Encara que he viscut aquí a les Terres de l’Ebre la major part de la vida, vaig néixer a Yorkshire, al nord d’Anglaterra. Quan els alumnes i amics s’interessen per a saber-ne més coses d’aquell lloc, puc explicar-los que és una regió amb grans ciutats industrials que potser els sonen, com Sheffield o Leeds, o potser coneixen la ciutat històrica de York, o la costa salvatge de la Mar del Nord on es va encallar el vaixell de Dràcula en una nit de tempesta. També deuen haver sentit embornar els gossets d’allà, els Yorkshire Terriers. Hi ha mantes pel·lícules, sèries i llibres amb històries que passen a Yorkshire que poden donar un idea dels diferents aspectes de la vida allà, com ara ‘Full Monty’, ‘Kes’, ‘Tocant el Vent’, ‘Happy Valley’, ‘El Jardí Secret’, o ‘Totes les Bèsties Petites i Grosses’. I també els puc explicar que de Yorkshire van sortir tres dels noms més importants de la història de la literatura escrita en anglès. Tres noms, i un cognom. Les germanes Brontë: Charlotte, Emily Jane, i Anne.
Quan jo era un xiquet, mons pares de vegades ens portaven a passar els diumenges a un poble que es diu Haworth, ja que hi havia una mica de tot per a entretenir-nos. Una línia de trens de vapor, que sempre agraden a tots els xiquets, un carrer estret i costerut sense trànsit i ple de botiguetes curioses, llibreries, tea-rooms (la típica cafeteria britànica amb estovalles brodades, una gerra de flors, pastes i te a dojo), fish & chips, pubs tradicionals, i amb quatre passos ja podries sortir a caminar pel camp. Uns erms d’herba, bruc, falagueres, torba, ovelles i rierols que s’estenen fins a on arriben els somnis. Un paisatge força feréstec, tot pintat de verd i lila baix un cel gris que promet una tempesta en qualsevol moment. Vaja, un lloc preciós per a fer una llarga caminada amb el gos i dos xiquets queixosos, i on tots tres acabaríem corrent, pegant bots i rodolant per la gespa.
Just a la sortida del poble, hi ha una església amb un cementeri d’aquests que fan goig passejar-hi (de dia; perquè de nit, deu ser una altra cosa!) entre arbres vells que aixequen tombes i làpides mig caigudes i cobertes de molsa; i un edifici imponent i solemne que, segons mons pares, havia estat la casa d’unes escriptores i ara era un museu. Érem molt joves i un diumenge de museu no era gaire atractiu, i per tant no hi vam entrar.
Per la mateixa època, sortiria una jove de només 19 anys cantant i ballant el seu primer single a la televisió britànica. Una cançó com cap que havia sentit fins llavors i que va deixar gairebé tothom amb la boca oberta de sorpresa i d’admiració. Era la Kate Bush amb la cançó mítica, ‘Wuthering Heights’. Llavors em va picar la curiositat quan em van explicar que la cançó estava inspirada en un dels llibres de les germanes Brontë de Haworth. Un temps després, ja amb catorze anys, vaig decidir comprar el llibre: ‘Wuthering Heights’ (‘Cims Borrascosos’ en català) de l’Emily Brontë. No vaig entendre res.
Les germanes Charlotte, Emily i Anne Brontë van viure gairebé tota la vida, unes vides massa curtes, en aquest poble, i aquí és on escriurien les seves obres mestres. Haworth era un poble petit però amb molta activitat, una mena de frontera entre la zona de les grans indústries del tèxtil als principis del segle XIX, i, cap a l’est, el no-res dels erms i horitzons infinits. El no-res, que resultaria ser el ‘tot’ per a les tres germanes i les seves imaginacions.
La mare va morir molt jove, just un any després del naixement de la germana petita, l’Anne, i el pare va haver de criar les filles i un fill amb l’ajut de una tia soltera. El pare era el capellà del poble, un capellà modern pel seu temps que sovint feia més les tasques d’assistent social, mediador, i agent cultural al poble que no pas escampar el por tradicional a la paraula de Déu. Animava les tres germanes a llegir molt i debatre i escriure i, per la seva època, a ser esperits lliures. Elles escoltaven els debats sociopolítics dels homes del poble, els consells que el pare donava a la gent que patia, i les històries de fantasmes, morts estranys i altres desgràcies que els hi contaven les dones grans del poble. Quan les germanes no estaven llegint o escrivint, passaven hores perdudes pels erms, caminant lluny, observant la natura en tots els seus aspectes.
