfer els seus desitjos sense tenir en compte la igualtat i l’equanimitat. La llei és la seva llei i Espanya com Estat està per sobre de la justícia. Aquesta és la qüestió i quan els poders fàctics escolten la música que no els agrada, la rebutgen, la menystenen i manipulen la llei adaptant-la a les seves voluntats; Europa els posa l’ordre, un cop i un altre, però ells, “dale que dale”, no l’escolten perquè no marca el ritme de l’himne que volen oir.
Han de combatre la veritat per defensar els interessos personals, els càrrecs polítics, els còmodes sofàs i sobretots els sous provinents de portes giratòries. Beneficis que els fan servir per comprar part de la premsa i la televisió. Els poders oligàrquics reparteixen els dons quan cal i quan els convé per mantenir aquesta situació de privilegi que no volen perdre, fent creure que son en profit d’una Espanya de tots. I així la catalanofòbia que arriba al poble fa que molts d’aquests responguin a la crida mediàtica, malgrat que al fons malmeten els seus interessos; uns viuen com a reis i altres els desnonen per no poder pagar les hipoteques o els lloguers i la classe mitjana queda cada cop més esmorteïda. Vet aquí que la dreta pura i dura, que va vèncer la guerra civil, enderrocant la democràcia, continua manifestant la seva força i contagia la gent de baix nivell que els dóna crèdit perquè de tants cops escoltar-ho s’ho acaben per creure com a veritat. Així també gent d’esquerres s’hi suma, defensant l’Espanya Imperial, malgrat lesionar els seus drets.
Espanya quedà marcada per l’ascendència del domini medieval andalusí que contrasta amb els dominis catalans que provenen d’Europa. Les nostres lleis, costums, llengua i manera neixen de l’imperi carolingi. Amb el matrimoni de Ferran i Isabel hi ha una unió de regnes, malgrat la independència dels territoris que son de propietat reial. Els països catalans dominen la Mediterrània i tenen comerç a les illes més importants a tot el llarg de les urbs importants assentades a la seva la riba. Espanya visiona la seva potència vers l’Atlàntic i arriba a conquerir les Amèriques prohibint l’entrada als catalans que mantenim les lleis i les institucions democràtiques des del segle XIII. Amèrica és una conquesta potestativa de la reina Isabel de Castella i als catalans no se’ns permet participar fins acabat el segle XVIII, quan passats 70 anys d’haver guanyat la guerra entre el 1706 al 1714, el rei Carles III ja ens deixa comerciar perquè les lleis, la llengua i els costums imposades ja eren les mateixes que les del regne de Castella.
Arriba el segle XIX quan Espanya encara no tenia camins per on circular d’un extrem a l’altre de la Península i es comencen a construir els ferrocarrils. A Catalunya els construïm per rendibilitat comercial i industrial. A Espanya es posen al servei de la família reial per desplaçar-se als palauets d’estiu. I quan els trens es construeixen a nivell nacional ho fan amb un ample propi, diferent de l’europeu, per diferenciar-se del continent i per no ser annexionats. Espanya comença a obrir camins quinze segles després d’haver malmès les magnífiques vies romanes que mai foren conservades. Per viatjar de Gandesa a Tortosa es necessitaven 9 hores l’any 1850 i quan la primera mancomunitat de diputacions catalanes volia solucionar els problemes de comunicació a Catalunya construint-ne, Espanya va dissoldre la institució. Perdérem 30 anys abans que vies de comunicació es començaren a obrir a la península.
Vet aquí que la immunitat del vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha descentrat la justícia espanyola. Les lleis, manipulades, estan per sobre dels Drets Humans. Espanya no sembla ser Europa i la justícia hi entropessa. Fiscals i tribunals posats a dit, segons manifestà el senador Cosidó, son els que imposen les lleis. I vet aquí que la pregunta que ens queda és, “Espanya és Europa?”.
*ANTON MONNER és historiador i cronista de Gandesa.
Fes el teu comentari