Per a guanyar-se les garrofes i ser lliures, van provar les típiques feines per a noies i dones amb un cert grau d’educació en aquella època, fer de mestra o d’institutriu, però no els va acabar d’agradar i van decidir que havien de treure profit dels anys escrivint i creant móns literaris en paper i dins dels seus caps. Van enllestir una novel·la cada una i les van enviar a un parell d’editorials sota els pseudònims, Currer, Ellis i Acton Bell perquè tenien clar que no era gens fàcil que una dona desconeguda pogués publicar un llibre. Així, el 1847, quan les germanes tenien 31, 29, i 27 anys respectivament, es va publicar ‘Jane Eyre’ de la Charlotte Brontë (Currer Bell), ‘Cims Borrascosos’ de l’Emily (Ellis), i ‘Agnes Grey’ de l’Anne (Acton). L’any següent moriria l’Emily, seguida per l’Anne uns mesos després. La Charlotte viuria més anys però tampoc gaire més, morint al 1855 amb només 38 anys.
Però quin llegat van deixar en tant poc temps! Estem parlant de tres de les obres més grans de la literatura en anglès. Tres obres que havien sortit dels caps de tres dones joves que vivien allà al camp, lluny de la capital i centre cultural del país. Unes dones genials, que van trencar motlles i van barrejar la seva valentia i coneixements amb un bon raig de màgia.
Personalment, després de llegir més sobre les seves vides i de l’obra que m’havia deixat desorientat a l’adolescència, vaig tornar a agafar ‘Cims Borrascosos’ amb vint i escaig anys i vaig començar a entendre’l i apreciar el valor que té. Ara, amb uns quants anys i experiències més a la motxilla de la vida, l’he tornat a llegir i el tinc ja gairebé com a llibre de capçalera. Quina meravella! Una historia laberíntica de violència, relacions tòxiques, misogínia, cels, revenges, obsessions, crueltat i amors malentesos entre uns personatges immadurs i emocionalment embussats, al mig d’uns paisatges i espais que fan joc amb tot aquest pou de foscor. Tot explicat amb una potència i riquesa de relat que trobes en pocs llibres. I que això sortís del cap de la filla jove d’un capellà fa 200 anys, vivint allà apartada del món, és increïble.
No menys increïble són les obres de l’Anne i de la Charlotte. Anne va tenir prou temps per escriure poesia i un segon llibre, ‘La Llogatera del Wildfell Hall’, considerada encara més bo i molt més reivindicatiu que ‘Agnes Grey’ per la majoria de la gent. Tan bo i tan contundent que fins i tot, quan Anne havia mort, la germana gran, Charlotte, va impedir durant anys les re-edicions del llibre per temor al que diria la gent. L’Emily només va deixar-nos una novel·la (mai la paraula ‘només’ s’ha usat tan a contracor), i una excel·lent col·lecció de poesia, i la Charlotte va arribar a publicar quatre novel·les, a més a més de la poesia, obres juvenils i cartes que podem trobar avui dia, però ‘Jane Eyre’ continua sent la seva obra mestra. Un viatge pel creixement personal d’una noia, lluitant contra les rigideses i injustícies de la vida, que atrapa el lector des de la primera plana.
No farem spoilers de les trames de les novel·les, que potser ja les coneixeu per les pel·lícules que s’han fet, però com que de vegades hi ha reticències a llegir novel·les ‘de fa segles’, paga la pena ressaltar que toquen un munt de temes poc habituals en llibres de l’època: denuncien injustícies i problemes socials que encara patim avui dia; reivindiquen els seus drets (en diríem ‘feminisme’ però encara ni s’havia inventat el concepte, em sembla) i la necessitat de l’educació i de millorar aspectes de la societat. Parlen de classes socials; de les desigualtats entre homes i dones; de les parelles i famílies; dels problemes amb l’alcohol, les apostes i el mal viure que sovint tenien els homes de l’època; de la violència domèstica i abusos; de la salut mental, el creixement personal, els cànons de la bellesa i de la imatge física; de masculinitats tòxiques i la patriarcat; el maltractament animal com a representatiu de la falta d’empatia i compassió. A més a més, són uns llibres escrits amb un llenguatge ric, fresc i exquisit en anglès, i últimament els podem trobar aquí també amb molt bones edicions i traduccions en català.
Ara ve Sant Jordi, un bon dia, com tots els dies, per a comprar un llibre. I evidentment us animo a capbussar-vos dins de la literatura sorgida d’un petit poble del nord d’Anglaterra.
Fes el teu comentari